Resultats de la cerca
Es mostren 5551 resultats
àmfora

Àmfores grega (dalt esquerra), romana (baix esquerra), fenícia (dalt dreta) i ibèrica (baix dreta)
© Fototeca.cat
Història
Recipient de ceràmica, amb dues nanses, usat pels pobles mediterranis de l’antiguitat per a guardar i transportar líquids (especialment vi i oli), però també cereals i altres productes.
Durant el Baix Imperi Romà fou usat també com a urna funerària A Grècia cal distingir l’àmfora corrent, i la fina, pintada, especialment les àmfores panatenaiques que hom oferia als vencedors de les panatenees, plenes d’oli dels oliverars sagrats Les àmfores romanes per al vi vinagriae i per a l’oli oleariae foren fusiformes durant la república i més arrodonides en temps de l’Imperi Les fenícies i les cartagineses tenen tipus peculiars en forma de gla, o de cos troncocònic o fusiforme amb coll d’embut Aquestes formes són les que adoptaren els ibers, amb variants de detall L’estudi de les…
Apel·les Fenosa i Florensa

Apel·les Fenosa i Florensa
© Fundació Apel·les Fenosa
Escultura
Escultor.
Estudià amb Enric Casanovas El 1921 anà per primer cop a París, on exposà a la galeria Percier 1925, presentat per Max Jacob Novament a Barcelona 1929-39, exposà a la Sala Parés 1930, 1933 i 1936 En retornar a París, acabada la guerra civil de 1936-39, s’integrà definitivament a la seva vida artística, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya, intensificats els darrers anys El seu art descobreix un món vegetal, poblat de criatures femenines flamejants, que conserven fresques les empremtes dels dits de l’artista i són filles de la terra, de la qual emergeixen, fruit de la…
Sebastià Estradé i Rodoreda
Literatura
Advocat i escriptor.
Doctor en dret i diplomat en enginyeria industrial i elèctrica Especialista en dret de l’espai, publicà la primera tesi doctoral d’aquesta temàtica a l’Estat espanyol El derecho ante la conquista del espacio ,1964 Autor de nombrosos llibres tant en català com en castellà, publicà, entre d’altres, narracions — Una guerra civil 1961, El planeta que podía ser santo 1967, El planeta que no quiso morir 1967, Formas diferentes 1972, Una ciudad en el infierno 1973, El planeta Siva 1982, Navidad en la luna 1982, Con buena educación 2003 i De tants colors 2006— novella juvenil — Alarma en 1965, 5…
,
escola d’Alexandria
Moviment de científics i tècnics que, des de la implantació a Egipte de la dinastia ptolemaica (s. IV aC), es formà al voltant del Museu d’Alexandria.
No formaven una escola compacta, sinó un grup heterogeni d’especialistes que es trobaven al Museu Tingué la màxima esplendor del s IV aC al II aC, però es mantingué més de sis segles Donaven a llurs estudis un caràcter relativament pràctic, motivat per la necessitat de manufactures per als mercats oberts per Alexandre i de màquines de guerra De fet, a Alexandria es reuní el nombre més gran de científics de la història anterior al s XX, i els seus resultats no foren superats fins ben entrat el Renaixement En medicina, Heròfil i Erasístrat foren els millors anatomistes d’una època i una ciutat…
Manuel de Llauder i de Camín

Manuel de Llauder
© Fototeca.cat
Història
Militar
Política
Militar i polític.
Durant la guerra del Francès es distingí en els setges de Girona i dispersà una columna francesa a Ribes de Freser, fet que li valgué el títol de marquès de la Vall de Ribes Serví en l’exèrcit sota Ferran VII, però es retirà arran de l’afusellament del general Lacy 1817 No intervingué en el Trienni Constitucional el 1823 s’uní a les tropes franceses del duc d’Angulema que hi posaren fi El duc el nomenà governador militar de Bascònia i, més tard, de Lleida El 1825 fou fet inspector general d’infanteria tingué una actuació moderada davant les depuracions militars de la reacció absolutista i una…
Ramón Menéndez Pidal
Historiografia
Lingüística i sociolingüística
Filòleg i historiador.
Doctor en filosofia i lletres per Madrid 1893, es consagrà a l’estudi de l’èpica medieval Poema del Cid, 1895 Leyenda de los Infantes de Lara , 1896 Catedràtic a la Universitat de Madrid 1899, emprengué l’estudi rigorós de les cròniques medievals Crónicas generales de España , 1898, s’interessà pels aspectes sincrònics de la llengua i s’inicià en la dialectologia Notas sobre el bable , 1899, que ja mai més no deixà de banda La seva gran obra, Cantar de Mio Cid , en tres volums 1908-12, recuperà el poema per al futur i constitueix un estudi capital de la llengua castellana de l’època tornà…
Santa Anna del castell d’Aguilar (Tuissan)
Situació Interior de l’església, que té part de la volta esfondrada ECSA - A Roura Vista exterior d’aquesta malmesa església castellera, un edifici dels darrers moments de l’art romànic ECSA - A Roura L’esglesiola de Santa Anna és situada a una vintena de metres a l’W del castell d’Aguilar, fora del seu recinte murat Mapa IGN-2447 Situació Lat 42° 53′ 31″ N - Long 2° 44′ 53″ E Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent DB Història De la petita església de Santa Anna, que havia estat la capella de la fortalesa d’Aguilar, es disposa…
Michele Carafa (de Colobrano)
Música
Compositor italià.
Fill de pares aristòcrates, pogué tenir una bona formació musical, primer a Nàpols i des del 1806 a París, on estudià amb L Cherubini i amb el pianista F Kalkbrenner Quan retornà a Nàpols entrà al servei de Joaquim Murat, rei de Calàbria, i participà en accions bèlliques, per les quals rebé l’Orde de la Legió d’Honor En restaurar-se a Nàpols la dinastia borbònica, Carafa abandonà l’exèrcit i es dedicà al conreu de la música Des del 1814 destacà com un dels compositors d’òperes més prolífic del seu temps, amb obres d’èxit com Gabriella di Vergy A Nàpols feu una duradora amistat amb G Rossini…
família Bellsolell de la Torre
Historiografia catalana
Pagesos i dietaristes d'Arenys de Mar.
Des del 1666 fins al 1838, Salvador, Francesc, Josep, Antoni i Martí, cinc generacions d’aquesta família de la Marina de la Selva, deixaren un preciós testimoniatge en forma de llibre de memòries que permet seguir el bategar de la història d’un mas català durant més de cent cinquanta anys Aquestes anotacions es troben en un volum dipositat a l’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar que acomplia distintes funcions canelar, diari, llibre de memòries i copiador de documents o d’altres textos, corresponent la responsabilitat dels registres al titular del mas, el qual l’anava…
La Veu del Canigó
Historiografia catalana
Revista cultural publicada a Perpinyà entre el 1910 i el 1914 i de la qual sortiren un total de 116 números.
Tingué un caràcter quinzenal fins al juliol del 1914 i, els darrers números, una periodicitat mensual La Veu del Canigó és presentada al primer número com una «gaseta de divulgació», adreçada al poble «que es manté al marge de les passions polítiques» Però, en filigrana d’aquesta declaració de principi, emana de la revista una concepció localista i “regionalista” de la catalanitat que s’exacerbà el 1914 « les petites patries sont fondues dans la grande Patrie française » La història, amb un centenar d’articles, més una trentena sobre fets d’actualitat, homes polítics o militars,…