Resultats de la cerca

De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb VLavigna Cap de la banda municipal de Bussetto 1836-39, pogué estrenar l’òpera Oberto, conte di San Bonifacio 1839 amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l’òpera còmica Un giorno di regno 1840 fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d’una malaltia, la muller i dos fills Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco 1842, en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a allusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada el públic italià veié en el cèlebre…

Viatjà a Parma, on estudià detingudament Correggio, i a Venècia, on fou influït per Veronese, Tintoretto i els Bassano A més de tenir característiques comunes amb els seus parents, fou el creador d’un tipus de paisatge serè i humanitzat, “clàssic” La fugida a Egipte , ~1603, Galleria Doria Pamphili, Roma, que assolí una gran difusió i que hom troba posteriorment en Nicolas Poussin i Claude Lorrain La temàtica i el tractament estilístic d’obres com ara La carnisseria 1585, Christ Church, Oxford, presenten Annibale com a conreador d’un enèrgic realisme popular

Després de la Primera Guerra Mundial es traslladà a Barcelona El 1931 tornà a Àustria, on participà en la Heimwehr Després de l' Anschluss , residí a Itàlia El 1938 es casà morganàticament i perdé el títol d’arxiduc d’Àustria Naturalitzat espanyol, el 1945 encapçalà els carlins que rebutjaven Xavier de Parma i reivindicà, en contra de la llei sàlica, la corona espanyola amb el nom de Carles VIII, intitulant-se, a més, duc de Madrid Li foren tolerades activitats polítiques, principalment a Catalunya, organitzades pels seus seguidors, octavistes o carlesoctavistes Fou enterrat a…

Destacà com a creador d’ambients i com a director d’actors La major part de les seves produccions, d’accentuat barroquisme, són adaptacions literàries o recreacions històriques Cal esmentar-ne Gli innamorati 1955, segons Goldoni, Il Bell’Antonio i La notte brava 1959, La viaccia 1961, Senilità 1962, Metello 1970, Per le antiche scale 1975, L’eredità Ferramonti 1976, La dame aux Camélias 1980, La Chartreuse de Parma 1982, La Venexiana 1985, Mosca addio 1986, Gli indifferenti 1989 i La villa del Venerdì 1991 També dirigí les sèries televisives ‘Gli indifferenti’ 1988 i ‘La famiglia…

Comte de Horn Fill de Josef de Montmorency i Anna d’Egmont Participà en les batalles de Saint-Quentin 1557 i Gravelines 1558 El 1561 fou nomenat conseller de Margarida de Parma, governadora dels Països Baixos Juntament amb el comte d’Egmont i Guillem I de Nassau-Orange, el 1566 inicià la revolta dels nobles flamencs contra la dominació hispànica, però mantingué una actitud moderada Com a intent de solució pacífica del conflicte, participà en l’elaboració del pacte de Breda 1566 A l’arribada del duc d’Alba fou arrestat i decapitat juntament amb el comte d’Egmont

Fou deixeble de GLBernini La seva primera obra completa és l’església de Santa Maria in Campitelli de Roma 1663-67, de façana amb dos ordres superposats, alternança de sortints i entrants i planta de creu grega, amb llarga nau a l’est Collaborà amb Fontana, en les dues esglésies cupulades de la Piazza del Popolo, de Roma, Santa Maria in Monte Santo i Santa Maria dei Miracoli, de rigorós pla simètric El seu pare, Girolamo Rainaldi Roma 1570 — 1655, també arquitecte, treballà a Bolonya església de Santa Lucia, Parma i Mòdena Per encàrrec d’Innocenci X féu el Palazzo Pamphili a Roma

Ordenat de sacerdot el 1807, fou diputat al parlament del Piemont 1848 i president honorari 1859 de la facultat filosoficoliterària de Parma El seu pensament filosòfic presenta tres etapes una de sensista, representada sobretot per Della filosofia dell’affetto 1829-34, una altra, en la qual tendeix a l’escepticisme i al subjectivisme Filosofia della mente 1836 i Il nuovo saggio sull’origine delle idee dell’abate Rosmini esaminato 1837, i una última fase, clarament kantiana, bé que sempre amb tendència a destacar-ne els elements objectivistes i realistes Della critica della Ragion…

Primer marquès Tanucci Conseller de Carles, duc de Parma, quan aquest esdevingué el rei Carles VII de Nàpols, n'inspirà i serví l’absolutisme i en fou el secretari de justícia 1752, d’estat i de la casa reial 1754 En heretar Carles el tron espanyol 1759, formà part del consell de regència de Ferran I de les Dues Sicílies Més tard fou primer ministre d’aquest i, com a tal, seguí la seva política regalista i afavorí la signatura del tractat del 1761 amb França Fou destituït 1776 per instigació de la reina, Maria Carolina, que era proaustríaca

Es formà al Conservatori de Milà, on estudià amb CA Bossi i I Pizzetti El 1928 es diplomà en piano i composició al Conservatori de Parma Inicià la seva carrera com a concertista de piano, i més tard es decantà cap al món de la composició i la docència Fou professor als conservatoris de Venècia 1933-40 i de Roma 1940-73, director artístic de l’Accademia Filharmonica Romana 1944-46 i superintendent del Teatro La Fenice del 1955 al 1959 Influït inicialment per Pizzetti, en una etapa més madura de la seva carrera s’interessà pel neoclassicisme Escriví el tractat La tecnica dell’…

Filla de Felip V d’Espanya i d’Isabel de Parma, fou promesa a Lluís XV de França 1721, i fou educada uns quants anys a París 1722-25 Casada el 1727 per poders i el 1729 en persona amb Josep, príncep del Brasil i hereu dels reis de Portugal, el matrimoni no fou consumat fins el 1732 Exercí sobre el seu marit, esdevingut rei Josep I, una forta influència, i fou regent 1758 i 1776 quan estigué malalt Mort el rei, acabà la influència de Pombal, contra el qual havia lluitat, i tingué un fort ascendent sobre la seva filla, la reina Maria I