Resultats de la cerca

Estudià violí i composició El 1967 participà en la composició Ensemble de Stockhausen Ha publicat els llibres Música española de vanguardia 1970, La música en la España contemporánea 1970, Luis de Pablo Les seves obres principals són Anna Blume 1967, Aura 1968, Necronómicon 1971, L’invitation au voyage 1971, Angelus Novus mahleriana 1971, Vitrail 1969, Nuba 1973, la simfonia Aralar 1977 i un concert coral per a violí i dos cors 1980 És director, des del 1985, del Festival Internacional de Música Contemporània d’Alacant

El 1765 anà a Polònia, on treballà per a Estanislau Poniatowski De retorn a França, féu l' hôtel de l’Intendance au Franche-Comté, a Besançon 1771-78, i el Gran Théâtre de Bordeus 1772-80, el primer teatre modern, ja independent d’altres edificis Arquitecte del duc d’Orleans, féu, a París, els jardins porticats, el teatre del Palais-Royal 1781-86 i el teatre de la Comédie-Française 1787-90 Les seves obres, d’un estil neopalladià, es caracteritzen per una gran harmonia compositiva

Ensenyà literatura francesa als EUA, on es naturalitzà i on residí El 1980 fou la primera dona elegida membre de l’Académie Française A més d’una esplèndida tasca com a traductora Virginia Woolf, HJames, KKavafis, etc, ha conreat la poesia, el teatre, l’assaig i sobretot la narració i la novella Alexis ou le traité du vain combat 1929, Le coup de grâce 1931, Mémoires d’Hadrien 1951, L’oeuvre au noir 1968, Souvenirs pieux 1974, Anna soror 1981, Comme l’eau qui coule 1982, etc

El 1952 ocupà la càtedra d’història de l’edat mitjana i de la França medieval de la Universitat de Tolosa Influí sobre JVicens i Vives, amb el qual collaborà ocasionalment Sobresurten les seves obres Commerces et marchands de Toulouse vers 1350-1450 1955, Histoire de Toulouse 1958, Histoire du Languedoc 1969 i Les origines linguistiques de l’Europe occidentale 1971 A més, publicà treballs marginals o conjunturals d’història catalana, com ara Finances et vie urbaine Barcelone et Toulouse au début du XVe siècle 1965

És conegut sobretot per les seves novelles, en les quals es revolta contra la societat burgesa Vipère au poing 1948, La tête contre les murs 1949, Chapeau bas 1963, Le matrimoine 1967, Le cri de la chouette 1972, Ce que je crois 1977, Un feu dévore un autre feu 1978, l’Église verte 1981, Abécedaire 1984, d’estil autobiogràfic, Le démon de minuit 1988 i Le grand méchant doux 1992 El 1958 ingressà a l’Académie Goncourt, que presidí des del 1973 Fou també Premi Lenin 1980

Treballà al cabaret Chat-Noir de París, ciutat on després n'installà un de propi 1885, Le Mirliton Publicà els diaris Le Mirliton 1885-94 i La Lanterne de Bruant 1897-99 Tenia la veu metàllica i molt forta Sobresortiren les seves cançons À la Villette, La marche des dos, À Menilmontant, Nini peau d’chien i Les joyeux, i les novelles Les bas-fonds de Paris 1897 i Les amours de la Pouliche 1911 També publicà un diccionari titulat L’argot au XX è ©siècle 1901

Principal animador del grup Les amis du cinéma , creat el 1962 a Perpinyà, dirigí “Cinemathèque” 1964, “Confrontation” 1965, “Les Cahiers de la Cinemathèque” 1971 i l’Institut de Recherche et d’Animation sur l’histoire du cinéma 1981 Publicà El romancero gitano al servicio de la revolución i La guerre d’Espagne vue par le cinéma , sobre la Guerra Civil Espanyola, Histoire de la France au Cinéma , i monografies sobre JA Bardem, L Torre Nilsson, A Dovženko, Buster Keaton, G Kozincev, Josef von Sternberg i Carlos Saura

Mulat d’origen esclau, el 1803 s’uní als insurrectes contra els francesos i fou el lloctinent dels principals caps independentistes General 1843 i governador de Port-au-Prince 1846, el senat l’elegí president de la República 1847, amb la intenció que la burgesia mulata el manipulés enfront del proletariat negre Malgrat això, Soulouque perseguí els mulats 1848 i instaurà un règim despòtic inspirat en el napoleònic El 1850 es féu coronar emperador, però el 1858 fou desposseït dels seus càrrecs per un alçament republicà

Començà com a guionista, fins que el 1942 realitzà el primer film, L’assassin habite au 21 Després, amb Le corbeau 1943 i Quai des Orfèvres 1947, es destacà com un dels millors especialistes de la trama policíaca, que utilitzà per a exposar idees pessimistes sobre la societat actual L’any 1953, el premi del festival de Canes per Le salaire de la peur 1952 el consagrà definitivament Realitzà posteriorment Les diaboliques 1955, Le mystère Picasso 1956, La vérité 1960 i La prisonnière 1967, entre d’altres

Estudià a la Universitat de Tolosa, on fou deixebla de Philippe Wolff S'ha dedicat a la història econòmica de la corona catalanoaragonesa, especialment de Barcelona Ha publicat Le droit d’ancrage et le mouvement du port de Barcelone au milieu du XV e siècle 1952, la profusament documentada tesi doctoral Barcelone centre économique à l’époque des difficultés 1380-1462 1967, traduïda al català el 1976 i Aux origines des grandes compagnies La Compagnie Catalane de 1302 1975 És professora a la Universitat de Montpeller