Resultats de la cerca
Es mostren 8679 resultats
buwàyhida
Història
Membre d’una dinastia (932-1055) persa xiïta (anomenada també búyida
), fundada per Buwayh (o Būya), l’ascendència del qual es remunta als servidors dels sassànides.
L’impuls veritable de la dinastia correspon als fills de Buwayh, ‘Alī, Ḥasan i Aḥmad Aquest ocupà Bagdad 945 i nomenà un califa al seu gust al-Mutī, 946 Ḥasan aconseguí d’unificar els dominis buwàyhides Kermān, Khūzestān, Shīrāz, Mèdia i l’Iraq, però dividí el regne entre els seus fills Un d’ells, Aḍud al-Dawla, reunificà l’imperi però en desaparèixer ell esclatà novament la guerra civil, i vers el 1012 la dinastia decaigué davant l’ímpetu dels kurds L’any 1055 els seljúcides entraren a Bagdad, i acabà la dominació buwàyhida
bisbetó
Folklore
Infant elegit ‘‘bisbe’’ (en alguns indrets ‘‘abat’’, ‘‘papa’’) pels seus companys, i que representa alguna de les funcions episcopals o altres similars, vestit de bisbe i acompanyat del seguici corresponent.
El costum fou molt estès als monestirs, a les catedrals i fins i tot a les escoles i universitats de l’edat mitjana Ja és esmentat al segle X per Ekkehard IV de Sankt Gallen, i tingué, malgrat les prohibicions freqüents, una llarga supervivència Han estat conservats alguns fragments, entre els quals dos de catalans en vers, del sermó —escrit per una persona gran— que en alguns llocs el bisbetó feia durant la missa Al Principat és coneguda la festa del bisbetó que hom celebra a Montserrat el dia de sant Nicolau
Romiatge del Venturós Pelegrí
Literatura catalana
Cristianisme
Poema en codolada del principi del segle XVI, o potser del final del XV.
Amb algunes notes humorístiques, i en la línia del Testament de Bernat Serradell, narra la trobada en una pineda en una nit de tempesta d’un pelegrí que va a Roma amb una ànima del Purgatori, que li demana que li guanyi el jubileu Fou molt llegit fins ben entrat el segle XIX Bibliografia Anònim 1903 Lo romiatge del venturós pelegrí ab les cobles de la mort Barcelona, Stampa de Francesch X Altés Pacheco, A ed 1992 Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV Barcelona, Edicions 62
,
cap d’olla

Globicephala melaena
Elizabeth Zwamborn (cc-by-sa-3.0)
Zoologia
Gènere de cetacis odontocets, de la família dels delfínids, d’uns 5 a 8 m de llargada, amb el cos una mica comprimit lateralment, de color negre amb una taca blanca sota el coll, amb les aletes pectorals llargues i primes i el cap molt gros i bombat, desproveït de rostre.
Són animals gregaris, que viuen en moles molt nombroses i segueixen cegament un mascle adult s’alimenten de peixos i de cefalòpodes Fan migracions regulars a l’hivern van de les mars àrtiques a les temperades, i a l’estiu retornen a les fredes Són gairebé cosmopolites, bé que més freqüents en mars fredes Per a llur caça, sobretot a les illes Fèroe, els caçadors condueixen, amb les barques, el cap de la mola vers la costa, on, seguit de tota la mola, embarranca L’espècie més freqüent és Globicephala melaena
Bonaventura Canet i Famades
Corredor d’orella i fabricant d’indianes.
Continuador, amb Esteve Canals i Guerau —amb qui s’associà vers el 1739—, de la primera fàbrica d’indianes, la més important de l’època, creada a Barcelona el 1738 Féu progressar la fabricació d’indianes gràcies a les seves bones relacions amb els comerciants maltesos proveïdors del cotó de Llevant, els interessos dels quals representà a Barcelona des del 1743 En morir, la seva vídua Magdalena Ferrussola continuà l’empresa amb Esteve Canals, i el 1758 s’establí pel seu compte amb el seu fill Jaume Canet i Ferrussola
Ponç de Cabrera
Història
Vescomte de Girona (Ponç II de Cabrera) i d’Àger (1132-~44), dit també Ponç Guerau de Cabrera
.
Acompanyà a Castella 1128 Berenguera, filla de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, a casar-se amb el rei Alfons VII Aquest el nomenà alferes i majordom i li cedí territoris jurisdiccionals Havent tornat a Catalunya, s’apropià per la força l’alou de Vilamajor, després d’unes aspres disputes amb l’abat d’Àger Es casà amb Sança, dama probablement castellana Segons alguns historiadors, fou comte a Lleó on degué morir vers el 1170 i pare de Ponç, senyor d’Almonacid, estirp de la branca lleonesa de la família
Robert Rauschenberg
Pintura
Pintor nord-americà.
Després d’estudiar amb Josef Albers 1948,féu la primera exposició el 1951, i des del 1955 collaborà com a decorador i dissenyador de Merce Cunningham Rebé el primer premi de pintura a la Biennal de Venècia l’any 1964 A partir del 1951, pintà segons l’expressionisme abstracte i derivà vers les pintures combinades combined paintings , a les quals incorporà la vida real mitjançant el collage fotogràfic Més endavant, féu performances , happenings , assemblages i experimentà amb nous materials La seva obra ha estat capdavantera del pop-art
Èupolis
Teatre
Comediògraf grec.
Crític polític Els taxiarques , 427 aC i d’esperit bèllic Els prospàltics , Desertors o andrògins , atacà Cleó a L’edat d’or 424 aC i Hipèrbol a Marikás , obra per la qual fou acusat de plagiar Els cavallers , d’Aristòfanes, i per aquest motiu acabà l’amistat entre ells dos Criticà la sofística i censurà la societat Els aduladors , 421 aC Autòlic , 420 aC Els purificadors , i a Poble presentà una societat enrunada, que els millors polítics atenesos intentaven de salvar D’ell rebé el nom el vers eupolideu , molt usat en la comèdia grega
Patricio de la Escosura y Morrogh
Història
Literatura
Política
Polític i escriptor.
Amic d’Espronceda, participà en la conspiració dels numantins , de caràcter liberal, i hagué d’exiliar-se 1824 Moderat de primer i més tard progressista, i adscrit a la Unió Liberal, fou governador de Guadalajara, ministre de la governació 1847 i 1856, comissari reial a les Filipines i ministre plenipotenciari a Berlín Conreà la novella històrica El conde de Candespina 1832, Ni rey ni Roque 1835 llegendes en vers El bulto vestido de negro capuz 1835, i drames La corte del Buen Retiro 1837 i Don Jaime el Conquistador 1838
Laureà Barrau i Buñol
Pintura
Pintor, deixeble d’Antoni Caba i de Gerôme.
D’antuvi conreà la pintura històrica La rendició de Girona , vers el 1886, fons dels Museus d’Art de Barcelona Posteriorment descobrí el paisatge de la costa catalana Caldetes, Tossa, i més tard, d’Eivissa, on, dedicat a la pintura de figura i de paisatge, visqué llargues temporades fins que morí Exposà a Nova York i a Buenos Aires El luminisme de la seva obra l’emparenta amb Sorolla El 1963 fou inaugurat un petit museu que porta el seu nom, a la vila eivissenca de Santa Eulàlia del Riu