Resultats de la cerca

 Pigments grocs nom genèric corrent i composició química tonalitat origen característiques principals utilitzacions poder cobrent toxicitat solidesa a la llum estabilitat de color a l'atomosfera groc de cadmi sulfur de cadmi, sovint amb altres substàncies variable del groc clar al taronja segons composició i fabricació fabricació química excellent reduïda excellent bona pintures industrials de qualitat coloració de plàstics groc de crom cromat de crom coprecipitat amb altres sals de plom insolubles i cromats bàsics de plom variable del groc clar al taronja segons…

Estudià a l’Institut Químic de Sarrià 1973 i es doctorà en química orgànica 1979 Catedràtic de química orgànica a la Universitat de Barcelona des del 1991 i director de l’Institut Català d’Investigació Química des del 2003 Les seves línies de treball són, principalment, el disseny i la síntesi de lligands modulars per a la catàlisi enantioselectiva amb interès pràctic, l’estudi d’aspectes sintètics i mecanístics de la reacció de Pauson-Khand i la síntesi i les aplicacions de nanopartícules metàlliques Autor d’una extensa bibliografia que inclou prop de…

Doctorat en química per la Universitat de Barcelona el 1974 Catedràtic d’enginyeria química de la Universitat de Barcelona 1986-2008 i posteriorment professor emèrit, ha estat degà de la Facultat de Química 1991-94, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques de la Universitat de Barcelona 1994-2000 i director acadèmic de Les Heures-Fundació Bosch i Gimpera 2002-03 Els seus temes de recerca principals són els sistemes dispersos, la hidrodinàmica de l’absorció de gasos i, en general, les operacions de transferència de matèria És…

Estudià ciències i farmàcia a Barcelona i completà la seva formació a Alemanya i Àustria Fou catedràtic de química orgànica a Salamanca 1922 i Sevilla 1925-34 a la Universitat Autònoma de Barcelona ocupà la càtedra de química tècnica 1934-41 i, a la Universitat de Barcelona, la de química orgànica 1941-65 Fou director de l’Instituto de Química del Centro de Investigación y Desarrollo del CSIC, on formà l’anomenada Escola de Barcelona d’investigadors de química orgànica Fou acadèmic de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales 1963, i president de la Reial…

Quant a la natura dels substrats, anomenats també productes de partida , si, essent simples o complexos, poden ésser obtinguts en darrer terme a partir dels elements químics constituents, hom parla de síntesi total , mentre que si és emprada com un producte de partida una molècula d’origen natural, no sintetitzada prèviament, hom parla de síntesi parcial Històricament, i des d’un punt de vista formal, hom pot considerar que la síntesi orgànica arrenca de la preparació de la urea FWöhler, 1828, i deu el seu posterior desenvolupament a la necessitat de trobar fonts alternatives de productes…

Emès o abocat al medi ambient, provoca contaminació persistent i acumulable en els éssers vius, així com riscos per a la salut humana S'hi inclouen substàncies com el DDT, dioxines i bifenils policlorats PCB, hexaclorobenzè, naftalens policlorats i èters difenílics polibromats o policlorats 

El mètode de Carius per a l’anàlisi quantitativa d’halògens en la matèria orgànica es basa en la conversió d’aquests en halurs d’argent per l’acció de l’àcid nítric concentrat en presència de nitrat d’argent

Hom pot fixar l’origen de l’electroquímica en les experiències d’A Volta, seguides pels treballs de H Davy i M Faraday i la teoria de S Arrhenius sobre els electròlits El 1905 Tafel enuncià l’equació que relaciona la ddp entre dues fases amb la densitat del corrent mesurat El 1890, però, W Nernst ja havia establert l’equació que porta el seu nom i que relaciona la ddp mesurada i l'activitat de l’ió que és en dissolució Butler interpretà cinèticament els potencials de Nernst, Gurney introduí la mecànica quàntica per a explicar la transferència de càrrega i Frunkin estudià el fenomen de la…

Hom procedeix a addicionar els reactius en estat sòlid i sotmetre la mescla a fusió Segons la natura dels reactius i del fundent, la disgregació pot ésser àcida amb hidrogenosulfat de potassi, àcid fluorhídric o àcid sulfúric concentrat i calent o alcalina amb carbonat de sodi, amb les seves variants oxidant amb peròxid de sodi o amb nitrat de potassi, reductora amb cianur de potassi i sulfurant amb sulfur de sodi

Durant molt de temps els químics, incapaços de determinar la composició i l’estructura dels composts que estudiaven, optaren per designar-los mitjançant noms o símbols, sovint molt arbitraris, que feien referència a llurs històries És així com aparegueren els noms trivials de molts elements i composts, com glicerina o vidriol blau El primer intent sistematitzador fou l’obra Méthode de nomenclature chimique 1787, de Guyton de Morveau, Lavoisier, Berthollet i Fourcroy, que establia una nomenclatura dual en la qual cada compost era designat per un nom genèric, que definia la categoria a què…