Resultats de la cerca

El llinatge dels Vilagranada és molt conegut a partir de l’any 1150 amb Bertran de Vilagranada Entre l’any 1167 i 1196 Guillem de Vilagranada, marit d’Arsendis d’Olost, senyorejà una part del castell d’Olost i de la castlania menor de Gurb Eren també propietaris de la casa o domus de la Salada del terme del castell de Gurb Ara només en queden escassos vestigis als plans de Vilagranada, a llevant de la riera Gavarresa, sota el castell de Tornamira

Torre de guaita de l’actual partida de la Plana, que a l’edat mitjana fou una petita demarcació que depenia originàriament del terme de Mont-roig Més tard passà al terme de Cambrils L’única constància d’aquesta torre és un document del segle XIV en què es consigna a la Plana una torre de defensa i quatre o cinc edificis més, en el que sembla que era un petit nucli de població No resten vestigis d’aquesta fortalesa

Dos documents de l’any 974 reporten un lloc dit Ministeriolo , tal vegada recordant una primitiva cella o fins i tot, un vell i petit monestir Sabem que aquest indret era situat al castell d’Orrit, a la banda de l’obaga, és a dir, al vessant septentrional de la serra de la Costa Les confrontacions de terres citen els torrents de la Sarga i el que passava pel misileo mausoleu Certament, diversos vestigis materials testimonien la romanització de la contrada

Aquesta església, de la qual no han pervingut vestigis, era situada prop del mas Sant Salvador i no gaire lluny de la via conflentana, que comunicava Elna amb el Conflent i la Cerdanya Esmentada des del 974 “ecclesia S Salvatoris cum villare Milaní’ , era aleshores una dependència del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes i encara és mencionada com a tal per un precepte del rei Lotari del 982 i en una butlla del papa Joan XV del 990

El 1048 a la quadra de Benviure hi havia una església, de la qual no consta l’advocació El 1065 un personatge anomenat Bernat deixà a Sant Miquel de Benviure un mas i terres La capella, havent estat destruïda en la guerra de Successió, va ser reconstruïda el 1742 per la senyora del casal del Bori, Vicenta Bòria i Gomes, vídua de Barrientos El 1851 encara s’hi celebrava missa Ara en queden vestigis molt escassos adossats a la torre de Benviure

El castell i terme dels Omellons foren un domini del monestir de Santa Maria de Poblet, gràcies a una donació testamentària que Berenguer de Puigverd féu a Poblet el 1204 Durant els segles XIII i XIV el monestir acabà d’adquirir la totalitat dels drets sobre el castell i terme dels Omellons, en mans encara d’altres senyors i del rei El castell devia estar situat al cim de l’antiga vila closa, prop de l’església parroquial Ara no en resten vestigis

Posseeix quinze jaciments, caracteritzats per la presència de restes fòssils del Sinanthropus pekinensis pitecantrop i una indústria lítica emparentada amb una cultura pebble evolucionada Hi foren trobades restes corresponents a uns 45 individus, el crani més complet dels quals té una capacitat de 1050 cm 3 Ensems amb aquestes restes aparegueren abundants vestigis de foc i nombroses restes d’animals pertanyents al Plistocè inferior i mitjà Una de les coves lliurà també restes d’ Homo sapiens associades amb una indústria lítica pobra i poc característica

Comprèn serps molt primitives, de grans dimensions les més grosses existents actualment, corpulència i força, caracteritzades pel fet de posseir vestigis d’extremitats posteriors atrofiades, visibles exteriorment en forma de petits esperons a ambdós costats de la cloaca Són àglifes i no verinoses per a l’home Posseeixen dos pulmons bastant desenvolupats Tenen costums arborícoles, aquàtics o excavadors Aquest grup s’originà al principi de l’era terciària, i comprèn les boes i els pitons, que habiten les regions tropicals i subtropicals d’arreu del món

L’any 1319 és esmentada l’església de Sant Jaume de Vallgornera, la qual ignorem si era capella del castell d’aquest lloc o bé una església sufragània, al poblat Segons altres notícies, molt imprecises, en època baix-medieval el castell de Vallgornera tenia una capella dedicada a sant Francesc Hom desconeix l’emplaçament d’aquesta o aquestes esglésies, si bé cal assenyalar, en el pati d’aquest castell, els murs on es devia trobar la capella, en un sector sense vestigis clars d’un temple

Aquest castell sorgí a causa de la desaparició del castell d’Oristà, però tingué una vida molt efímera El castell apareix com a tal el 1045 en el testament de Bernat Guifré de Balsareny, el qual deixà al seu germà Guillem el castell de Toneu Després pràcticament desapareix de la documentació i segurament que passà a la canònica vigatana per donació del bisbe Guillem de Balsareny Sobre el Prat de Toneu hi ha un puig, en el qual encara són perceptibles els vestigis del castell