Resultats de la cerca
Es mostren 3152 resultats
Antoni Batllori i Obiols
Disseny i arts gràfiques
Escultura
Comunicació
Dibuixant il·lustrador, que signava Toni.
Era fill i deixeble d’ Antoni Batllori i Jofré Publicà acudits sobre temes d’actualitat en la premsa periòdica El Noticiero Universal , Avui i El País , on signava Tonight i en revistes El Jueves , El Papus i El Triangle , amb un estil marcadament caricaturesc Des del 1994 collaborà a La Vanguardia amb la tira diària d’humor polític “Ninots” És autor d’alguns volums de reculls de les seves tires, entre els quals Pobres abuelos 1992, Ninots La política de 1999 en tiras 2000, Pujol, 1995-2003 2003 i Aznar 2004 També treballà en el camp del cinema, especialment l’infantil,…
Carme Batlle i Gallart
Historiografia
Historiadora.
Deixebla de Jaume Vicens i Vives S'ha especialitzat en l’estudi de les faccions polítics de Barcelona a la baixa edat mitjana Ha publicat La ideología de la “Busca” 1955, La proyectada reforma del gobierno municipal de Barcelona año 1386 1962, "La Busca” Aspectos de la reforma municipal de Barcelona 1965, Una familia barcelonesa los Deztorrent 1964, Crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV en dos volums, 1973, Barcelona a mediados del siglo XV Historia de una crisis urbana 1976, Els orígens medievals de la Seu d’Urgell 1979, La caritat privada i les…
Bahā’ Allāh
Islamisme
Nom que adoptà Mīrzā Ḥusayn ‘Alī Nūrī i que significa ‘esplendor de Déu’, continuador del babisme.
Fill d’una família rica i molt influent al país, fou deportat a Bagdad, acusat d’haver participat, amb un grup de babistes, en un atemptat contra el xa 1852 El 1863 es presentà com el salvador anunciat pel Bāb i s’enfrontà amb Yahyà Nūrī, germà seu, el qual havia estat designat successor pel mateix Bāb Bahā Allāh aconseguí nombrosos adeptes, i a partir d’ell el babisme prengué el nom de bahaisme Els desordres politicoreligiosos que provocaren les seves doctrines motivaren que fos enviat a Istanbul i a Edirne 1864, i més tard a ‘Akkō, on morí En un període de 30 anys publicà un centenar de…
Imre Lakatos
Filosofia
Filòsof de la ciència hongarès.
La seva tesi doctoral, publicada en quatre articles en 1963-64 sota el títol Proofs and Refutations reeditats en forma de llibre el 1976, marca l’inici d’una metodologia d’anàlisi de la història de la ciència que, bé que originalment pretenia l’aplicació de les idees popperianes a la història de la matemàtica, revela un dinamisme intern de l’acte de la creació científica ben diferent de la recerca lineal de la no-contradicció lògica Aquesta metodologia, que aprofundeix en el seu article History of Science and its Rational Reconstructions 1972 l’assimila a altres autors postpopperians com ara…
Jacob Vaet
Música
Compositor flamenc.
S’inicià com a infant cantor a Notre Dame de Kortrijk, on estigué actiu del 1543 al 1546 A partir del 1547 cursà estudis a la Universitat de Lovaina, i des del 1550 ocupà un lloc com a cantor de la capella imperial de Carles V D’ençà del 1554 i fins al moment de la seva mort fou el mestre de capella de la cort de Maximilià, llavors rei de Bohèmia i futur emperador d’Alemanya Maximilià II La música de Vaet està molt influïda per Josquin Des Prés i, sobretot, per Nicolas Gombert Escriví bàsicament obres religioses En destaquen les misses, els dos volums de motets publicats amb el…
Asprilio Pacelli
Música
Compositor italià actiu a Polònia.
Mestre de capella de diverses esglésies romanes, entre el 1589 i el 1593 treballà a Santa Maria di Montserrato i l’any 1594 estigué a la de la Trinità dei Pellegrini En 1595-97 es feu càrrec de la capella musical del Collegio Germanico Fou nomenat mestre de capella de la basílica de Sant Pere el 1602, però el mateix any acceptà la direcció de la capella musical del rei Segismund III de Polònia, on substituí Luca Marenzio Treballà a la cort polonesa durant vint anys, al llarg dels quals publicà dos volums que incloïen motets i salms un el 1607 i l’altre el 1608 i un llibre de…
Robert Granjon
Música
Editor i tipògraf francès.
Granjon ha passat a la història de la música sobretot pels seus dissenys en tipografia La seva primera publicació fou una edició en llatí i grec del Nou Testament, apareguda a París el 1549 El 1550 rebé un privilegi reial que li permeté editar música Treballà sol i també associat amb altres editors i combinà la tasca de publicació amb la de tipògraf Entre els llibres de música que edità hi ha, per exemple, dos volums de peces per a guitarra Le premier livre de chansons París, 1552 i Le troysieme livre París, 1551, de diversos autors També fou actiu a Lió, on el 1559 publicà…
Georg Engelmann
Música
Compositor i organista alemany.
Estudià a la Universitat de Leipzig, ciutat on residí la resta de la seva vida El 1596 fou nomenat organista de l’església de la universitat, institució de la qual arribà a ser director musical El 1625 obtingué el lloc d’organista de l’església de Sant Tomàs, i mantingué els dos càrrecs fins a la seva mort Durant la seva vida professional treballà al costat de músics com Sethus Calvisius o Heinrich Schein Publicà diverses obres que foren molt apreciades pels seus contemporanis Entre la seva producció destaquen diverses colleccions d’himnes i motets de sis a vuit veus, un recull de quodlibet a…
IsḤāq al- Mawṣilī
Música
Nom amb què és conegut el cantor, llaütista i teòric àrab d’origen persa Abū Muḥammad Ishāq ibn Ibrāhīm ibn Māhān ibn Bahmām.
Rebé una sòlida formació cultural, especialment pel que fa a la música En aquest camp fou instruït pel seu pare, Ibrāhīm al-Mawṣilī, i per altres mestres i preceptors Destacà tocant el llaüt i en el cant, i en morir el seu pare li succeí en el càrrec de músic de la cort Introduí l’ús del falset taḫnīī i de l' sforzando Gaudí d’una gran estima, sobretot per part del califa al-Ma’mūn, i tingué nombrosos alumnes, alguns dels quals foren músics destacats Les seves idees sobre música es troben exposades en diversos tractats teòrics, entre els quals destaca per la seva extensió una obra en dos…
Josep Francesc Ortís i Sanç
Historiografia catalana
Arqueòleg i eclesiàstic.
Estudià arquitectura clàssica a Roma Dedicà especial atenció a l’arqueologia valenciana i estudià sobretot el teatre romà de Sagunt, tema central de la seva obra Viaje arquitectónico-anticuario de España 1807 Autor de Carta misiva del deán de Xátiba a don Vicente Pla y Cabrera 1807 –sobre la interpretació d’una làpida romana trobada a València aquest any–, després de la seva mort s’editaren el que han estat considerades les seves obres principals Compendio cronológico de la historia de España 1841-44, en nou volums, i Compendio histórico del Cisma Grande de Occidente 1849 Escriví…