Resultats de la cerca

Treballà dins la tendència tradicionalista de la postguerra avinguda de Jaume III i Collegi de Sant Francesc, a Palma Principal responsable de l’arquitectura religiosa mallorquina del seu temps Convent de la Porciúncula, a s’Arenal Collaborà amb Alomar en el pla de reforma de Palma 1950 Autor del pla d’urbanisme d’Alcúdia de Mallorca

Exercí a Guissona Segarra És autor d' Els capítols matrimonials en la comarca de Guissona Catalunya Segriana 1907, Del contracte d’empenyament a Catalunya 1913 i Dret especial de la Segarra 1934 El seu fill fou el també jurista i notari  Ramon Faus i Esteve

Estudià bacteriologia amb Ramon Turró, al Laboratori Municipal El 1906 fundà la “Revista Pasteur”, que transformà 1907 en “Revista Veterinaria de España” Publicà un Manual del veterinario inspector de mataderos, mercados y vaquerías, fita important dins la veterinària del seu temps

De formació autodidàctica, fou redactor de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, professor de l’Escola Industrial i director de la biblioteca del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat Des de la premsa periòdica, on collaborà en diaris i revistes com La Veu de Catalunya , La Revista , La Nova Revista , “La Paraula Cristiana”, La Publicitat , Catalunya Franciscana , Nostra Parla , La Gaceta Literaria , Un Enemic del Poble  i Revista de Catalunya , donà a conèixer els ideals noucentistes difosos per Eugeni d’Ors al Glosari , i hi defensà l’europeisme cultural i la pervivència…

Collaborà assíduament a El Mercantil Valenciano  i a la premsa de Madrid Fou membre de Lo Rat Penat Escriví alguns poemes en català 1877-88 i nombroses peces teatrals, entre les quals destaquen Un francès en Almàssera 1877, Fer les cartes 1881, Bou-Amema 1881, L’hermanico 1881 i Mister Puff 1884

Estudià al conservatori de València i guanyà diferents primers premis i la medalla d’or 1866 El 1876 fou professor de l’Escuela Nacional de Música de Madrid les seves obres didàctiques foren adoptades pel conservatori de Madrid Autor d’obres religioses per a veus i orgue i de cançons per a cant i piano Les seves obres més conegudes són la Serenata moruna i un himne dedicat a Calderón

Residí a Madrid, on cursà la carrera de dret civil i canònic i la d’administració El 1873 estrenà Pruebas de fidelidad , i a partir del 1876 inicià la collaboració amb Vital Aza Noticia Fresca , Campos Arana Los trapos de cristianar , 1879, Chueca, i sobretot Chapí Música clásica , 1880 La serenata , 1881 etc Com a poeta deixà el volum Fábulas y cuentos Collaborà activament a Madrid Cómico Algunes obres seves foren traduïdes al francès, l’italià i el portuguès

Fou professor de filosofia a Siena, canonge de Sogorb, degà de València i bisbe de Viesti, Itàlia 1586-94 i d’Oriola 1594-97 En morir era arquebisbe electe de Tarragona Consagrà la catedral d’Oriola 1600, publicà el sínode del 1600 1602 i procurà la conversió dels moriscs de la diòcesi Dedicà a Sixt V el tractat De potestate coactiva quam Romanus Pontifex exercet in negotia saecularia Roma, 1586, i és autor, entre altres tractats, d’una Paranaesis 1590 als catòlics francesos sobre Enric de Borbó Deixà inèdit un Lexicon ecclesiasticum vocum, phrasum ac rituum veteris ecclesiae catholicae e…

Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor 1899-1905 El 1905 guanyà la càtedra de física i química de l’institut d’ensenyament mitjà de Girona el 1919 li fou confiada la direcció dels ensenyaments de física i química de l’Instituto-Escuela de Madrid Fou catedràtic de l’institut de Tarragona 1921-32 El 1932 fou nomenat director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat, i presidí 1932-33 la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques Pedagog notable, deixà llibres de text, com Compendio de química 1921, Problemas de física…

L’inici de la seva poesia constitueix un exemple clar de l’anomenat realisme històric, l’actitud combativa de qui, provinent del món rural, s’enfronta a la intellectualitat urbana Així ho palesen els seus primers llibres de poemes Temps de manobre i De l’Evangeli segons sant Lluc 1977, Cendra a l’abast i Viatge al record 1979, i també l’acidesa crítica de les notes de La quarteta informal 1988, signades amb el pseudònim Jep A partir de Notes mínimes d’un paisatge 1988, Pa d’àngel 1991, premi Les Talúries 1990 i Alt Urgell, plany i passió 1996, la seva lírica ha anat evolucionant cap a…