Resultats de la cerca

Són arbusts caducifolis de fulles simples, enteres, oposades i breument peciolades, de flors geminades i axillars, amb la corolla tubular i bilabiada, i de fruits en baia El xuclamel de roca L pyrenaica , de fins a 1 m d’alçària, té fulles oblongues, petites, glauques i una mica coriàcies, flors de color blanc groguenc, i baies vermelles i globuloses Es fa en roques calcàries de la muntanya mitjana El xuclamel negre L nigra , d’1 a 2 m d’alt, té fulles ellíptiques, flors d’un blanc rosat i baies negres i arrodonides Creix en boscs, matolls i roquissars de l’alta muntanya El xuclamel xilosti…

Són lianes de fulles oposades, generalment enteres, i de flors tubulars, blanques, grogues o purpúries, reunides en petits ramells axillars Igual que els xuclamels —les altres espècies del mateix gènere, arbustives i no volubles—, habiten en boscs i bardissars El lligabosc atlàntic Lpericlymenum , caducifoli, mai no té les fulles soldades, i els ramells florals sempre són pedunculats Creix a la muntanya mitjana El lligabosc biflor Lbiflora , perennifoli, té les fulles peciolades, les flors agrupades de dues en dues i els fruits negrosos Es troba al País Valencià i al Baix Ebre El lligabosc…

Un primer nucli de població, en un vessant de la serra, amb l’església parroquial de la Santa Creu, sembla que fou abandonat al s XVII, i es formà l’actual, més a la plana La nova església de Sant Fruitós fou sufragània de la de la Selva El lloc havia estat de la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Rodes Actualment moltes cases abandonades han estat refetes i convertides en lloc de segona residència

Prevere i beneficiat de l’església parroquial de Selva, és autor d’un noticiari de Mallorca, en català, conservat a la Biblioteca March de Mallorca, barreja de dades diverses, on recull esdeveniments locals, penalitats i privacions soferts pels illencs ocorreguts durant els anys 1747-71 a diferents pobles de Mallorca El llibre el copià, el 1846, el seu nebot, el doctor Joan Ferragut Solivellas Modernament ha estat editat per l’historiador Ramon Rosselló 2001

Cèlebre virtuós de la tenora, fou solista a les cobles La Principal de Cassà de la Selva i Els Montgrins, i del 1922 al 1924, a La Principal de la Bisbal, en la qual rellevà Albert Martí Posteriorment s’integrà a la Cobla Iluro i a la Unió Artística de Vidreres, i fundà l’Amoga És autor de nombroses sardanes, moltes de les quals obligades, destinades al seu lluïment personal, com Si caic no m’aixeco , Va de tenor , Els nou presoners o Gra-gra El seu estil palesa una notòria influència del pasdoble i ha gaudit d’una important acceptació entre el sardanisme més populista admirador…

Investigà principalment els arxius municipal i parroquial de la Selva Residí uns quants anys a Barcelona, que aprofità per a escorcollar dades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, fins que marxà pels fets de la Setmana Tràgica 1909 La seva obra principal és Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona , publicada en 32 fascicles dins la revista de l’ Asociación Artístico-arqueológico-barcelonesa 1899-1913, de la qual era membre L’obra fou recollida i reimpresa en facsímil el 1984 per l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, en un volum de 670…

Canvia aleshores la direcció W-E per la N-S, i després de drenar el terme de Riudarenes fa de límit entre els de Maçanet de la Selva i de Maçanes, i desemboca a la Tordera per la dreta a Fogars de Tordera

Actuà amb les cobles la Moderna d’Amer 1946-51, on començà, Els Montgrins 1955-60, la Principal Amerense 1961-63 i la Selvatana 1964-84, de la qual esdevingué director 1984 Autor d’un centenar de sardanes entre les quals destaquen Carme 1949, Somni d’una nina 1951, Ben meva , Lliurança 1954, La planxadora de casa 1956, Els amics d’Horta 1956, De Lloret a Santa Cristina 1957, Anaigada 1975, Cant íntim 1979, Montsevalls 1975, Sardana de l’Any, El parc de la Guineu 1977, Sardana de l’Any, Ariadna 1979, Petit aplec a la Cellera 1980, Castell d’Estela 1980, premi Joaquim Serra, Ofrena a Olot 1982…

Li ha estat atribuïda la paternitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya , suposadament escrit el 1420, i realment compost pel frare mínim blanenc Joan Gaspar Roig i Jalpí vers el 1673