Resultats de la cerca

Començà la seva activitat orguenera amb el seu germà Rupert a Dole, i poc més tard a Dijon A França es relacionà amb els grans orgueners de l’època Dom F Bédos de Celles, JA Silbermann i FH Clicquot Entre les seves grans obres destaquen els instruments de la Sainte Chapelle 1741, quatre teclats i trenta-sis jocs i de la catedral 1743, ambdós a Dijon, i el de la catedral d’Autun 1748, entre d’altres En terreny alemany destaquen, sobretot, els dos del cor de l’abadia benedictina d’Ottobeuren Dreifaltigkeit 'el triple' i Heilig Geist 'el sacre', bastits entre el 1757 i el 1766, on es combinen…

Tot i que treballava en l’administració pública, es dedicà amb gran enginy a l’experimentació acústica Cercà la manera d’obtenir variacions d’intensitat en el so que emetien els tubs de l’orgue mitjançant la introducció de modificacions en l’entrada de l’aire, per tal que l’intèrpret pogués accentuar l’expressivitat a voluntat El 1810 donà a conèixer l’instrument que anomenà orgue expressiu Rebé l’aprovació de diverses institucions franceses, com el Conservatori de Música de París, per al qual construí, més tard, alguns instruments També fou molt elogiat pel compositor EN Méhul…

Es formà inicialment a l’església de Saint Sauver de la seva ciutat natal Palesà la seva capacitat compositiva ja de ben jove a deu anys compongué un Motet à grand choeur , i a dotze, una missa solemne El 1760 es traslladà a París, on anà guanyant fama i èxit per les seves composicions religioses motets, misses, concerts espirituals També fou famós per L’union de l’Amour et des arts 1773, una opéra-ballet que es representà una seixantena de vegades El 1774 esdevingué violista de l’Òpera de París Més tard viatjà a Itàlia a Nàpols estudià composició i harmonia amb Nicola Sala, passà una…

Membre d’una família de músics italians residents als Països Baixos Era fill de Pietro Antonio Fiocco, director del cor de l’església de Notre-Dame du Sablon, de qui prengué les primeres lliçons de música Entre el 1707 i el 1731 ocupà el càrrec d’organista en aquesta mateixa església i a partir del 1714 fou mestre de capella a la cort, lloc que ocupà fins el 1744, any en què decidí retirar-se de la vida activa La seva música religiosa comprèn una missa solemne, diversos salms i motets Els seus oratoris i responsoris s’han perdut Tant en els seus motets sols com en els que formen la collecció…

Rebé educació musical al cor de Nòstra Dòna dels Doms, a Avinyó, on JPh Rameau havia estat organista el 1702 El 1707 es traslladà a París, on, gràcies a la seva veu excellent, fou nomenat mestre de música del mariscal de Noailles Des del 1708 fins al 1736 fou superintendent de la música a la cort de Sceaux Des del 1720 cantà a la cambra del rei com a ordinaire du roi i fou director artístic dels Concerts Spirituels Compongué òperes i ballets i més de 400 divertissements per a obres de teatre Mouret compartí l’esperit innovador que caracteritzà la millor música escènica francesa entre JB Lully…

Tot i la influència que rebé de l’escola flamenca de construcció, emigrà aviat a París, on esdevingué deixeble i continuador de Blanchet, i adoptà l’estil francès, del qual fou el més alt representant del final del segle XVIII Transformà molts instruments flamencs antics segons el gust de la seva època, augmentant-ne les dimensions de la caixa i l’extensió del teclat, però la seva aportació més significativa fou la dels instruments genuïnament francesos, de gran refinament i tacte més lleuger i delicat El 1768 hi afegí el registre de peau de buffle , que pinçava les cordes amb plectres de…

Educat a Londres, al principi dels anys quaranta es desplaçà als Estats Units Estudià musicologia a les universitats de Nova York i Princeton, i hi obtingué els doctorats respectius el 1943 i el 1950 Fou professor en diverses universitats americanes, entre les quals la de Califòrnia a Berkeley, on també fou catedràtic de musicologia 1960-63 Principal figura de la generació successora dels fundadors de la musicologia nord-americana, destacà per les seves aportacions a la recerca amb el seu estil de crítica enèrgica i la seva prosa flexible El seu primer llibre, Opera as Drama Nova York, 1956,…

Estudià a Eton i a Cambridge L’any 1902 fou nomenat fellow 'membre' del King’s College d’aquesta última universitat Allà hi ensenyà història de la música, harmonia, contrapunt i composició Participà en la producció d’òperes i en la traducció de llibrets operístics, molt especialment de WA Mozart Entre els anys 1918 i 1926 treballà com a crític musical a Londres, i des del 1926 fins a la seva jubilació, el 1941, tornà a ensenyar a Cambridge Fou president de la Societat Internacional de Música Contemporània en 1923-38 i de la Societat Internacional de Musicologia durant el període 1931-49 Fou…

Ingressà al conservatori de la seva ciutat natal el 1853 i fou deixeble d’Ambroise Thomas i François Benoist Debutà el 1863 i de seguida fou contractat per Pablo de Sarasate, de qui fou acompanyant en diverses gires La puresa del seu so i l’extrema precisió que aconseguia en l’execució li valgueren el reconeixement del públic i la crítica El 1887 obtingué una plaça de professor al Conservatori de París, on fou mestre de la nova generació de pianistes francesos, entre els quals A Cortot i R Casadesus El 1889 oferí un recital amb clavicèmbal, i de seguida fundà la Societat d’Instruments Antics…