Resultats de la cerca
Es mostren 1249 resultats
Sant Bartomeu de Montferri, abans de Puigtinyós
Art romànic
La referència més antiga de la parròquia de Puigtinyós és de l’any 1214, en què Guillema de Castellvell, per remei de la seva ànima, confirmà la donació de béns feta pels seus avantpassats a Santa Maria de Banyeres, que consistien en el redelme i el braçatge de la parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós, dins el terme de Castellví de la Marca Els anys següents és àmpliament documentada Puigtinyós, dins el bisbat de Barcelona, és una de les parròquies que contribuïren a la dècima papal dels anys 1279 i 1280, amb un total de 38 sous cada any El 1388 hom demanà llicència al bisbe…
Karl Franz Friedrich Chrysander
Música
Musicòleg alemany.
Després de dedicar-se a la pedagogia s’orientà vers la musicologia, disciplina en la qual es doctorà per la Universitat de Rostock Mecklenburg el 1855 amb treballs versats en folklore i en l’oratori Escriví sobre diversos períodes de la història de la música, des del Barroc fins al començament del segle XIX Una de les seves aportacions més importants fou l’especial atenció que dedicà a GF Händel, de qui escriví una biografia que quedà incompleta, i de qui impulsà l’edició de les obres completes sota els auspicis de la Societat Händel, feina que l’ocupà entre el 1858 i el 1894 Després de la…
Bruno Nettl
Música
Etnomusicòleg nord-americà d’origen bohemi, fill del musicòleg Paul Nettl.
Estudià a la Universitat d’Indiana, a Bloomington, amb el seu pare i W Apel, i s’especialitzà en musicologia El 1953 es doctorà amb una dissertació sobre la música de les tribus indígenes del nord de Mèxic Exercí la docència en diferents universitats, com ara les de Detroit 1953-64, Kiel Alemanya, 1956-58 i Illinois des del 1964, centre aquest darrer on ha estat professor i catedràtic del departament de musicologia Entre el 1969 i el 1971 fou president de la Societat Nord-americana d’Etnomusicologia Escriví àmpliament sobre la música indígena de l’Amèrica del Nord, sobre la…
Josep Maria Soler i Montaner
Música
Compositor i director català.
Deixeble de Joan Carreras i Dagas, el 1891 s’integrà en La Principal de la Bisbal com a intèrpret de violí, flabiol i tible, i del 1894 al 1912 en fou el director Sota el seu guiatge s’estrenaren i divulgaren les sardanes de J Garreta Més tard fou director de l’Escola Municipal de Música de la Bisbal, director del grup de música popular El Metrònom i dels cors claverians La Lira Bisbalense i la secció coral de l’Ateneu Pi i Margall, que des del 1928 figurà com Els Rossinyols de les Gavarres Fou un personatge públic, que gaudí de renom en el seu entorn local com a mestre auxiliar a les Escoles…
Diego Gelmírez
Cristianisme
Bisbe de Santiago de Compostel·la i després arquebisbe (1100-~40).
Seguint l’exemple del seu antecessor, Dalmau, continuà la influència de Cluny en l’església gallega i l’afavorí, i s’envoltà de clergues francesos Obtingué, a Roma, amb l’ajut de l’abat de Cluny, la dignitat arquebisbal per a Santiago 1119 Tot seguit topà amb l’oposició de l’arquebisbe Bernat de Toledo o de Sedirac, sobretot quan Gelmírez pretengué la primacia de les Espanyes, basant-se en l’apostolicitat de la seva seu, pel fet que tenia la tomba de l’apòstol sant Jaume No obtingué la primacia, però sí la independència de Toledo i la subjecció immediata a Roma En el camp polític oscillà…
John Carew Eccles
John Carew Eccles
© Fototeca.cat
Biologia
Fisiòleg australià.
Investigà àmpliament el mecanisme de les activitats nervioses, en especial els fenòmens d’excitació i inhibició del sistema nerviós central Emprant microelèctrodes intracellulars obtingué el primer enregistrament de la resposta elèctrica a l’excitació d’una cèllula nerviosa individualitzada Els seus estudis han donat lloc al reconeixement dels nivells presinàptic i postsinàptic dins el fenomen d’inhibició i han evidenciat la intervenció d’agents químics farmacodinàmics en la transmissió d’impulsos al llarg del sistema nerviós central El 1963 compartí el premi Nobel de medicina…
rasgueado
Música
En alguns instruments de corda pinçada, tècnica d’execució que consisteix a tocar, arpegiant-les ràpidament en sentit ascendent i descendent, totes les cordes de l’instrument, en oposició al puntejat, en què es polsen les cordes individualment.
El rasgueado o batut de les cordes s’efectua amb el polze o amb la punta dels dits de la mà que l’instrumentista utilitzi per a pulsar les cordes generalment, la dreta Aspecte important de la tècnica de la guitarra des del segle XVI, aparegué àmpliament explicat en els tractats dels segles XVII i XVIII, entre els quals destaquen Instrucción de música sobre la guitarra española Saragossa, 1674, de Gaspar Sanz, i Resumen de acompañar la parte con la guitarra Anvers, 1714, de Santiago de Murcia Durant el segle XVII s’usà una notació per al batut en la guitarra de cinc ordres,…
instruments de corda pinçada
Música
Instruments musicals en què la vibració inicial és generada pel desplaçament de la corda des de la seva posició inicial, tibant-la lateralment amb el dit o un plectre elàstic, el qual, en arribar a un punt determinat, l’allibera, tot deixant-la en vibració.
La classificació Hornbostel-Sachs no els considera com a nivell morfològic dels cordòfons cordòfon , només els defineix amb els sufixos 5 i 6, referents a la manera de pinçar la corda Hi ha instruments d’aquesta varietat en totes les modalitats dels cordòfons, ja que juntament amb la percussió representa un dels procediments més elementals de posar una corda en vibració Tant amb relació a les primeres cítares com a les arpes, aquest procediment està àmpliament documentat en la iconografia històrica -pinçant directament amb els dits o mitjançant un plectre-, des de la iconografia sumèria fins…
superstrat
Lingüística i sociolingüística
Llengua que, en un territori determinat, s’ha introduït àmpliament dins l’àrea d’una altra i, sense arribar a substituir-la, hi ha deixat algunes traces.
És el cas de les llengües germàniques en els territoris de parla llatina, que han influït en algunes solucions de l’evolució del llatí en les llengües romàniques adstrat, substrat
Banc Industrial de Catalunya
Economia
Entitat financera constituïda a Barcelona el 1965, acollint-se a la nova figura dels bancs industrials, per 1.727 accionistes que representaven, molt àmpliament, les forces econòmiques catalanes.
Banca Catalana , Banc Comercial Transatlàntic , Banc Comtal i Banc Sabadell hi participaren en els seus inicis, però la primera fou l’única institució financera que s’hi mantingué Vinculada des del 1975 a Banca Catalana, inicià una forta política d’expansió i participà en moltes empreses catalanes i algunes de la resta de l’estat Arran de la crisi industrial dels anys setanta, el 1980 s’integrà en el grup Banca Catalana i, a conseqüència de la crisi d’aquest, el 1982 passà a dependre, successivament, del Fons de Garantia de Dipòsits, d’un consorci de bancs espanyols i, finalment, del Banco de…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina