Resultats de la cerca

Germà de Nikolaas Tinbergen Director de l’Oficina de Planificació 1945-55 i professor de planificació del desenvolupament a la Universitat de Rotterdam des del 1933 Especialista en models economètrics, estudià quantitativament els resultats de les mesures de política econòmica, sobre cicles, utilitzant les tècniques d’anàlisi de confluències desenvolupada per Ragnar Frisch Obtingué juntament amb aquest autor el premi Nobel d’economia 1969 les seves obres principals són Business Cycles in the USA 1919-1939 1939, The Dinamics of Business Cycles 1950, On the Theory of Economic…

L’any 1841 patentà un sistema per a corbar fustes, que aplicà a la fabricació de cadires Obtingué el nomenament d’ebenista de la casa reial i com a tal treballà en la decoració del palau Liechtenstein, a Viena, mantenint-se dintre de les pautes del gust Biedermeier Posteriorment industrialitzà la producció de cadires, que evolucionaren cap a formes més simplificades que en certa manera anticipaven l’Art Nouveau A la seva mort, les indústries Gebrüder Thonet foren continuades pels seus fills Alguns dels models de cadires i balancins Thonet assoliren una extraordinària difusió, i…

Diputat liberal demòcrata des del 1947, l’any següent esdevingué viceministre de justícia i, posteriorment, ocupà diversos ministeris Assolí d’encapçalar la facció més important dels liberals demòcrates, partit del qual esdevingué secretari general 1965-66 i 1968-71 i president 1972-74 El parlament el nomenà primer ministre l’any 1972, càrrec des del qual obtingué diverses victòries diplomàtiques, com ara la reconciliació amb la Xina i la cooperació amb l’URSS Obligat a dimitir per la manipulació de fons electorals 1974, l’any 1976 restà implicat en l’afer de suborns de la…

Actor del Teatre Nacional de Budapest, n'arribà a ésser director Excellent coneixedor de l’escena i autor prolífic, excellí sobretot en els drames populars dels quals fou el creador, amb inclusió de música i cançons i mescla d’elements tràgics i humorístics Cal destacar-ne, entre altres obres, Szököltt katona ‘El desertor’, 1843, Két pisztoly ‘Dues pistoles’, 1844, Csikós ‘El pastor’, 1846 i Cigány ‘El gitano’, 1853 Escriví també drames històrics, com A trónkereso ‘El pretendent al tron’, 1868, i comèdies, com Rózsa ‘Rosa’, 1840, que obtingué el gran premi de l’acadèmia, Liliomfi…

Doctor en filosofia i lletres, s’ordenà de sacerdot 1948 i obtingué la càtedra universitària d’història moderna i contemporània de la Universitat de Santiago de Compostella 1948 Fou degà a la facultat de Pamplona 1955-60 i el 1975 fou nomenat capella de la Casa Reial espanyola És autor dels estudis Documentos del reinado de Fernando VII La crisis política del antiguo régimen en España 1950  Los sucesos de La Granja 1953  Cortes de Cádiz 1982  Manuel Azaña y la guerra del 36 2000 Que los buenos no hagan nada 2000 Intelectuales antifascistas 2003 Ensayos moderadamente polémicos…

Obtingué el grau de brigadier i, per les seves idees polítiques, formà part dels grups més avançats de Catalunya En 1848-49, durant la Guerra dels Matiners fou el principal cap militar de les petites partides més o menys republicanes que lluitaren al Principat al costat dels carlins Més endavant fou elegit diputat a Corts Com a escriptor publicà Los mártires de la libertad española 1855, Juicio crítico de la guerra de África 1861, Ideas sobre la reforma de las fuerzas armadas en España 1870, Un ejército para el rey o un ejército para la patria 1887

Feu estudis a Lleida i a Pavia Entre el 1517 i el 1523 fou nomenat inquisidor de Mallorca, d’on era canonge, i, després 1527, de València, on intervingué en el procés de la mare de Lluís Vives El 1523 impugnà la celebració del concili provincial de València i n’obtingué la dissolució Escriví, entre altres obres, una Repetitio noua siue commentaria rubricae de haereticis 1534, reivindicació de l’ortodòxia de Ramon Llull, i un nou Directorium inquisitorium , que restà inèdit, en contra del de Nicolau Eimeric Li són atribuïts també uns comentaris a l’ Ars magna de Llull

D’idees liberals i independentista, realitzà importants reformes a les seves propietats escoles gratuïtes a Guáimaro, alliberament dels esclaus, etc Fou el president de la Sociedad Liberadora de Camagüey, en contacte amb els exiliats cubans als EUA, dedicada a la difusió de la idea independentista el grup, ràpidament descobert, optà per llançar-se a l’acció armada 4 de juliol de 1851, però no obtingué bons resultats El 22 de juliol, Agüero fou fet presoner a Punta de Ganado, i el 12 d’agost, afusellat juntament amb els seus companys JF Betancourt, F Zayas i M Benavides

Deixeble de Francesc Garcia i Marco i de Joan Peiró Dedicat preferentment a l’aquarella i al quadret a l’oli de petit format, obtingué medalles d’or a les exposicions internacionals de Lió 1898, Arcashon 1901, regional valenciana 1909 i internacional de Panamà 1916 Exercí també la docència, a Manises i a València Conreà el retrat Museu de Belles Arts de València, Museu de Ceràmica de València, Ateneo de Madrid, la pintura d’història i el paisatge, i sobresortí per la lluminositat i la riquesa del color, que hom ha comparat amb el dels impressionistes

De formació teatral, s’inicià en el cinema amb diversos curtmetratges Posteriorment realitzà dues comèdies crítiques, El love feroz 1973 i Colorín Colorado 1976 Obtingué l’Os d’Or a Berlín per Las truchas 1978 El 1980 dirigí Dolores , un documental sobre Dolores Ibárruri Altres pellícules seves són La corte del Faraón 1985, Divinas palabras 1987, La noche más larga 1991, Tirano Banderas 1993, El seductor 1994, Suspiros de España y Portugal 1994, Tranvía a la Malvarrosa 1996, Siempre hay un camino a la derecha 1997, Lázaro de Tormes 2000, juntament amb Fernando Fernán Gómez, i…