Resultats de la cerca

Els contrafacta responen a la necessitat de reemplaçar textos profans per religiosos en una mateixa melodia per tal de facilitar el cant dels fidels en actes litúrgics o, també, a la de canviar un text religiós per un altre, segons l’acte litúrgic a celebrar Així, nombrosos himnes, alleluies i antífones són contrafacta La seva pràctica fou molt freqüent al segle XIII en els motets o en els cants dels trobadors i, al segle XVI, amb l’aparició del protestantisme, s’adaptaren nous textos religiosos a nombroses composicions musicals preexistents

Els modes gregorians són sovint definits pel seu àmbit i per les notes que tenen el paper de finalis i repercussa Les tendències melòdiques i les possibilitats estructurals resultants diferencien el que és un mode del que seria simplement una escala, és a dir, que el material en forma d’un grup de notes ordenades no és suficient per a constituir un mode si no es defineixen unes línies de força en les relacions d’unes notes amb les altres Igualment important per a definir la personalitat melòdica de cada mode és l’existència dels tipus melòdics, configuracions que apareixen de manera…

Derivada del planctus llatí i del planh provençal ha estat conreada sobretot a França amb el nom de complainte

D’una manera més concreta, s’aplica normalment al conjunt de recursos destinats a enriquir una melodia mordent, appoggiatura , trinat, grupetto El Barroc fou l’època de màxima esplendor d’aquests ornaments, i podien ser introduïts lliurement per l’intèrpret, o bé indicats pel compositor mitjançant petites notes i signes Aquestes indicacions no tenen un valor mètric assignat i la seva interpretació, tot i seguir unes pautes, depèn en gran manera del criteri de l’intèrpret S’anomena nota principal aquella sobre la qual es realitza l’ornament, i notes auxiliars les altres que hi…

Tingué els seus inicis vers l’any 1945 i el seu moment culminant fou l’any 1951 Es caracteritza per una recerca d’una qualitat sonora adient al caràcter intimista i líric d’aquesta tendència El cool presenta influències de la música europea, paleses en la preponderància de la melodia i l’harmonia, en detriment del ritme, i en la puresa de la seva sonoritat En fou l’iniciador Lester Young, i el seguiren el trompeta Miles Davis, el pianista Lennie Tristano, els saxofonistes Stan Getz i Lee Konitz i l’arranjador i també saxofonista Gerry Mulligan

La seva obra, de la qual es conserva un centenar de poesies, ha restat fragmentada en uns trenta manuscrits Una part de les seves composicions són d’atribució incerta, unes deu poden ser reconstruïdes gairebé del tot i, d’algunes, se’n conserva també la melodia que les acompanyava en notacions diverses Només de la intitulada Palästinalied 'Cançó de Palestina' en resten íntegres tant el text com la melodia La biografia de Walther von der Vogelweide és plena de buits i, en molts aspectes, objecte de conjectures a partir de l’obra, de marcat accent personal Esmentat per…

Presenta un marcat acompanyament rítmic, sobre el qual es basteixen melodies elaborades amb frases sincopades, desplaçades i accentuades Evolucionà de la interpretació característica que els músics negres feren del repertori de marxes, polques, quadrilles i altres gèneres ballables als Estats Units i en voga a la segona meitat del segle XIX A la seva època, que cal situar aproximadament entre el 1890 i el 1914, els termes rag i ragtime s’aplicaren a diverses manifestacions musicals, com ara les cançons de melodia sincopada, els arranjaments d’aquestes cançons per a banda,…

Sovint considerada la culminació de la lírica grega, l’obra de Píndar posseeix un acusat caràcter religiós Hi exalta i solemnitza tant divinitats -sobretot Apollo i Dionís- com esdeveniments i personatges contemporanis, i destaca els aspectes més agonístics Els seus epinicis celebren la victòria en tota mena de competicions i concursos Les referències musicals en la poesia de Píndar són abundants hi destaquen, per la seva freqüència, les de l’aulos i la cítara, instruments que fins i tot descriu Hom hi troba també judicis sobre diverses melodies, en els quals expressa una clara preferència…

Dugué a terme la seva formació musical sota el mestratge de Miguel de Ambiela a la catedral de Toledo, d’on fou cantor de la capella de música entre el 1705 i el 1714 El 1713 fou nomenat "ajudant de melodia" del mestre de capella, amb l’obligació d’ensenyar cant als seus companys més joves L’1 de setembre de 1714 obtingué la plaça de mestre de capella de la catedral d’Àvila, vacant per la mort de Juan Cedazo, i romangué en el càrrec fins al final de la seva vida Algunes obres d’Arizmendi es conserven a Àvila i al monestir d’El Escorial