Resultats de la cerca

Convers del judaisme, fou dominicà i provincial de l’orde a Castella 1417 Teòleg papal al concili de Basilea 1432 i mestre del Palau Pontifici 1435, fou bisbe de Palestrina, Sabina, Cadis, Ourense i Lleó Partidari de la reforma eclesial, la seva eclesiologia fou fonamentalment primacial Escriví unes quaranta obres, vint-i-set de les quals foren editades Al concili de Florència influí en la postura de Bessarió

Príncep de Lampedusa Estudià a Torí, fou advocat i conreà en secret la seva vocació literària L’obra que l’ha fet famós és Il Gattopardo 1958 traducció catalana de LlVillalonga, 1962, història d’una família de la noblesa decadent siciliana durant els difícils moments de transició que representà el Risorgimento Fou portada al cinema per LVisconti 1963

D’un gran rigor filològic, rebutjà el concepte de progrés en l’art per tal d’investigar en les obres, a partir de llur forma, les intencions i els condicionaments que la configuren, i reconstruir així globalment enteres zones i períodes de la història de l’art En aquest sentit sobresurt, entre les seves obres, La pittura e la miniatura nella Lombardia fino alla metà del ‘400 1912, prèvia a la revisió general de l’art italià que preparava i de la qual arribà a publicar Il Medioevo 1927 i Il Trecento 1951

Estudià a l’Acadèmia de Brera de Belles Arts de Milà S’inicià en la direcció artística i en el gènere documental, i a la dècada de 1960 començà a dirigir films de ficció, amb predomini del gènere d’intriga, acció i policíac sovint inspirats en la màfia, cosa que li comportà problemes amb la censura, com ara Il Rossetto 1960, Il giorno della civetta 1968, La moglie più bella 1970, Confessione di un commissario di polizia al procuratore della repubblica 1971, L'istruttoria è chiusa dimentichi 1972, Perché si uccide un magistrato 1975, Io ho paura 1977, L’avvertimento 1980, Pizza Connection 1985…

Especialista en 100 i 200 m llisos, començà la seva trajectòria el 1971 als campionats d’Itàlia, on dominà en ambdues distàncies a la dècada següent De la seva trajectòria internacional destaquen les medalles d’or als campionats d’Europa 1974 en 100 m, 1978 en 100 i 200 m, la medalla d’argent a la Copa del Món en 200 m 1977, la medalla d’or al Campionat del Mon en 4 x 100 1983, la medalla de bronze en 200 m als Jocs Olímpics de Munic 1972 i la medalla d’or en 200 m i la de bronze en 4 x100 als de Moscou 1980 L’any 1979 aconseguí un rècord mundial en 200 m 1919, que no fou superat fins 17 anys…

Format a Munic i, amb Hittorf, a París El 1834 construí el teatre de la cort reial de Dresden destruït el 1868 i reconstruït després allà mateix edificà el Museu 1847-55, considerat —com el teatre— obra mestra en el seu gènere Fugint de la revolució del 1848, s’installà a Anglaterra, on fou conseller artístic del príncep Albert Entre les seves obres posteriors hi ha el Burgtheater de Viena i, en collaboració amb Otto Brückwald, el Festspielhaus de Bayreuth 1872 Fou un dels promotors de la reacció neorenaixentista que succeí el neohellenisme

Després d’assimilar els moviments d’avantguarda s’orientà cap al realisme Anà a Itàlia per estudiar els pintors antics, especialment Il Caravaggio El 1926 participà en l’escola de Montparnasse, però retornà a Itàlia Conreà un realisme fotogràfic de colors molt vius i un dibuix molt rigorós Féu algunes composicions de gran format Els dos àngels , Natura morta amb mirall És autor de l’autobiografia La mia avventura 1963

Comte de Schack Després de diversos anys de viatjar per l’Amèrica del Sud i per països orientals, estigué al servei diplomàtic de Mecklenburg fins el 1852 Des del 1855 habità a Munic, on formà part de l’escola poètica local Bon coneixedor de les literatures castellana i italiana, traduí també obres perses i índies Cal destacar la seva obra Poesie und Kunst der Araber in Spanien und Sizilien , en dos volums 1865, traduïda al castellà per Juan Valera La seva rica collecció artística és conservada a la Schackgalerie de Munic

Cofundador del Partito Popolare Italiano 1919, exercí d’advocat durant el feixisme Es reincorporà a la política en la clandestinitat 1941 i esdevingué un dels fundadors de la Democrazia Cristiana i del diari Il Popolo Diputat, ministre de correus i telecomunicacions 1945-47, de l’interior 1947-53 i 1960-62 i primer ministre i ministre de l’interior 1954-55, s’oposà a un acord amb els comunistes En 1958-79 ocupà un escó al Parlament Europeu, cambra que presidí en 1969-71

Militant socialista des del 1922, s’exilià durant el feixisme Havent tornat a Itàlia 1943, collaborà amb PNenni en la reorganització socialista i presidí l’assemblea constituent de la República 1946, però el seu anticomunisme el portà a promoure una escissió 1947 i fundà el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani PSLI, que l’any 1951 es convertí en Partito Socialdemocratico Italiano PSDI, del qual fou secretari general 1957 Partidari de la collaboració amb la Democrazia Cristiana, fou ministre en diversos governs i president de la República 1964-71 És senador vitalici i, des del 1975,…