Resultats de la cerca

Mestre de capella del príncep de San Severo, a Nàpols, succeí AScarlatti com a mestre de la capella reial Inaugurà la seva carrera amb l’estrena de la comèdia musical Lo cecato fauzo 1719 i l’òpera Publio Cornelio Scipione 1722, i es convertí ràpidament en el primer compositor d’òperes napolitanes, moltes de les quals amb llibrets de Metastasio Fou autor d’oratoris, misses, motets, cantates i àries

Fou superior de l’orde dominicà a Beauvais i conseller de Lluís IX de França El seu Speculum historiale —una de les tres parts del Speculum majus 1244— fou refós i traduït al català per Jaume Domènec, per ordre de Pere III de Catalunya-Aragó, amb el títol Compendi historial 1360, continuat per Antoni Ginebreda a partir del 1385 L’obra de Vincent de Beauvais influí en el Llibre de les meravelles , de Ramon Llull, i en Francesc Eiximenis

D’origen humil, adoptà el cognom del seu protector, gràcies al qual fou llicenciat en arts 1452 Fugí de París 1455 després d’haver assassinat un home, i un altre cop l’any següent, a causa d’un robatori, i vagarejà per distintes regions de França A Blois ~1458 participà en unes justes poètiques de Carles d’Orleans Empresonat 1461 a Meung-sur-Loire, l’any següent fou detingut a París, i al cap de sis fou condemnat a la forca, bé que li fou commutada la pena per deu anys de desterrament A partir d’aleshores el seu rastre es perd per sempre, i sens dubte ja era mort quan fou publicada la primera…

Ocupà càrrecs destacats en la vida pública de Florència, i escriví una crònica sobre la ciutat, la Nuova cronica , en dotze llibres, des dels temps bíblics, que fou continuada pel seu germà Matteo i el fill d’aquest, Filippo, fins el 1364

Combaté a Tunis, i el 1537 anà a Amèrica amb Pero Ansúrez Participà en la conquesta de Xile, de primer amb Diego de Almagro i després amb Pedro de Valdivia Aquest el nomenà lloctinent seu el 1547, i féu diverses expedicions al S En morir Valdivia, diverses ciutats xilenes no el reconegueren això no obstant, fou nomenat corregidor i justícia major de Xile 1556 Combaté els araucans, amb poca fortuna, malgrat la seva victòria sobre el capitost Lautaro Governador des del 1558, consumí el seu càrrec en les operacions contra els indis

Era canonge i lector de Sagrada Escriptura de l’estudi general de Barcelona Fou nomenat bisbe de Vic al febrer del 1597, i tot seguit fundà i dotà tres càtedres a la Universitat Literària de Vic Morí al setembre del mateix any

Estudià a Barcelona i es doctorà en medicina i cirurgia Fou redactor de La Independencia Médica 1877 i de la Gaceta Médica Catalana Fou president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques i de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona Publicà obres de tema mèdic, com La duración del parto normal 1890

Començà treballant a Valladolid en cercles cortesans El 1603 rebé els ordes majors, i es traslladà a Olivares El 1614 passà a ser capellà de la cort Tornà a Olivares com a canonge de la collegiata el 1624 Fou un gran colorista de gust venecià Moltes de les seves obres es troben a Sevilla pintures del Retaule de l’església dels Jesuïtes, que recorden il Veronese, Santiago Matamoros de la catedral, Martiri de sant Andreu Museo de Santa Cruz i Trànsit de sant Isidor església de San Isidoro

Se n'anà a Mèxic 1731, on, a la capital, féu la Capilla del Sagrario de la catedral, en la qual l’entrada fou concebuda a manera de gran retaule, amb estípits com a principal ornament, novetat que tingué un ampli ressò, i que també utilitzà a la portada del Colegio de las Vizcaínas 1773

D’origen jueu, és la figura literària dominant en l’època d’annexió a Castella i el més original dels deixebles de Camões Escriví en castellà Romances 1596 Conreà el gènere pastoral en poesia Éclogas 1605, i en novella Primavera 1601, O Pastor Peregrino 1608 i O Desenganado 1614 Palesa un gran influx del gongorisme castellà Corte na Aldeia 1619 és una aguda teoria del barroc, i exercí una notable influència sobre la literatura castellana del s XVII alhora és un dels documents inicials de l’aixecament portuguès contra Castella