Resultats de la cerca

Deixeble d’Ildebrando Pizzeti, l’escriptura de les seves primeres obres és basada en elements folklòrics, amb una clara influència de BBartók aviat, però, forjà un llenguatge més personal, basat en una tendència a la modalitat Fou crític musical de L’Unità 1946-56 i de La Giustizia 1956-63, i el 1966 fou nomenat superintendent del teatre Verdi de Trieste Entre les seves obres es destaquen sis simfonies 1943-58 i les òperes Amleto 1961 i Wallenstein 1965

Contribuí notablement a l’estudi de l’anàlisi funcional i de les equacions integrodiferencials Són importants les aplicacions que féu de les matemàtiques al camp de la biologia, com ara per a l’estudi del creixement, de la lluita per la vida, de les lleis de Mendel, etc Féu també estudis de mecànica i d’òptica

De jove actuà amb el condottiere Tartaglia Bisbe de Recanati i Macerata, Martí V el cridà a la cúria 1418 Arquebisbe de Florència 1435 i cardenal 1437, Eugeni IV li encarregà la missió de sotmetre els barons romans, als quals declarà la guerra enderrocà Palestrina, bastió dels Colonna 1436 La sospita que no estigués en contacte amb el duc de Milà provocà un aldarull, i morí a conseqüència de les ferides que hi rebé

Fou elegit després d’Eugeni I, sota la pressió de l’exarca bizantí Defensà els seus drets contra l’arquebisbe de Ravenna i el bisbe de Creta Fou molt important la seva actuació per a implantar la jerarquia catòlica a Anglaterra La seva festa se celebra el 27 de gener

Fill dels ducs de Modrone, des de petit participà en ambients artístics i culturals el seu avi i el seu oncle foren directors artístics de la Scala de Milà Un fet definitiu en la seva carrera fou la relació amb Jean Renoir 1936, amb qui treballà com a ajudant de direcció Anà als EUA, i en tornar-ne es comprometé políticament amb el grup d’intellectuals en lluita contra el feixisme Durant la Segona Guerra Mundial participà en el moviment de resistència El seu estil es caracteritza per una sensibilitat punyent, una obsessió plàstica per l’escenografia i un gust pels ambients grandiosos, barrocs…

Autor de diversos curtmetratges durant la postguerra mundial, s’imposà com un dels mestres de la comèdia italiana a partir de l’èxit de Pane, amore e 1955 i  Poveri ma belli 1957, i es consolidà amb Il sorpasso 1962 El seu humor es convertí en la constant d’una prolífica filmografia, entre la qual destaquen I mostri 1963, Vedo nudo 1969, In nome del popolo italiano 1971, Profumo di donna 1974, guardonat amb un César,  Sesso e volentieri 1982, Le bon roi Dagobert 1984, Scemo di guerra 1985, Il commissario Lo Gatto 1987, Teresa 1988,  Tolgo il disturbo 1990, Giovani e belli 1996 i I miei mostri…

Dominicà, fou lector de teologia a Manresa i Barcelona Fou rector de l’Acadèmia de Sant Tomàs de Barcelona, i el 1698 prior del convent de Barcelona Provincial d’Aragó 1723, el 1725 fou elegit a Bolonya mestre general de l’orde, càrrec que ocupà durant vint-i-dos anys La seva obra més important fou la publicació, en vuit volums, del Bullarium Ordinis 1729-40

Anà a Rússia, on treballà molts anys per a Caterina II Palau Xinès d’Oranienbaum 1762-68, Palau de Marbre de Peterburg 1768-85, revestit de marbre de Sibèria, que presenta façana amb dos cossos i ordre colossal en el superior, i Palau de Gacina 1766-77, d’aspecte sever

Ordenat de sacerdot 1866 i doctor en dret civil i canònic 1870, passà directament a la cúria A la nunciatura de Madrid fou conseller 1875-77 i nunci 1882-87 Com a cardenal-secretari d’estat de Lleó XIII 1887-1903 cercà la independència de la Santa Seu mitjançant un inseriment en la comunitat internacional afavorí l’adhesió dels catòlics francesos a la república, la dels espanyols a la monarquia restaurada i la dels italians al nou sistema, política que li valgué el veto d’Àustria en el conclave del 1903

Ordenat de sacerdot el 1937, collaborà en organismes de la cúria vaticana Durant el pontificat de Joan XXIII dugué a terme missions diplomàtiques als antics països socialistes de l’Europa de l’Est, tasca en la qual se situà al capdavant en ésser nomenat per Pau VI secretari d’Afers Extraordinaris 1967, amb l’objectiu de millorar la situació de l’Església Catòlica sota règims comunistes El 1979 Joan Pau II el féu cardenal i secretari d’estat del Vaticà, càrrec que detingué fins el 1990 El 1984 fou nomenat prefecte del Consell per als Afers Públics de l’Església