Resultats de la cerca

Després d’haver actuat com a cantor a la capella de Ferran II de Catalunya-Aragó i més tard 1527-34 de Carles V, el 1535 fou nomenat mestre de capella a la cort del duc de Calàbria, a València, i abat del monestir cistercenc de Sant Bernat A partir del 1547 fou mestre de capella del futur Felip II de Castella És autor de magníficats, motets i villancicos

Protonotari apostòlic i governador de Roma, Alexandre VI el nomenà arquebisbe de Reggio de Calàbria 1497 i cardenal 1500 En 1500-08, fou legat a latere davant dels reis d’Hongria on li fou atorgada la diòcesi de Veszprén i de Polònia Fou també home de confiança de Juli II, el qual li concedí l’administració de la diòcesi de Messina 1510 i la legació de Bolonya, on deixà grat record

El general Nicèfor Focas segles IX-X reconquerí Calàbria als àrabs 885 dels seus nets, l’un fou emperador Nicèfor II , i l’altre, Lleó mort el 971, curopalata El fill d’aquest, Bardas Focas mort el 989, s’aixecà contra Joan I Tsimiscés i es proclamà emperador 971, però fou derrotat i reclòs en un monestir Revoltat novament contra Basili II, es proclamà emperador a Capadòcia 987, però fou derrotat i mort 989 per les tropes de Basili

Rei de Germània i d’Itàlia 961 Fill d’ Otó I i d’Adelaida Es casà 972 amb Teòfana, filla de l’emperador bizantí Romà II Rivalitzà amb els emperadors bizantins i prengué el títol d’ imperator romanorum , que aquells reivindicaven El 981 passà a Itàlia i feu matar per sorpresa un gran nombre d’enemics seus a Roma, la qual cosa li valgué el sobrenom de Sanguinari Lluità amb poca fortuna amb grecs i sarraïns a Calàbria

Fou procurador de la reina Violant de Bar durant l’interregne 1410-12 i refusà la candidatura de Lluís, duc de Calàbria, net de Violant, al Parlament de Catalunya 1411 i davant els compromissaris de Casp 1412 Entre el 1419 i el 1422 fou tutor de Joan Jeroni de Vilaragut, fill de Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà, i del cavaller valencià Joan de Vilaragut El 1425 era a Castella per recaptar-hi unes cobrances a nom de la reina Maria

Dominicà, mestre de teologia del convent de Xàtiva i predicador del duc de Calàbria i lloctinent de València Ferran d’Aragó El comte d’Oliva li encomanà la conversió dels moriscs d’Aiora, on fundà un convent de l’orde Vicari general de Sardenya 1566, hi fundà nous convents i hi introduí la reforma tridentina És autor d’obres pietoses en castellà, publicades a València el 1555 i a Càller el 1567 Coloquio devoto de la cofradía del Santo Rosario, reeditat diverses vegades

Data devers el 1530 Conservat al manuscrit 454 de la Biblioteca de Catalunya, comprèn 122 obres, de les quals 98 amb text llatí, i les restants, en castellà Els villancicos de tema religiós són en part obra d’autors hispànics i en part obra de neerlandesos Josquin Des Prés, Gaspar Weerbecke, entre d'altres les peces profanes són d’Anchueta, Mondéjar, Lope de Baena, Peñalosa, Fletxa el Vell, Pastrana, Morales, entre altres Conté part del repertori del duc de Calàbria

Estació balneària, els seus habitants viuen també de l’agricultura i de la pesca És cèlebre per la identificació mítica amb el monstre homònim Escilla

Estudià a València i a Alcalá Successor de Cosme Damià Savalls en la càtedra de grec de la Universitat de València 1530-47, fou un dels renovadors de l’ensenyament, en contacte amb el cercle erasmista valencià de la duquessa de Calàbria, Mencía de Mendoza, a qui dedicà el compendi Graecarum institutionum 1545, i principalment amic de Joan Gelida Doctorat en medicina 1536, publicà Prima primi canonis Avicenae sectio 1547, interpretació directa del text original àrab d’Avicenna Fou elogiat per Joan Baptista Anyes

Acompanyà l’infant Alfons a la conquesta del regne de Jaume II de Mallorca 1285 Capità general i lloctinent de Jaume II de Catalunya-Aragó a Calàbria, guanyà la batalla de Montalto 1291, que li va donar el domini de tota la regió No acceptà el tractat d’Anagni 1295 i, malgrat les prohibicions de Jaume II, continuà al servei de Frederic II de Sicília fins a la seva mort, per malaltia, al setge de Messina Desclot, i molts historiadors després d’ell, l’han confós amb Blasco d’Alàscia