Resultats de la cerca
Es mostren 225 resultats
al·lomorfisme
Mineralogia i petrografia
Propietat que presenten certs minerals que, essent d’igual composició química, difereixen en els formes cristal·lines pel fet que cristal·litzen a temperatures diferents.
Aquest és el cas de l’òxid de titani, que pot presentar-se en tres formes el rutil, l’anatasa de la singonia tetragonal i la brookita de la singonia ròmbica
bromur de cadmi
Química
Pólvores cristal·lines grogues, obtingudes per reacció directa entre els elements o bé per dissolució del metall, l’òxid o el carbonat en àcid bromhídric.
L’hidrat CdBr 2 es presenta en cristalls incolors És emprat en fotografia, gravat i litografia
cipolí
Mineralogia i petrografia
Varietat de marbre format per calcàries cristal·lines esquistoses i acompanyades gairebé sempre per talc, mica i clorita en forma de palletes disposades en faixes.
Hom també pot trobar uns altres minerals, com és ara la turmalina, el corindó, etc És de color verd, i hom el fa servir per a adornar
amina
Propietats físiques de les amines
©
Química
Nom genèric dels composts orgànics que deriven formalment de l’amoníac NH₃ per substitució d’un o més àtoms d’hidrogen per grups hidrocarbonats R.
Les amines són primàries RNH₂, secundàries R 1 R 2 NH o terciàries R 1 R 2 R 3 N, segons que hi hagi un, dos o tres hidrògens substituïts En la nomenclatura sistemàtica, les amines primàries s’anomenen afegint el sufix -amina bé al nom del grup R, bé al nom del compost RH Exemples metilamina CH₃NH₂, benzofuranamina Les amines secundàries i terciàries simètriques s’anomenen afegint els prefixos di- i tri- , i les no simètriques considerant-les productes de substitució de l’amina primària més complicada Exemples trietilamina C₂H₅₃N, N,N- dimetilciclohexilamina Quan el grup NH₂ no és el…
tamís molecular
Química
Denominació genèrica, introduïda per McBain, per a diverses zeolites anhidres i cristal·lines que poden separar per adsorció (persorció) molècules basant-se en llurs diàmetres crítics.
Hom designa usualment els tamisos moleculars mitjançant un nombre, en el qual hom fa esment del diàmetre dels porus per tal de saber quines molècules seran adsorbides per cada tamís en particular En forma anhidra, arriben a tenir un 45-50% del seu volum buit tanmateix, a causa de llur preu elevat, és convenient de regenerar-los, la qual cosa és feta generalment per escalfament al buit a temperatures entre 150°C i 400°C Comercialment, foren introduïts l’any 1954 per la Union Carbide, i l’aplicació inicial era la dessecació de fluids refrigerants Hom els sol presentar en forma de perles d’un…
holoaxial
Mineralogia i petrografia
Dit de les classes cristal·lines que posseeixen com únics elements de simetria tots els eixos de la classe holoèdrica del sistema cristal·lí al qual pertanyen.
capa
Electrònica i informàtica
Zona o part d’un semiconductor amb unes característiques cristal·lines determinades, la qual, en contacte amb altres de semblants, permet d’obtenir els diferents dispositius electrònics.
astèria
Mineralogia i petrografia
Imatge asteriforme, que apareix en cristalls o en làmines cristal·lines tallades perpendicularment a l’eix principal, deguda a la reflexió de la llum per estries o inclusions microscòpiques.
metall
Química
Nom donat a un nombre d’elements, aproximadament uns 70, situats a les primeres columnes de la classificació periòdica o en els períodes de transició, amb alts punts de fusió i d’ebullició, llevat de l’argent viu, que és líquid.
Tots aquests elements tenen en comú unes característiques determinades, que hom anomena característiques metàlliques, les quals representen un conjunt de propietats, com la malleabilitat, la brillantor, la conductivitat elèctrica i calòrica, etc, que es manifesten amb major o menor grau tant en les substàncies pures metalls purs com en les unions de diverses substàncies, és a dir els aliatges La densitat dels metalls és molt variable, entre 0,534 per al liti i 22,48 per a l’osmi, i el punt de fusió oscilla entre - 38,9°C per al mercuri i 3 410°C per al tungstè Propietats diferencials entre…
cel·lulosa
Química
Polisacàrid macromolecular, de fórmula
És el principal constituent de les parets cellulars dels vegetals superiors dels quals representa, en pes, la tercera part i el compost orgànic natural més abundant Identificada vers el 1837 pel francès Anselme Payen París 1795-1871, semblà als primers investigadors que era en íntima associació química amb uns altres constituents de les parets cellulars Tècnicament, hom qualifica de celluloses les fibres completament blanques obtingudes en sotmetre les matèries vegetals a determinats tractaments controlats de purificació, amb inclusió d’altres substàncies, com les hemicelluloses, de…