Resultats de la cerca

Bisbe de Montalto 1800, de Cesena 1816 i de Frascati 1821, en ésser elegit papa adoptà una línia moderada i oberta davant la revolució del 1830 i els intents de formar un liberalisme catòlic

Curial des del 1527, fou bisbe de Ragusa 1545 i cardenal 1549 El seu esforç més important fou la convocatòria de la tercera etapa del concili de Trento , la seva conclusió 1562-63, l’aprovació 26 de gener de 1564, i la primera implantació, en la qual l’ajudà el seu nebot Carlo Borromeo

Home capaç i molt piadós, era cardenal des del 1460

Segons Ireneu de Lió era germà d' Hermes Combaté els marcionites i el gnòstic Valentí És considerat màrtir La seva festa se celebra l’11 de juliol

Monjo de Solesmes 1841, planejà, amb l’ajuda de J P Migne-, les colleccions monumentals de les Patrologies llatina i grega Cardenal 1861 i bibliotecari de la Biblioteca Vaticana 1869, dedicà els seus estudis als pares de l’Església, als canonistes i als himnògrafs grecs És autor de diversos estudis històrics publicats a Spicilegium Solesmense 1852-58, Iuris Ecclesiastici Graecorum historia et monumenta 1864-68, Hymnographie de l’Église Grecque 1867, Analecta Sacra Spicilegio Solesmensi parata 1867-88

Deixeble de Ghirlandaio, continuà, juntament amb Giulio Romano i GFPenni, l’obra de Rafael a les llotges del Vaticà La seva estada a Gènova, on participà en la decoració al fresc del Palazzo Doria, donà lloc a la consolidació i al desenvolupament de l’escola manierista genovesa

El 1918 s’afilià al partit socialista Antifeixista destacat, fou empresonat 1926 i 1928-35, expulsat del país 1926-28 i confinat en un camp de treball 1935-43, pel règim de BMussolini L’any 1943 es convertí en membre del consell executiu del seu partit, i, més tard, de l’Assemblea Constituent italiana 1946 Diputat des del 1948, president de la cambra dels diputats 1968-76, el 1978 fou elegit president de la república, càrrec que exercí fins el 1985 amb gran autoritat i independència i envoltat d’una extraordinària popularitat Fou senador vitalici

Sacerdot, estudià música a Milà i a Ratisbona Es destacà al Congresso di Musica Religiosa de Milà 1897 i contribuí poderosament a la reforma de la música eclesiàstica decretada pel papa Pius X 1903 Els seus oratoris feren sensació a tot Europa, com la Passione de Marc 1897, La risurrezione di Cristo 1898, Mosè 1901, Il giudizio finale 1904, etc Deixà també unes vint-i-cinc misses, algunes de les quals esdevingueren habituals a tot el món catòlic Dirigí la Capella Sixtina 1915-17, però una malaltia mental intermitent perjudicà la seva activitat del 1917 endavant

Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic 1387 Assistí com a ambaixador del rei catalanoaragonès a la coronació del rei de Navarra El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392 i cardenal el 1397, i li encarregà moltes missions diplomàtiques

Publicà, entre altres obres, Patologia del simpatico 1915, Trattato di biotipologia umana 1939 i Trattato di endocrinologia 1949