Resultats de la cerca

Estudià al Conservatori de Música de París, on fou deixeble de L R Feuillard i G Hekking i obtingué el primer premi de violoncel 1930 i d’harmonia 1935 El 1956 hi fou nomenat professor de violoncel Solista en moltes orquestres europees, dels EUA i d’Israel, participà també en diverses ocasions als Festivals Casals de Prada de Conflent Com a compositor escriví Concerto for two Cellos, Symphonie Israélienne, Spirales per a violoncel i piano, Élégie , etc

A Estocolm fou alumne de Simon de la Vallée, introductor del gust francès en l’arquitectura sueca Viatjà per Europa 1651-53 i rebé les influències de Palladio i l’arquitectura holandesa de l’època De retorn a Suècia, construí la catedral de Kalmar 1660, començà el palau de Drottningholm 1662 i féu els castells de Strömsholm 1670 i Salsta 1680 El 1676 fou nomenat arquitecte de la cort Fou el pare de Nicodemus Tessin el Jove , també arquitecte

Fill de Nicodemus Tessin el Vell , viatjà per Itàlia i França, on es relacionà amb Gian Lorenzo Bernini i, sobretot, André Le Nôtre Nomenat arquitecte de la cort sueca al seu retorn, el 1682 passà a ésser-ho de la ciutat d’Estocolm Acabà el palau de Drottningholm, iniciat pel seu pare, i hi féu els jardins i els del palau d’Ubriksdal La seva obra més important fou la reconstrucció, des del 1697, del palau reial d’Estocolm

Deixeble de Lluís Romeu, JLamote de Grignon i JBLambert, fou nomenat sotsdirector de l’Orfeó Vigatà 1924 i n'esdevingué director l’any 1957 Des del 1928 fou director de l’Escola Municipal de Música de Vic El 1931 fundà l’Orquestra de Cambra de Vic, més tard transformada en Orquestra Municipal És autor de sardanes, com Invocació, Renovellament i Contemplació , i d’obres per a cor i cobla, una Simfonia en fa i diverses obres corals i instrumentals

Fill d’un teixidor, estudià a la Universitat d’Oxford, de la qual esdevingué vicecanceller 1600, 1603 i 1605, malgrat les dificultats que li crearen les seves tendències puritanes Fou un dels redactors de la Bíblia anglicana patrocinada per Jaume I d’Anglaterra Defensor de la monarquia hereditària, fou nomenat arquebisbe i primat d’Anglaterra Com a tal, coronà Carles I 1625, però s’oposà a l’absolutisme radical del nou rei i fou destituït pel duc de Buckingham

Militant comunista des del 1926, contribuí a la formació d’un govern d’unió nacional 1945 i fou ministre de la zona recuperada 1945-49 Acusat de nacionalisme, fou destituït 1949 i arrestat 1951 Alliberat i rehabilitat el 1956, fou nomenat secretari general del partit obrer unificat i seguí una política d’estreta aliança exterior amb l’URSS Després de les vagues del 1970 cessà com a secretari del partit i fou expulsat del comitè central 1971

Fou bisbe de Girona 1628-33 i de Barcelona 1633/~1651 El 1632 presidí la diputació del general de Catalunya En ésser assassinat el lloctinent comte de Santa Coloma, arran del Corpus de Sang 1640, fou nomenat lloctinent per Felip IV Tot i la seva vinculació al rei, les atrocitats dels soldats castellans al Principat l’obligaren a excomunicar els responsables El 1641 intentà de dissuadir la generalitat de la decisió de posar-se sota la protecció de França

Pel testament del seu pare rebé les senyories de Malta i Gozzo i les possessions alemanyes que aquell havia heretat de la seva mare, Elisabet de Caríntia Fou nomenat successor del regne de Sicília posat cas que la seva germana Maria, hereva de Frederic, morís sense descendència Es casà amb Beatriu d’Aragó, filla de Joan i besneta de Frederic II, i foren pares de Joana Frederic d’Aragó, muller de Pietro Gioni, baró d’Ardore

Llicenciat el 1898 i doctorat el 1927 Relacionat amb el Centre Escolar Catalanista, publicà treballs en diverses revistes i fou secretari de redacció de La Ginecologia Catalana 1898-99, la primera revista mèdica en català Clínic eminent, presidí el Collegi de Metges de Barcelona del 1931 al 1933, càrrec des del qual portà a terme una important tasca social, i inaugurà el Casal del Metge 1932 En dimitir el 1933, fou nomenat per unanimitat president honorari

Estudià a França i al Brasil El 1930, després de la revolució de Getúlio Vargas, fou nomenat director de l’escola de belles arts de Rio de Janeiro i projectà una renovació completa de l’ensenyament tradicional D’entre les seves obres cal esmentar l’edifici del ministeri de l’educació i la salut 1943, en collaboració amb Niemeyer, Reidy, Vasconcellos i Le Corbusier, el pavelló del Brasil a la ciutat universitària de París i el projecte de Brasília