Resultats de la cerca

Treballà al departament de física matemàtica de l’Acadèmia de Ciències d’Ucraïna des del 1925, on fou nomenat doctor honoris causa en matemàtiques 1930 malgrat no posseir cap títol acadèmic Fou professor a les universitats de Kíev i Moscou i membre de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS 1948 obtingué el premi Lenin el 1958 Treballà sobre superfluïdesa, superconductivitat, anàlisi matemàtica, teoria de funcions, equacions diferencials i teoria quàntica de camps

Combaté la dictadura de Juan Vicente Gómez i visqué molts anys exiliat a França i Espanya, on fou nomenat governador de Navarra pel govern Lerroux 1934 Iniciada dins el Modernisme, la seva obra literària esdevingué sovint esquemàtica i pamfletària Cal destacar-ne Cuentos americanos 1904, la novella El hombre de hierro 1907, escrita a la presó, i els assaigs històrics i crítics Notas a las ‘Cartas de Bolívar’ 1913 i Grandes escritores de América 1917

Es formà amb el seu pare i a l’Escola Massana de Barcelona, ja a la postguerra Entre el 1945 i el 1948 residí a París i posteriorment realitzà la decoració mural de diverses capelles Aprofundí en aquesta especialitat i l’any 1965 en fou nomenat professor a l’Escola Massana La seva pintura es basa en un figurativisme descompost amb el qual conrea unes temàtiques convencionals També realitzà illustracions per a llibres

Diputat, fou membre del partit conservador A partir del 1902 ocupà diversos ministeris El 1920 fou nomenat ministre de la governació per Eduardo Dato, per tal que dugués a terme una política de repressió contra els sindicalistes catalans nomenà Martínez Anido governador civil de Barcelona i permeté el pistolerisme dels Sindicats Lliures i l’aplicació de la “llei de fugues” Fou ministre d’economia en el govern de Juan Bautista Aznar 1931

Professor a Göttingen 1868 i director de l’Escola d’Egiptologia del Caire 1870-79, fou nomenat bei i després paixà pel kediv Fundà 1863 la revista “Zeitschrift für ägyptische Sprache und Altertumskunde”, degana de les egiptològiques La seva obra, molt vasta, s’orientà preferentment cap els estudis demòtics Grammaire démotique , 1855 Dictionnaire hiéroglyphique et démotique 1867-82 i geogràfics Geographische Inschriften altägyptischer Denkmäler , 1857-60 Dictionnaire géographique de l’ancienne Egypte , 1879

Ensenyà a Yale 1905-15 i dirigí les expedicions d’aquesta universitat a l’Amèrica del Sud Fou nomenat director de l’American Geographical Society 1915-35 i president de la John Hopkins University 1935 Prengué part en la conferència de pau de París 1917 com a geògraf Fou també president de l’Association of American Geographers Entre les seves obres cal esmentar South America i Geography in relation to the Social Sciences 1934

Format possiblement a la catedral de Barcelona amb Francesc Queralt, fou nomenat mestre de capella de Vic el 1818, i del 1819 al 1876, de la catedral de Tarragona, on succeí Francesc Bonamich És autor d’un centenar llarg de composicions religioses, majoritàriament conservades a l’arxiu de la catedral de Tarragona L’obra de Bruguera evolucionà des d’un classicisme preciosista fins a un llenguatge que delata l’assimilació de trets romàntics

Estudià piano i composició al Conservatori del Liceu El 1866 fou nomenat professor d’aquest centre, però dimití i es dedicà a l’ensenyament privat Tingué com a deixebles E Bosch i M Rodríguez d’Alcàntara Entre les seves obres destaquen Barcarola , Rapsòdia i altres peces per a piano, així com alguns romances Traduí a l’italià llibrets de les òperes Henry Clifford , d’Isaac Albéniz, i Els Pirineus , de Felip Pedrell

Concertista precoç, fou deixeble del violinista André Robberechts i, després, de P Baillot al Conservatori de París El 1826 fou nomenat violí solista de Guillem I d’Holanda Feu concerts per tot Europa i del 1823 al 1852 fou catedràtic de violí al Conservatori de Brusselles Es retirà a causa de la pèrdua de visió que sofria Tant l’estil interpretatiu com l’obra compositiva de Bériot són hereus de la millor tradició violinística italofrancesa

Format probablement amb José Ximénez, fou nomenat organista ajudant de la seu de Saragossa el 1654, segon organista el 1664 i primer organista titular el 1672, com a successor de Ximénez També hagué d’ocupar-se de les funcions de mestre de capella entre el 1687 i el 1692 La trentena de composicions que se n’han conservat, totes per a orgue, palesen el domini d’un llenguatge de molta qualitat per a aquest instrument