Resultats de la cerca

A partir del segle XVI -i fins al segle XVIII-, dansa cortesana francesa generalment escrita en compàs partit 2/2, de tempo viu o moderat, formada generalment per frases repetides de quatre o vuit compassos amb anacrusi de mig compàs i motius rítmics senzills Coreogràficament derivava de l’antiga branle del segle XVI Especialment popular a la cort de Lluís XIV, s’introduí als ballets i les òperes de GB Lulli i JP Rameau, com una mena de contradansa Esdevingué una forma instrumental d’importància per a grups de cambra i de manera especial per a clavicèmbal, sense perdre, però, la textura…

Un dels primers directors titulars de l’època fundacional fou el músic i compositor Marià Obiols, director també del Conservatori del Liceu Fou pràctica habitual cridar directors invitats de prestigi, i han passat pel seu podi figures tan destacades com Giovanni Bottesini, Franco Faccio, Albert Coates, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Arturo Toscanini, Georges Sebastian, Manuel de Falla, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, i un llarg etcètera, sense oblidar els grans directors catalans com Joan Manén, Joan Lamote de Grignon, Jaume Pahissa, Pau Casals o Antoni Ros Marbà Les llargues etapes…

L’agrupació inclou la Grande Écurie, amb instru ments que "fan molt de soroll" trompetes i timbals i la Chambre du Roy, que reuneix instruments "més suaus i dolços" oboès i violins Des de fa més de trenta anys, el conjunt manté una activitat regular, tant en el panorama concertístic europeu com en els estudis de gravació i en el terreny pedagògic, ja que la Chambre du Roy és una plataforma de formació de nombrosos instrumentistes, solistes i coristes de França Molts dels músics francesos que toquen en diferents grups barrocs europeus tingueren les seves primeres experiències professionals…

Acabats els estudis musicals a Màntua, debutà a Fano Pesaro el 1960 en el paper del filòsof Colline de La bohème de Giacomo Puccini Però l’impuls a la seva carrera com un dels grans baixos còmics de la seva generació s’inicià a Reggio de l’Emília, quan el 1967 interpretà el Dulcamara de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, i el Bartolo d’ El barber de Sevilla , de Gioacchino Rossini, que interpretà al Gran Teatre del Liceu els anys 1969, 1981 i 1987 El 1970 debutà a la Scala de Milà amb el mateix personatge, que poc després interpretà, també, a Salzburg i als principals circuits…

Vida Membre d’una reconeguda família d’artistes napolitans, el 1835 obtingué el càrrec de productor i poeta oficial del Teatro San Carlo de Nàpols i inicià una fèrtil collaboració amb Gaetano Donizetti - Lucia di Lammermoor , L’assedio di Calais , Pia de Tolomei , Poliuto , entre altres títols-, que li reportà un gran prestigi De la cinquantena dels seus llibrets sobresurten els realitzats per a Giovanni Pacini - Saffo -, Saverio Mercadante - Elena da Feltre , La Vestale , Orazi e Curiazi - i Giuseppe Verdi, per al qual escriví els textos de les òperes Alzira , La battaglia di Legnano , Luisa…

Estudià piano, clarinet i contrabaix a la seva ciutat natal i prosseguí els estudis musicals a la Universitat de Califòrnia El 1948 ingressà com a contrabaixista a l’Orquestra Simfònica de Los Angeles Després d’haver fet el servei militar a Stuttgart, tornà a Califòrnia i fundà l’Orquestra de Cambra de Los Angeles El 1972 dirigí La bohème , de G Puccini, a la Metropolitan Opera House de Nova York i es convertí en el primer director negre que actuava en aquest teatre, amb la companyia titular del qual realitzà una gira pel Japó el 1975 Dos anys després, però, s’enemistà amb J Levine i això…

Estudià al conservatori de la seva ciutat natal, on el 1920 s’estrenà la seva òpera Soeur Béatrice , sobre un text de M Maeterlinck En 1921-24 amplià la seva formació a Berlín, on treballà com a assistent d’E Kleiber a la Staatsoper Posteriorment tornà a Atenes, on del 1934 al 1936 fou director de l’Orquestra Simfònica El 1932 es presentà a París i dirigí l’Orquestra de Concerts Lamoureux El 1937 fou nomenat director de l’Orquestra Simfònica de Minneapolis, que dirigí fins el 1949 i amb la qual se centrà en el repertori contemporani i interpretà òperes de R Strauss i A Berg en versió de…

Es graduà a l’Escola de Música de la seva ciutat natal, on estudià percussió i direcció de cor Del 1955 al 1960 amplià la seva formació al Conservatori de Leningrad i s’especialitzà en direcció operística i orquestral Debutà el 1955 amb l’Orquestra d’Estònia, i el 1963 fou nomenat director de l’Orquestra de la Radiotelevisió d’Estònia i fundà l’Orquestra de Cambra de Tallinn El 1971 obtingué el premi de direcció d’orquestra de l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma Malgrat que entre el 1976 i el 1980 dirigí l’Orquestra Simfònica de l’Estat d’Estònia, fou convidat a dirigir orquestres i òperes…

Estudià al Conservatori de Praga, on es formà en les disciplines de composició, piano, violí i direcció orquestral Debutà a dinou anys com a acompanyant del seu pare En 1936-39 dirigí l’Orquestra Filharmònica Txeca posteriorment fou director musical de l’Òpera de Brno 1939-41 i més tard dirigí una altra vegada la Filharmònica Txeca El 1948, després d’una presentació de Don Giovanni a Edimburg al capdavant de l’Orquestra del Festival de Glyndebourne, abandonà Txecoslovàquia i s’establí, primer, a Londres i, després, a Suïssa En 1950-53 dirigí l’Orquestra Simfònica de Chicago i entre el 1955 i…

S’inicià a Graz amb WA Remy i, després d’una etapa a Leipzig, el 1883 fou deixeble de F Liszt a Weimar El 1884, quan ja havia estrenat diverses obres pròpies, començà a exercir de director suplent a l’Òpera de Königsberg L’any següent fou contractat a Danzig per dues temporades, i més tard dirigí a Hamburg i Mannheim, fins que, finalment, el 1891 fou nomenat director de l’Òpera de Berlín i dels concerts reials El 1898 dimití el seu càrrec a l’Òpera, però continuà amb els concerts fins el 1907 El 1908 substituí G Mahler a l’Òpera de Viena, però hi renunciá el 1911, si bé seguí al capdavant…