Resultats de la cerca

Després de publicar Les amoureuses 1858, poesies una mica afectades, es dedicà al periodisme durant deu anys Lettres de mon moulin 1869, el seu primer recull de contes, assenyala el principi d’una carrera literària que produí Le Petit Chose 1868, Aventures prodigieuses de Tartarin de Tarascon 1872, Les contes du lundi 1873, entre les més famoses de les seves obres, i una obra de teatre, L’Arlésienne 1872 Classificat com a realista a causa de la seva temàtica regionalista provençal, fou un impressionista que presentava la realitat de manera poc objectiva Manifestà una sensibilitat aguda, un…

Debutà als catorze anys en el film  Le bal 1931, de Wilhelm Thiele Treballà a França i a Hollywood Actuà a Mayerling 1935, d’Anatole Litvak,  Ruy Blas 1947, de Pierre Billon,  Le rouge et le noir 1954, de Claude Autant-Lara,  Alexander the Great  1956, de Robert Rossen,  Pot-bouille 1956, de Julien Duvivier,  Les demoiselles de Rochefort 1967, de Jacques Démy,  Vingt-quatre heures de la vie d’une femme 1968, de Dominique Delouche, No encontré rosas para mi madre 1973, de Francesc Rovira i Beleta i  Une chambre en ville 1982, de Jacques Démy, entre molts altres títols Els seus personatges…

El terme, actualment en desús, fou posat en circulació amb el Romanticisme, quan la burguesia deixà d’ésser el moviment progressiu i renovador per excellència i l’artista, deixant d’identificar-s’hi, començà a rebutjar la societat constituïda i en fou alhora rebutjat Durant el Romanticisme foren en general els fills de famílies benestants els qui adoptaven la solució bohèmia, però amb la maduresa podien retornar a l’ordre dels pares i, així, el trencament era relatiu i poc compromès Amb el naturalisme i l’impressionisme el bohemi, reclutat entre capes socials més àmplies, passà a ésser sovint…

Estudià al Conservatori Giuseppe Verdi de Milà i més tard a Roma, on fou alumne de T Pediconi i A Piervenanzi El 1964 guanyà un concurs de cant a Spoleto, fet que li permeté debutar com a Colline La bohème al festival de la mateixa ciutat Cantà a Roma 1965, al Teatro alla Scala de Milà 1970 i sovint a Nova York Metropolitan i Londres Covent Garden El 1969 debutà a Glyndebourne com a Don Giovanni, paper que des d’aleshores ha interpretat amb èxit en diverses ocasions, com ara a Sevilla el 1992 o a Orange el 1996 Ha cantat arreu d’Europa i dels Estats Units, destacant especialment en els…

Professor universitari de filosofia del dret i filosofia política de les universitats de Pàdua 1940-48 i Torí 1948-84 Fou director, juntament amb Abbagnano, de la “Rivista di Filosofia” Estudià la filosofia del dret des de la perspectiva de la filosofia analítica, i, posteriorment, en la línia d’un neopositivisme jurídic També escriví assaigs força influents de teoria política, en els quals, tot allunyant-se del marxisme, defensà des d’uns pressupòsits liberals tesis properes a la socialdemocràcia De la seva obra hom pot esmentar La filosofia del decadentismo 1944, Politica e cultura 1955,…

Encarnà el mite d’un tipus de dona jove ingènua, sensual i lliure El film que la llançà a la popularitat fou Et Dieu créa la femme 1956 de Roger Vadim A part aquest, són significatives les pellícules  En cas de malheur 1958, La vérité 1960, Vie privée 1961, Viva María 1965, Les novices 1970, Boulevard du Rhum 1970, Les pétroleuses 1971 i Don Juan 1972 Parallelament, tingué una breu, però influent carrera musical, durant la qual collaborà amb autors destacats com Serge Gainsbourg, amb qui enregistrà peces icòniques de la cançó francesa Abandonà definitivament tant el cinema com la…

Encaminat en principi cap a la vida religiosa, fou frare franciscà i després benedictí, orde aquest darrer que abandonà el 1527 Durant un cert temps dugué una vida errant fins que ingressà a la Universitat de Montpeller, on estudià la carrera de medicina A partir del 1532 exercí com a metge a Lió És autor de les Horribles et épouvantables faicts et prouesses du très renommé Pantagruel 1532 i Vie inestimable du grand Gargantua, père de Pantagruel 1534, dues novelles que, junt amb les seves versions -del 1546, del 1552 i la pòstuma, probablement apòcrifa, del 1564-, han esdevingut…

D’una gran ductilitat interpretativa, els seus èxits a I soliti ignoti 1958 i Il sorpasso 1962 el decantaren inicialment cap a la branca còmica, on perfilà el personatge del burgès cínic i egoista Posteriorment, amb la participació en una gran diversitat de produccions, amplià els seus registres Riso amaro 1948, Il successo 1963, La congiuntura 1964, Il tigre 1966, L’arcangelo 1969, Profumo di donna 1974, Caro papà 1978, La Terrazza 1979, Camera d’albergo 1980, The Tempest 1982, La vie est un roman 1983, Benvenuta 1983, La famiglia 1987, Lo zio indigno 1989, Tolgo il disturbo…

Estudià Marx a Leipzig 1885 el 1896 fou encarregat a Bordeus del primer curs creat a les universitats franceses de ciències socials i pedagogia, i el 1902 ocupà la càtedra de ciències de l’educació a la Sorbona Fundà 1879 la revista l' Année sociologique , per mitjà de la qual foren difosos importants descobriments sobre les societats inferiors i sobre l’evolució de les idees morals Seguint la línia de Comte, bastí una sociologia positiva, tot cercant una comprensió dels ‘fets socials’ a partir de lleis universals, les quals han d’ésser una expressió concreta de les relacions entre els…

Doctor en Literatura Moderna per la Universitat Paul Valéry de Montpeller, es formà com a actor al centre René Simon i a l’Escola Internacional Jacques Lecoq de París Entre 1989 i 1992 treballà al Centre Dramàtic Nacional de Borgonya, a Dijon Fou redactor en cap de la revista Les Cahiers de Prospero especialitzada en l’escriptura teatral contemporània És autor, entre d’altres, de Ruptures 1981, Vie et mort de Pier Paolo Pasolini 1984, Croisades 1988, Iphigénie ou le Péché des dieux 1991, Medee Black 1992, Les deux terres d’Akhenaton 1994, Zoo de nuit 1997, Faits divers 1998 i…