Resultats de la cerca

Fundador del primer cineclub a França, i també de la crítica cinematogràfica dirigí “Le Film” 1917-19, fou crític a “Paris-Midi” 1918-23 i fundà i dirigí “Cinéa” 1921-23 Ànima de l’anomenada escola impressionista francesa o primera avantguarda , reuní al seu costat figures com Abel Gance, Marcel L’Herbier, Germaine Dulac i Jean Epstein Realitzà els films Fièvre 1921, La femme de nulle part 1922, L’inondation 1924 L’obra més important com a escriptor cinematogràfic és Photogénie 1920, on explica les seves teories sobre el nou art del cinema

El seu nom era Emanuele Conegliano, però el canvià en convertir-se al catolicisme Menà una vida dissipada i fugí a Viena, on collaborà amb WA Mozart, per al qual escriví els llibrets —modèlics— de Le nozze di Figaro 1786, Don Giovanni 1787 i Così fan tutte 1790 n'escriví també per a Salieri i per al valencià Vicent Martín i Soler Una cosa rara, Il burbero di buon cuore , 1786, etc Passà a Londres i fugí més tard a Nova York 1805, on introduí l’òpera italiana i publicà una autobiografia

Collaborà en el diari La Montagne 1905-12 fou cofundador de Le Cri Catalan 1907, conseller general del 1909 al 1931 i president del consell general del departament dels Pirineus Orientals del 1927 al 1929 Diputat al parlament francès del 1910 al 1919 i el 1924, any que esdevingué ministre de les regions alliberades, fou senador 1927 i membre de la comissió d’afers estrangers, i alcalde de Perpinyà 1929-35 Durant la guerra de 1914-18 féu votar una llei llei Dalbiez que assegurà un repartiment millor i més just dels homes mobilitzats

Formà part del collectiu perpinyanès Emili Xatard És el fundador de la revista satírica El Fiçó  i collabora al Punt Catalunya-Nord Es mou entre la poesia, la narració i el periodisme També és autor de lletres de cançons Publicà tres reculls de narracions breus Xipotades 1995, Tot allò de viu que mai no ha viscut 2001, L’enivrement des senteurs, le charme bucolique, l’éventail des couleurs i altres històries imprescindibles 2004, i quatre reculls de poesia Quotidianitats 1992, Deport al cau 1993, Nou codi de la ruta 1994 i Boirines de Mesell 1997

Així, en funció de si la síllaba conté la vocal ’a’, ’e’, ’i’, ’o’ o ’u’ es fa correspondre aquesta amb les notes ’fa’ o ’la’, ’re’, ’mi’, ’do’ o ’sol’ i ’ut’ respectivament L’’expressió sogetto cavato prové del tractat del teòric G Zarlino Le istitutione harmoniche , 1559, en què esmenta un sogetto cavato delle parole ’subjecte extret de les paraules’ L’exemple més conegut apareix en la missa Hercules Dux Ferrariae ~1505, de Josquin Des Prés vegeu exemple J Des Prés missa Hercules Dux Ferrarie © Fototecacat/ Jesús Alises

Eclesiàstic, fou vicari de Banyuls de la Marenda i professor de la Institució Sant Lluís Gonçaga Visqué més de trenta anys a París, on estudià gramàtica i llengües Publicà en fascicles, a la revista perpinyanenca “L’Esperance” 1883, l’ Essai sur la langue catalane , estudi, amb mètode comparatista, dels orígens i les vicissituds de la llengua catalana A “Le Courrier de Ceret” 1883 publicà un treball sobre els goigs catalans i s’interessà per la història local del Rosselló, a la qual dedicà diversos estudis i monografies Utilitzà el pseudònim de Rajah de Times

Fill d’un advocat, rebé les primeres nocions musicals d’un carlí espanyol refugiat, Manuel Zaporta Amb ell assolí ràpidament una gran destresa en el piano i la improvisació En traslladar-se el seu pare a París, el feu estudiar batxillerat amb la intenció que entrés a l’Escola de Jurisprudència Tot i això, continuà estudis musicals de piano amb Edward Wolff, i de composició amb TAE Semet i amb Aristide Hignard El 1861 ingressà al Ministeri de l’Interior, en haver enllestit els estudis de dret, però continuà la seva dedicació a la música, i publicà algunes peces per a piano, com ara Souvenirs…

Vida Fou una figura de primera magnitud de la música teatral i sacra francesa de la primera meitat del segle XVIII El 1674 ingressà a l’escolania de la catedral de Sant Salvador, a Ais de Provença, on al cap de tres anys inicià estudis eclesiàstics amb Guillaume Poitevin El 1681 es traslladà a Arle per a ocupar la plaça de mestre de capella de Sant Tròfim Allí romangué fins el 1683, any en què anà a Tolosa, on esdevingué mestre de música del cor de Sant Esteve Fou en aquesta ciutat que començà a ser reconegut com a compositor de música religiosa El 1694 guanyà la plaça de mestre de música de…

Estudià economia, però des de mitjan anys noranta es dedicà al cinema collaborant amb altres directors Autor de la majoria dels guions de les seves produccions, debutà el 1998 amb el curt L’amore non ha confini , format al qual ha retornat al llarg de la seva trajectòria La notte lunga , 2001 La partita lenta , 2009 Allo specchio , 2011 Sabbia , 2014 The Dream , 2014 Killer in Red , 2017 Piccole avventure romane , 2018 El seu primer llargmetratge, L’uomo in più 2001, fou guardonat en diversos certàmens Posteriorment, també obtingueren reconeixement  Le conseguenze dell’amore…

Fill de mestres, fou educat primer a Chartres i, més tard, a París En aquesta darrera ciutat assistí al Lycée Louis-le Grand i a l’École Normale a Saint-Cloud on, després de llicenciar-se 1958, exercí la docència Fou lector a la Universitat d’Ais de Provença 1965 i professor d’història moderna d’aquesta universitat, al Centre Méridional d’Histoire Social des Mentalités et des Cultures 1976, i de la de París I Panthéon-Sorbonne 1987 Succedí  A Soboul en la direcció de l’Institut d’Histoire de la Révolution Française 1981-93 De formació marxista, ha treballat temes d’història de…