Resultats de la cerca

Fill i alumne de Vicent López Executà tota mena d’obres, però es distingí en els retrats al pastel Acadèmic de mèrit de San Fernando 1825, on fou director d’estudis el 1844, i acadèmic de Sant Carles 1849 Fou professor de pintura d’Isabel II, i pintor de cambra des del 1853 Les seves obres principals són al Museu de Belles Arts de València retrats de Fernando Varela, Vicent López, Els alabarders Díaz i Touran , etc, al Museo del Prado Dona Isabel de Bragança i a la casa de la ciutat de València Isabel II

De família d’hugonots, es convertí al catolicisme, fet que determinà decisivament tota la seva producció literària, tant la lírica — Hymnen an die Kirche ‘Himnes a l’Església’, 1924, Gedichte ‘Poemes’, 1949— com la narrativa — Das Schweisstuch der Veronika ‘El vel de la Verònica’, en dues parts 1928 i 1946, novella, i, entre les seves nombroses narracions curtes, Die letzte an Schafott ‘La darrera en el patíbul’, 1931, que fou dramatitzada posteriorment per GBernanos a Dialogues de Carmélites — De tipus assagístic són Die ewige Frau ‘La dona eterna’, 1934, Die Frau und die…

Les seves idees radicals comportaren tot un seguit de desafiaments al teatre establert i tradicional Fundà a Manchester el grup Theatre Workshop 1945, un intent de teatre popular dirigit a un públic de treballadors El seu mètode de treball, basat en la improvisació i la creació collectiva, té punts de contacte amb els pressupòsits brechtians The Hostage 1958 i Oh, What a Lovely War 1963 són dos dels muntatges més significatius del grup La seva influència sobre tota una generació la del teatre polític dels anys setanta fou decisiva L’any 1994 publicà la seva autobiografia

Estudià arquitectura i belles arts a Madrid Inicià els seus treballs en el formalisme Posteriorment, el seu treball s’enquadrà en l’art objectiu, constructivista i racional El 1967 fou seleccionat per al Primer Saló d’Art Constructivista A partir de la dècada de 1970, abandonà progressivament el llenguatge plàstic per endinsar-se en tota una sèrie de pràctiques que van des de la poesia experimental i la música fins al cinema, la performance i les grans installacions La seva obra es troba en ciutats com París, Londres o Nova York El 2007 li fou atorgat el Premio Nacional d’arts…

Pertanyent a la gran noblesa, rebé una educació acuradíssima, i lluità, juntament amb el duc de Nemours, a favor de la Lliga Empresonat dues vegades, es retirà a Savoia, on es dedicà al conreu de la literatura A part un poema pastoral, Sireine 1604, i de les Epîtres morales 1598, l’obra que el consagrà fou la novella pastoral L’Astrée en cinc parts 1607, 1610, 1619 i 1627, dintre la millor tradició italiana del gènere Sannazaro, Tasso, Guarini Aquesta obra assolí una fama extraordinària, i exercí una forta influència durant tota la centúria Morí en campanya, amb el duc de Savoia

Els seus membres foren grans xambelans 1407 i mariscals hereditaris de Carniola 1643, barons 1550 i després comtes 1630 del Sacre Imperi El 1641 compraren la senyoria de Gottschee Prínceps del Sacre Imperi pels caps i hereus de la família des del 1653, el 1654 entraren al Collegi dels Prínceps Foren ducs de Münsterberg i de Frankenstein Silèsia el 1654, territori venut el 1791 a Prússia Grans mariscals hereditaris del Tirol el 1780 El 1791 el títol del príncep fou estès a tota la família i reberen el ducat de Gottschee Membres de la cambra austríaca dels senyors des del 1861

Durant els anys trenta fou molt important a Anglaterra, car les reformes del zoològic de Londres —amb l’ús del ciment armat—, en especial la Casa dels Gorilles 1933, així com els edificis d’habitatges HighpointI 1934 i Highpoint II 1938, a Highgate, influïren en tota una generació de nous arquitectes De les seves obres, d’un racionalisme ortodox, que fou decisiu per a la introducció de l’arquitectura moderna a Anglaterra, cal destacar el Centre Sanitari 1938 i els habitatges Spa Green i Priory Green 1951, a Finsbury, i els blocs Flats 1954, a Paddington

El 1494 aquest el renuncià en el seu germà el rei Alfons II, que el concedí a Jofré de Borja arran del seu matrimoni amb la seva filla natural Sança d’Aragó, i des d’aleshores s’anomenà Jofré Borja d’Aragó El 1643 passà dels Borja d’Aragó als Idiáquez de Butrón, ducs de Ciudad Real, i el 1712, als Pimentel, marquesos de Taracena, que el tingueren fins el 1728, que, en extingir-se tota la descendència de Jofré, revertí a la corona, tot i que els ducs de Gandia, des d’aleshores, s’intitularen prínceps de Squillace

Hi ha dubtes sobre el seu segon cognom, que per a alguns fou Arça Entrà a l’orde mercedari el 1636 Estudià a Salamanca i fou professor de filosofia a la Universitat de València Fou provincial de l’orde 1659 i general 1664 El 1672 fou nomenat bisbe d’Empúries de Sardenya, diòcesi de la qual no prengué possessió perquè el 1673 fou destinat a Sogorb, d’on passà a Tarragona el 1680 Celebrà concilis provincials a Tarragona el 1685 i el 1691 Reedificà el convent del seu orde i el 1691 estengué la festa de Santa Tecla a tota la província eclesiàstica

Començà el 1947 com a poeta i crític d’art a la revista Il Politecnico, dirigida per Elio Vittorini, però posteriorment es dedicà a la pintura Els seus quadres i la seva obra en general ofereixen aspectes surrealistes, en el sentit que presenta objectes d’ús quotidià però definits d’una manera irreal, tal com fa amb els seus personatges, mancats de tota mena de precisions Exposà individualment a partir del 1961, i el 1978 i el 1982 participà a la Biennal de Venècia Durant molts anys exercí també la crítica d’art al Corriere della Sera