Resultats de la cerca

Format a Nàpols, esdevingué aviat un operista d’èxit, tant en el camp de l’òpera seriosa L’Olimpiade , 1763 com en el de l’òpera bufa La contadina in corte , 1765 Passà més tard a Londres, on tingué contratemps professionals, i a París 1778, 1782-82, on es trobà immergit en la querella entre gluckistes i piccinistes La seva obra mestra, Edipo a Colono 1786 mostra que s’inclinà més cap a Gluck També deixà música religiosa i instrumental

Fou el representant més qualificat de l’anomenada generació dels preciosistes florentins Autor del Sepulcre del cardenal de Portugal 1461, San Miniato al Monte, Florència, la seva obra cabdal, i de busts, relleus i nombroses madones Mare de Déu de la Llet Basílica de Santa Croce, Florència, el seu estil es caracteritzà per la faiçó extremament acurada de les superfícies, amb resultats quasi pictòrics

Deixeble de MMalpighi i continuador de l’obra de FRedi, negà la generació espontània dels insectes causants de cecidis i dels paràsits intestinals humans, defensà la independència dels fòssils del Diluvi Universal i en proclamà l’origen orgànic i, en totes les seves investigacions, utilitzà sempre el mètode científic i evità les interpretacions especulatives o miraculoses

Ingressà a la marina el 1757 i el 1782 ja era cap d’esquadra Fou secretari de marina 1783-95 i d’Índies 1789-90, però dimití per divergències amb Godoy 1795 Es negà a participar en l’assemblea de Baiona 1808 i formà part de la junta de defensa de Lleó i de la junta suprema central

Reeixí a entrar en la camarilla de Ferran VII gràcies a la seva amistat amb l’ambaixador rus Titiščev Intervingué en la compra dels vaixells russos que havien d’integrar les expedicions de conquesta i pacificació d’Amèrica 1817, però que, inservibles, es podriren a la badia de Cadis Empresonat a Segòvia, arran de la revolució del 1820, anà a l’exili Després de la restauració de l’absolutisme 1823 fou nomenat secretari del consell d’estat, amb uns poders gairebé de ministre hom l’anomenava popularment “Antoni II” Allunyat de la cort per Zea Bermúdez, fou nomenat ambaixador a Torí 1825 Un cop n…

Llicenciat en dret per la Universitat de Sevilla el 1988 Començà la seva trajectòria teatral com a director i dramaturg de la companyia El Traje de Artaud juntament amb Pepa Gamboa, i aviat es donà a conèixer en el panorama dramàtic estatal gràcies als importants premis que obtingué, entre els quals destaquen el premi born de teatre, que guanyà dues vegades, amb Los enfermos 1999, i El Instructor 2005, el premi Tirso de Molina per l’obra Los borrachos , 1993 o el premi Marqués de Bradomín gràcies a La oreja izquierda de Van Gogh , 1991 A més a més, ha estat autor de diverses dramatúrgies d’…

Jurista, fou catedràtic de les universitats de Pavia, Perusa, Càller, Sàsser on fou rector i Roma Membre del Partito Popolare Italiano , en l’etapa feixista organitzà la Democràcia Cristiana a Sardenya, tot treballant per la seva autonomia política, aconseguida per llei 1944 Diputat democratacristià, fou ministre diferents vegades i dues president del consell de ministres Essent-ho d’agricultura 1946-51 elaborà la reforma agrària que posà fi al latifundisme President de la república, el 1962, dimití per motius de salut el 1964 És autor de múltiples obres jurídiques

Perfeccionà el coneixement morfològic del sistema nerviós gangli vestibular i nervi nasopalatal, que avui porten el seu nom, del peritoneu, de l’aparell genital i de zones anatòmiques completes triangle de Scarpa Féu aportacions a la fisiologia de la visió i de l’audició i posà en pràctica noves tècniques quirúrgiques hèrnies, cataractes, etc

Format a Venècia, gràcies a LGasmann passà a la cort de Viena, on destacà aviat com a operista Es mostrà seguidor de Gluck Armida, 1771, però també féu òperes bufes, com Don Chisciotte alle nozze di Gamace 1771 o La calamita dei cori 1774, que li donaren fama amb la seva Europa riconosciuta s’inaugurà el Teatro alla Scala de Milà, el 1778, i el 1787 l’òpera Tarare —text de Beaumarchais— féu sensació a París Rival de Mozart, hom arribà a dir que l’havia emmetzinat tema d’una òpera de Rimskij-Korsakov Deixà també música instrumental i religiosa

Diputat liberal des del 1866, entre el 1891 i el 1910 ocupà diversos càrrecs polítics Substituí Giolitti com a primer ministre 1914 i, en esclatar la Primera Guerra Mundial, mantingué Itàlia neutral El 1915, però, arran del tractat de Londres —que afavorí—, arrenglerà el país amb l’Entesa Deposat 1916, cooperà inicialment amb el feixisme Entre altres obres, escriví La neutralità italiana , 1914 1928