Resultats de la cerca
Es mostren 332 resultats
oració principal
Lingüística i sociolingüística
En l’oració composta (proposició composta) proposició que no depèn de cap altra i que, contràriament, en té alguna de subordinada, segons els diversos modes de subordinació.
Papers de Salamanca
Història
Nom amb què és coneguda la documentació espoliada a la Generalitat de Catalunya i a organitzacions, entitats i particulars catalans, per les forces franquistes a partir del gener del 1939 i dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca el 1940.
De manera més genèrica, posteriorment hom s’ha referit amb aquest terme a tota la documentació requisada a diversos territoris de les zones de l’Estat espanyol que restaren al costat de la República durant la Guerra Civil de 1936-39, sobretot al País Basc i al País Valencià La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos L’organisme sota el qual les autoritats franquistes dugueren a terme la requisa fou la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos DERD, creada…
construcció absoluta
Gramàtica
Construcció que, en una proposició, no depèn sintàcticament de cap element concret.
consegüent
Lògica
En una condicional
, proposició que es dedueix d’una altra anomenada antecedent
.
predicar
Lògica
Afirmar (una cosa) d’una altra, especialment del subjecte de la proposició.
col·ligar
Ajuntar diferents fets aïllats en un sol concepte, en una proposició general.
aforisme
Dret
Proposició que expressa un principi jurídic referent a determinat camp del dret.
En el dret romà eren expressades per mitjà d’aforismes les regles fonamentals de moltes institucions, que de tal forma eren invocades davant els tribunals N'és exemple el Digest, que contenia més de 200 aforismes, molts dels quals van passar a drets posteriors Modernament, malgrat que la seva força jurídica només és reconeguda si han estat admesos per preceptes legals o per acceptació del Tribunal Suprem en alguna sentència, són utilitzats encara sovint perquè recullen característiques essencials d’algunes institucions regulae iuris
oratòria
Literatura
Art d’expressar-se, de parlar en públic (en una reunió, en una assemblea), en tant que és estudiada en la seva actuació pràctica, en les seves manifestacions històriques, en la seva evolució a través d’èpoques determinades en diversos pobles o en els diversos oradors.
A l’antiguitat clàssica, a Grècia es desenvolupà aviat, relacionada amb l’estructura de la polis, amb les assemblees lliures i els tribunals populars Els primers testimonis indirectes es troben en les obres dels historiadors del segle V aC Heròdot i, sobretot, Tucídides, que intercalen discursos en les seves descripcions Posteriorment, mentre Lísies, amb la seva sobrietat, fixa l’oratòria judicial, Isòcrates, Demòstenes i Èsquines abracen amb llur activitat tots els gèneres oratoris, en creen els models definitius i posen les bases de la futura gran eloqüència romana Encara apareix, però, la…
qualitat
Lògica
En lògica, caràcter resultant del fet d’ésser afirmativa o negativa una proposició.