Resultats de la cerca

Originàriament fou un cant, sovint improvisat, dels gondolers venecians Molt en voga a l’època romàntica, durant el s XVIII aquestes petites peces foren inserides sovint a l’òpera Fêtes vénitiennes, de Campra, 1710 Oberon, de Weber, 1810 Les contes d’Hoffmann , d’Offenbach, 1880 En les peces per a piano, el compàs 6/8 és a vegades substituït per un 12/8 Barcarolle, de Chopin o un 3/4 Pièces romantiques, de Florent Schmitt Fauré manifestà una gran predilecció per aquesta forma fluida

Fundadora de la revista “Cuadernos de Poesía”, la seva obra es caracteritza per l’exquisidesa de la forma i la modernitat de les seves formulacions poètiques en una trajectòria que començà a Tierra mojada 1953 i que continuà, entre altres llibres, a Marta y María 1976, El coleccionista 1979, Ex libris 1984, Compás binario 1984 i La pared contigua 1989 El 1991 aplegà el conjunt de la seva obra poètica en l’obra titulada La señal

De compàs 3/4 característic, s’originà al segle XVI, però no adquirí el ritme pronunciat que la feu famosa a Europa fins cap al 1795 Molts compositors n'inclogueren en suites i divertimenti d’altres n'escriviren d’específiques per a orquestra o piano, com Beethoven, Weber, Schubert, etc, i, sobretot, Chopin, amb caràcter de reivindicació nacionalista També fou freqüent d’incorporar àries amb ritme de polonesa en les òperes del segle XIX, com la cèlebre ària de Philine, a Mignon , de Thomas

A les partitures d’instruments polifònics, com el piano o l’orgue per exemple, la barra divisòria de compàs travessa i agrupa els pentagrames corresponents a la mà dreta i a la mà esquerra formant un conjunt Així mateix, a les partitures generals d’orquestra, cor o grup de cambra, la barra divisòria s’estén verticalment abastant els pentagrames de tots els instruments o veus que sonen al mateix temps, per tal que sigui més fàcil copsar-ne visualment la simultaneïtat

S’utilitzaren a partir de la segona meitat del segle XX Gràficament es representen per dos claudàtors, en lloc de les barres de repetició tradicionals, que inclouen els elements que cal repetir En la música mesurada en compàs, del segon claudàtor parteix una fletxa o línia ondulada o recta sobreposada horitzontalment al pentagrama per a indicar l’extensió de les repeticions En la música no mesurada, a més, s’hi acostuma a indicar en segons la durada de les repeticions

Així, es diu que un final és masculí o que una cadència és masculina quan la darrera nota ocupa una posició relativament important des del punt de vista mètric té accent mètric, està en temps fort o greu, a la caiguda d’un compàs, etc Contràriament, es diu que un final és femení quan la darrera nota ocupa una posició relativament poc important des d’aquest mateix punt de vista no té accent mètric, està en temps dèbil o lleu, etc

De formació autodidàctica, es traslladà a Nova York el 1930 i començà a actuar com a banjoista El 1937, ja com a guitarrista, entrà en l’orquestra de Count Basie, on, amb molt poques interrupcions, romangué durant cinc dècades Greene, sempre amb guitarra acústica, fou un guitarrista acompanyant La pulsació característica i immediatament identificable de l’orquestra de Basie resultava del seu suau però incisiu acompanyament, sempre amb acords, un per cada temps del compàs Contribuí al repertori de Basie amb algunes composicions, com Corner Pocket

Autor de dues obres importants per al coneixement de la música del s XVI Declaración de instrumentos musicales 1549 i 1555, que conté una introducció general a la música, explicacions sobre les tabulatures aconsella les barres de compàs en les tabulatures d’orgue i dóna a conèixer força obres de diversos autors, i Arte Tripharia 1550, que conté una introducció a la música i una divisió dels instruments en naturals la veu, artificials els de corda i intermedis els de vent, l’orgue inclòs

De fet, les valencianes són com l’u i el dos , però més reposades de moviment i melòdicament enriquides amb abundants ornamentacions en algunes localitats, però, es tracta exactament de la mateixa dansa Encara ben vigents a l’actualitat, s’interpreten no solament com a peces de ball en contextos festius sinó també com a cants de ronda Mentre que l’acompanyament -constituït pel conjunt instrumental propi de la jota o el cant d’estil País Valencià - és sempre tonal i a compàs, el cant pot ser també de tipus modal i amensurat

A l’edat mitjana, el cant gregorià exigia un director que guiés els executants amb senyals convencionals de la mà quironomia La varietat rítmica de les obres polifòniques exigí també un director que portés el compàs amb la mà, amb cops de peu o amb una vara amb què picava a terra La pràctica del baix continu permetia que la direcció fos a càrrec d’un executant, normalment el clavecinista en les representacions d’òpera, el director guiava els cantants des del clavicèmbal En l’orquestra simfònica, solia dirigir el primer violinista —això es manté encara avui en molts conjunts de cambra—, però…