Resultats de la cerca

Vida i obra Es llicencià a Roma amb Carles Cardó i després es doctorà en filosofia i teologia també a Roma Fou nomenat canonge de Tortosa 1918 Professor als seminaris de Tortosa fins el 1921 i de Castelló de la Plana fins el 1962, defensà l’ús de la llengua catalana a la diòcesi, cosa que li valgué l’hostilitat de tres bisbes, que el tingueren a l’ostracisme Figura independent, rebutjà un lloc en una candidatura de la Lliga durant la República Detingut en 1936-39, fou alliberat a causa del seu prestigi entre l’esquerra Participà en el culte clandestí Entre el 1929 i el 1936 publicà diversos…

Desenvolupament enciclopèdic Inicialment prengué el nom de Centre d’Estudis Superiors Eclesiàstics CESE El Centre es regia per un consell rector, integrat pels bisbes i provincials, i amb el suport d’un consell directiu, constituït pel rector del Seminari Diocesà i pels delegats dels altres membres del consell rector A més, hi havia el consell acadèmic, format per tots els professors i un alumne de cada curs El curs inicial 1970-71 estigué marcat per un fort dinamisme i, sobretot, per la decisió del claustre d’obrir el CESE, a més dels seminaristes, a sacerdots, religioses i seglars Al juny…

Estudià dret a Barcelona i el 1867 entrà a la Companyia de Jesús A causa de la revolució del 1868 emigrà al Llenguadoc i a Provença, on féu els estudis Exercí el professorat de metafísica, ètica i teologia a València 1876, a Veruela 1878, a Tortosa 1886 i a Sarrià, on edità el seu notable Cursus theologicus Publicà vuit tractats de teologia, en llatí, a més d’articles en castellà

Estudià filosofia i teologia a Salamanca El 1541 professà a Montserrat, on fou professor de teologia Durant 15 anys exercí el mateix càrrec al monestir de Sant Feliu de Guíxols Ha quedat de la seva obra un Sermonari amb 74 sermons en català i unes Notationes in sanctam regulam la seva obra castellana, Camino de perfección , s’ha perdut Formà part de l’escola de la devotio moderna de Montserrat

El centre acull l’École des Chartes 1821 i, des del 1968, és seu de les universitats París I Panthéon-Sorbonne, París III Sorbonne nouvelle i París IV Paris-Sorbonne Fundat el 1257 per Robert de Sorbon , en els seus inicis era un simple collegi o pensionat per als mestres i estudiants pobres en el qual s’ensenyava teologia, que meresqué l’aprovació pontifícia els anys 1259, 1263 i 1268 Adquirí ràpidament una gran influència, reuní una rica biblioteca i contribuí al renovament de la teologia escolàstica Hi ensenyaren Guillem de Saint-Amour, Enric de Gant i Pere d’…

Cursà estudis d’humanitats, filosofia i teologia al seminari diocesà de Menorca Fou ordenat de sacerdot l’any 1972 a la catedral de Menorca i es llicencià en teologia dogmàtica a la Facultat de Teologia de Catalunya Es dedicà a la formació de joves i a la catequesi i exercí diversos càrrecs en la cúria menorquina Entre els anys 1988 i 2005, treballà en els Equips de Matrimonis de la Mare de Déu Des de l’any 2002 és membre del consell assessor de la subcomissió de catequesi de la Conferència Episcopal Espanyola CEE, i fou director 2005-09 i president des…

Franciscà, professor a Petrópolis i redactor de la “Revista Eclesiástica Brasileira” és un renovador intelligent de la “teologia de l’alliberament” llatinoamericana en funció de la categoria bíblica de “captivitat” En Jesus Cristo libertador Ensaio de cristologia crítica para o nosso tempo 1966, en el context de les cristologies del s XX, assenyala les línies d’una comprensió de la figura inquietant de Jesús de Natzaret des de la situació d’opressió d’Amèrica llatina És autor també de nombroses altres obres entre les quals Paixão de Cristo-Paixão do mundo , 1977 que van des de la…

Estudià teologia i filologia clàssica a Estrasburg i a París fins el 1926 Fou professor d’exegesi i d’història de l’Església antiga a les facultats de teologia d’Estrasburg 1930, i Basilea 1938 i París 1953, i també a la Sorbona 1954 De les seves obres cal destacar Christus und die Zeit ‘Crist i el temps’, 1946, Petrus, Jünger, Apostel, Märtyrer ‘Pere, deixeble, apòstol, màrtir’, 1952, La Tradition 1953, Die Christologie des Neuen Testaments 1957, Katholiken und Protestanten 1958, Heil als Geschichte ‘Salvació com a història’, 1965, en les quals analitzà els punts…

En la teologia vèdica, el gandharva de l’aigua és un déu coneixedor dels misteris divins En la teologia posterior esdevé una classe menor de deïtat músics de la cort d’Indra, companys de les apsarā El caràcter lasciu i en part maligne de la figura del gandharva lliga amb el cercle teològic del culte dels asura En el budisme, gandharva esdevé sinònim de la realitat que transmigra en el moment d’una nova encarnació

Professà al convent de Santa Caterina de Barcelona 1615 i el mateix any fou tramès a estudiar filosofia al collegi major de Solsona i teologia a Girona Fou catedràtic de teologia de la Universitat de Girona entre el 1637 i el 1645 provincial dels dominicans de l’antiga Corona catalanoaragonesa 1645-49 Bisbe de Solsona, endegà el Seminari, protegí la Universitat de Solsona, creada el 1620 féu unes visites pastorals detallades del seu bisbat