Resultats de la cerca
Es mostren 886 resultats
esofagitis
Patologia humana
Inflamació, aguda o crònica, de l’esòfag.
Entre les causes de l’esofagitis aguda hi ha les caustificacions de causa externa ingestió accidental o intencionada d’àlcalis o d’àcids forts o interna reflux del suc gàstric per incontinència del càrdia, hèrnia diafragmàtica, etc Les esofagitis agudes greus produeixen, a més de les manifestacions locals dolor, disfàgia, etc, símptomes generals febre, quadre tòxic, collapse Les esofagitis cròniques solen ésser degudes al costum de menjar o beure aliments molt calents i també a la regurgitació dels sucs gàstrics
C.F. Samuel Hahnemann
Medicina
Metge alemany.
Estudià medicina, química i mineralogia Fundador de l’homeopatia, descobrí que tots els medicaments eren hidrosolubilitzables per fregament suspensió colloidal A l’epidèmia de còlera del 1831 fou el primer a descriure'n la causa com una petita estructura vivent, i introduí el tractament antisèptic per a combatre'l Publicà Fragmenta de viribus medicamentorum positivis 1805, Reine Arzneimittellehre ‘Farmacologia pura’, 1811-20 i Die Kronische Krankheiten, ihre eigentümlige Natur und Heilung ‘Les malalties cròniques, la seva especificitat i la seva cura’, 1828-38
Arxius de l’Institut de Ciències
Òrgan de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, iniciat l’any 1911, poc temps després de la creació de la dita secció.
Publicava, amb ritme anual, treballs de biologia, física, química i matemàtiques, de filosofia i de ciències socials, acompanyats de cròniques i de recensions de llibres Durant l’època de la Dictadura foren substituïts per les Memòries de la Secció de Ciències Després del parèntesi de 1936-39, els Arxius han estat represos, sota el nom d' Arxius de la Secció de Ciències , com a sèrie monogràfica, dins la qual apareixen, així mateix, els Treballs de la Societat Catalana de Biologia
Josef Šíma
Pintura
Pintor txec.
Residí a París des del 1921 Després d’un període de temàtica de paisatge ciutadà evocant escenes parisenques, passà per un altre d’abstracció Se situà molt a prop del surrealisme en la seva producció posterior, en la qual les visions còsmiques emergeixen d’un fluid immaterial en el qual es difonen i confonen la terra, la vegetació, els núvols, etc Exercí també la crítica d’art i escriví per a revistes txeques cròniques de París i notes de viatges
Guillem Ramon Català de Valeriola
Literatura catalana
Cronista.
Membre de l’estament militar, lluità contra els agermanats valencians Fou jurat en cap de València en 1522-23 Escriví una Breu relació de la Germania de València , la més extensa de les cròniques contemporànies als fets, que fou utilitzada per cronistes valencians posteriors S’ha conservat en tres manuscrits i ha estat editada diverses vegades al s XX Escrita en un estil viu i directe, incorpora detalls personals i és especialment important pel relat minuciós dels primers moments de la revolta i la seva difusió
Joan Armengol Costa
Periodisme
Esport general
Periodista.
S’inicià com a dirigent esportiu i periodista a Igualada, retransmetent les cròniques dels partits del CF Igualada i de l’Igualada Hoquei Club Treballà a Ràdio Igualada, Ràdio Barcelona Cadena SER, Radio Nacional de España, Televisió Espanyola i El Correo Catalán Fou un entrevistador molt prolífic, amb més de 50000 entrevistes realitzades durant la seva carrera Fou distingit amb el premi Ondas, el Premio Nacional de ràdio del Ministeri d’Informació i Turisme, el premi Ciutat de Barcelona i l’Antena d’Or, entre d’altres
Maiolino Bisaccioni
Historiografia catalana
Historiador italià.
El 1653, dins d’un gruixut volum que escriví sobre les diverses guerres civils que s’havien esdevingut recentment a Europa, Historia delle guerre civili di questi ultimi tempi , imprès a Bolonya, Bisaccioni dedicà el segon capítol “Della historia delle guerre civili di Catalogna” a la revolta de Catalunya A partir de les cròniques coetànies com ara la del seu compatriota L Assarino, resumí el procés polític des del començament del regnat de Felip IV, que conduí a la revolta del juny del 1640, fins a la posterior ruptura amb la monarquia hispànica
paraproteïna
Patologia humana
Terme, avui gairebé en desús, per a referir-se a la presència a la sang de quantitats excessives de diverses gammaglobulines (i aleshores hom l’anomena banda policlonal) o d’un sol tipus de gammaglobulines (banda monoclonal).
La banda policlonal és provocada per malalties com la cirrosi hepàtica, les collagenosis o les infeccions cròniques La banda monoclonal és pròpia de malalties neoplàstiques del sistema limfàtic com el mieloma múltiple, la malaltia de Waldenström i les malalties de les cadenes pesants de les immunoglobulines a vegades, però, hom la pot veure en persones grans, sense significat patològic El fet que aquestes gammaglobulines puguin ésser estructuralment i funcionalment normals fa que el terme paraproteïna , que implica sovint una idea d’anormalitat, vagi caient en desús a favor de…
Joan Ribalta i Arnau
Literatura
Promotor cultural.
Teixidor de professió, des del final dels anys vint fou regidor de l’ajuntament de Centelles primer per Acció Catalana i posteriorment per Esquerra Republicana de Catalunya Després de la guerra civil de 1936-39 fou empresonat durant més d’un any Fou un dels principals participants i promotors de les festes literàries de Cantonigròs 1944-68 i impulsà moltes iniciatives culturals Escriví poemes, retrats i cròniques literàries que aparegueren en publicacions locals El 1988 fou publicat un recull d’aquests texts en el volum Els camins esborrats
Brevis historia monasterii Rivipullensis
Història
Títol donat per l’arquebisbe Peire de Marca a una història del cenobi ripollès redactada el 1147, des de la suposada fundació de Ripoll per Guifré I el 888 fins al temps de la seva composició.
És la més reculada de les cròniques conservades escrites en l’antiga Marca Hispànica El seu anònim autor, sens dubte un monjo de Ripoll, la redactà seguint pas per pas i amb notable exactitud la documentació conservada als arxius del monestir hi ha, però, algun error important que ha transcendit durablement en la historiografia posterior És el primer text amb data segura que dóna al comte Guifré el sobrenom de Pelós Fou coneguda i aprofitada pel primer redactor dels Gesta comitum , que escrivia també a Ripoll uns 25 anys més tard
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- 15
- 16
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina