Resultats de la cerca

Es formà al Reial Club Marítim de Barcelona i guanyà diversos Campionats de Catalunya i de nombroses regates internacionals Representà Espanya en quatre Campionats del Món 1965, 1967, 1969, 1971 Després feu d’entrenador de l’equip espanyol de vela en tres Mundials, en què la delegació espanyola obtingué un subcampionat Carles Pich, 1975 i dos campionats Abascal, 1975 Pedro Campos, 1976 Navegà en embarcacions de 6 m, FI, Dragó, Snipe, 470 i Vaurien El 1987 fou elegit vicepresident de la Vaurien International Association

Membre del Reial Club Marítim de Barcelona Fou cinquè en el Match Internacional Sènior de Copenhaguen, formant part de l’outrigger de vuit de la selecció espanyola 1984 Pel que fa a guardons estatals guanyà el Trofeu del Pilar en embarcació de quatre amb timoner 1984 o la regata de Primavera de Tarragona d’outrigger de vuit amb timoner 1987 i obtingué el Campionat d’Espanya d’outrigger de quatre 1989 També fou semifinalista d’outrigger de quatre en el Campionat del Món 1990

Era germà de Francesc Palanca i Roca Fou soci actiu de Lo Rat Penat i obtingué nombrosos premis als seus Jocs Florals D’entre la seva producció poètica cal destacar Amor filial 1894, Ceptre i llorer , L’entrada de la murta , La festa de sant Dionís , La caritat , La festa de la patrona i La partida de pilota Per al teatre escriví la sarsuela Mala lluna i les comèdies La rodada , Lo que és de Déu , De la mort a la vida 1894 i Noblesa obliga 1899

Fill de Miquel Joan Pasqual Estudià humanitats a València i, mestre en arts, obtingué la càtedra de filosofia 1565 Mestre en teologia, fou també catedràtic de teologia expositiva El 1587 era rector de la universitat Deixeble de Pere Joan Nunyes, fou un representant de l’escola valenciana de peripatètics clàssics, que llegia Aristòtil directament en grec Publicà el tractat De optimo genere explicandi Aristotelem et de vi et usu Logicae artis 1566, precedit de la traducció del grec al llatí de la lògica de Geórgios Paquimeres

Es proposa aconseguir l’equilibri entre l’ésser humà i el medi natural i social Concorregué a les eleccions europees i municipals de Barcelona de 1987 coalitzat amb el Partit Humanista de Catalunya , dins una Plataforma Humanista, igual que en les eleccions municipals de 1991 Los Verdes-Lista Ecologista Humanista de Barcelona i 1995 Plataforma Humanista De fet, però, actuà com una denominació alternativa a la d’ Els Verds Ecologistes o Los Ecologistas En les eleccions europees de 1999 obtingué 1816 vots a Catalunya

Fill del doctor en dret Pere Soler, fou primer carmelità descalç i després benedictí Doctor en teologia Essent abat, fou visitador dels monestirs benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense Els anys 1625 i 1630 obtingué permís per a explotar les mines de ferro dels vessants del Canigó El 1642 saludà Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, a qui donà una relíquia de sant Galderic Escriví uns Discursos econòmics de la història de Joaquim i Susanna sobre el capítol XIII del profeta Daniel Barcelona 1648

Essent diaca, fou elegit successor d’Anastasi II pel clergat i senat romà hostil a Constantinoble —la minoria, en canvi, elegí Llorenç— i obtingué el favor de l’ostrogot Teodoric 499 Acusat d’immoralitat per Llorenç, fou sotmès al judici d’un sínode 501, que trameté l’afer al judici de Déu Llorenç ocupà violentament Roma, on durant quatre anys regnà el terror Restablerta la pau per Teodoric, el cisma no finí fins a la mort de Símmac La seva festa se celebra el 19 de juliol

Filla d' Amalric I de Jerusalem i d’Agnès de Courtenai, es casà amb Guillem de Montferrat, de qui enviduà al cap d’un any i de qui tingué, pòstum, Balduí, el qual, coronat com a successor de Balduí IV de Jerusalem 1185, morí al cap de poc sense arribar a la majoria d’edat Llavors Sibilla, casada mentrestant 1180 amb Guiu de Lusignan, obtingué la corona de Jerusalem Ambdós menaren un govern desafortunat i Sibilla morí durant el setge contra l’exèrcit de Saladí

Fou catedràtic de retòrica de Cervera des del 1805 Durant la guerra del Francès fou redactor de la Gaceta de la Junta Superior de Catalunya el 1814 obtingué una canongia a Vic El 1821 fou vocal suplent a les corts del Trienni Liberal Amb la restauració de l’absolutisme criticà els liberals en sermons i escrits i fou redactor del diari reialista de Vic Publicà en castellà sermons i versos de circumstàncies Traduí al llatí el Diseño de la Iglesia militante de Fèlix Amat

Llicenciat 1890 i doctor 1892 en medicina, collaborà en diverses revistes literàries de València i Madrid Per al teatre escriví Los dos besos, El niño López, El gabán claro, La última cerilla, Doña Blanca de Albornoz, El dúo de la sultana, Un alma débil, Bouquet nacional i altres obres Publicà part de les seves poesies en Granos de arena i el recull de narracions costumistes Cuentos del Júcar 1901, que dedicà a VBlasco i Ibáñez Obtingué la flor natural dels jocs florals de València 1889