Resultats de la cerca

L’església, que depèn de la parròquia de Montagut, s’alça a la dreta de la riera de Valldossera , capçalera de la riera de Marmellar El lloc és esmentat ja l’any 992 el 1093 apareix una torre de Valldossera El terme fou adquirit el 1167 pel monestir de Santes Creus

Fou primer editor de les publicacions humorístiques Papitu i Pakitu A partir del 1922 edità i concebé, juntament amb Francesc Permanyer, Antoni Rué Dalmau i Frederic Montagut, la revista esportiva satírica Xut Aquestes revistes s’imprimiren a la impremta que ell tenia a Barcelona A Xut desenvolupà temporalment tasques de director

Era de titular únic, i era concedit pel rei a homes i per la reina a dones en foren titulars Ferrer d’Abella 1397, Jaume de Prades 1400 i Pere de Torrelles 1408, i també Violant de Montagut, muller de Ramon de Boïl 1397, i Maria Lladró de Vilanova, filla del vescomte de Vilanova 1399

Travessat de N a S per la rambla de la Torre , que neix dins el terme als vessants de la serra del Rentonar 1 252 m alt i, després de travessar el de Xixona, desemboca per l’esquerra al riu de Montnegre, al terme de Busot Comprèn també la vall alta del riu de la Vila, a l’E, i és accidentat, a més, per la serra de la Grana 1 092 m alt, a l’E, la Serratella, al S, i el Montagut 1 078 m alt i contraforts de la serra de la Carrasqueta, a l’W Aquesta configuració justifica una tradició pastoral —molt decandida—, fossilitzada en nombrosos assagadors i canyades La major part del terme és ocupada…

Situació i presentació Està situat a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca Limita amb els termes de Saidí W i Fraga SW, ambdós del Baix Cinca, i amb els segrianencs de Torres de Segre S, Sudanell SE, Lleida NE-E i Gimenells i el Pla de la Font NW El terme s’estén des de la dreta del Segre límit SE del territori, que continua pel pla segrianenc, fins al sector de plataformes seccionades en turons i plans que separen les conques del Segre i del Cinca serra del Coscollar, de direcció N-S i 301 m d’altitud, fins a l’ampli terme de Vallmanya, a ponent d’aquesta serra, ja…

Situació Angle nord-oest de la sala principal, l’element més ben conservat d’aquesta fortalesa de l’antic terme del castell de Montagut ECSA - EECG Restes d’un castell o casa forta situades en el planell que ha al cim d’un turó proper al turó de Montagut i al mas Cal Ramonet, actualment abandonat Mapa 34-16418 Situació 31TCF674845 Si seguim la carretera que va de Santes Creus a Pontons, al coll de la Torreta hem d’agafar la carretera que surt a mà esquerra Després de poc més d’1,5 km, hem d’agafar el camí que mena a un repetidor de televisió, seguir uns 500 m més i…

Ha perdurat fins al s XX una interessant creu de terme, gòtica, i les restes de l’antic castell de Vinfaro , del qual depenien els termes de la Manxa i de Torrepicona Aquest lloc, que havia pertangut als Romeu de Lleida i als Montagut de València, fou adquirit el 1516 per la família Remolins, i el 1628 passà als Riquer, marquesos de Benavent Al començament del s XVIII ja era despoblat

Per mort 1718 sense fills de la seva filla, la segona marquesa, el títol passà a una altra branca de la família, que el posseí fins el 1794, que, per enllaç, passà als Suelves, que en les primeres generacions es cognomenaren Montserrat-Suelves Entre aquests cal destacar el vuitè marquès Antoni de Montserrat de Suelves i d'Ustáriz , i el seu nebot i successor Josep de Montserrat-Suelves i de Montagut

Mestre major del claustre de la seu de Vic 1324-37, del qual, segons sembla, projectà i construí la galeria nord i una part de les de ponent i de llevant juntament amb les capelles de Sant Cristòfol i Sant Lluc i de Sant Jaume Fou succeït per Bartomeu i Ladernosa Collaborà amb Berenguer de Montagut a Santa Maria del Mar de Barcelona 1329 i a la collegiata de Manresa

Té el seu origen a la sortida del pantà de l’Arròs, i discorre en direcció N-SE pel sector oriental del municipi A prop de l’indret de lo Toll de Montagut, rep per l’esquerra les aigües de la séquia dels Reguers Al seu pas sota la N-II, a uns 500 m del Segre, convergeix amb la séquia Major, punt on comencen la séquia de la Noguera i el torrent d’Alcarràs