Resultats de la cerca

Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó Ministre secretari general del Movimiento des del 1969, i vicepresident del govern entre el juny del 1973 i el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i del Consell del Regne, des d’on impulsà l’autodissolució d’aquestes institucions i el desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política Dimití al maig del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda

Residí a Cuba 1842-49 Es destacà en la guerra d’Àfrica, on fou ferit a Wad-Ras, el 1860 Ascendit a general 1863, s’oposà a la revolta de Madrid del 1866, però s’uní a la revolució del 1868 Capità general de Cuba 1873-74, collaborà a Madrid a restaurar els Borbó, i fou ministre de la guerra del primer govern d’Alfons XII 1874-75 Tornà a ésser capità general de Cuba 1875-76, i de Filipines 1883-85, i fou novament ministre de la guerra en 1885-86

Monàrquic des del 1947, fou membre del secretariat polític de Joan de Borbó per a Catalunya Fundador 1976 i president de la branca catalana del Partido Popular, el 1977 rebutjà integrar-lo a UCD i es vinculà a José María de Areilza El 1979 fou l’únic diputat per Catalunya de Coalición Democrática, i el 1982 encapçalà, sense èxit, les candidatura catalana del CDS d’Adolfo Suárez El 1985 el govern socialista el nomenà director general de relacions culturals del ministeri espanyol d’afers estrangers, càrrec del qual dimití el 1987

La senyoria corresponent, continuació del ducat de Girona , no fou efectiva fins el febrer del 1416, i s’extingí dos mesos després quan l’infant Alfons accedí a la dignitat reial Posteriorment fou usat pels primogènits de la Corona com a simple títol nobiliari fins que la dinastia dels Borbó en prescindí El 1977, Joan Carles I revalidà el títol, que concedí al seu fill Felip i que quedà oficialitzat per la Constitució del 1978 L’any 2014, Elionor, primogènita del rei Felip VI, assumí el títol de princesa de Girona

Documentat a Lió el 1483, a Milà el 1499 i a Anglaterra entre el 1514 i el 1519 Fou conseller artístic de Margarida d’Àustria i treballà com a decorador, miniaturista, retratista i dissenyador sepulcres de Filibert II de Savoia i de Margarida de Borbó Hom desconeix la seva signatura i, per tant, cap obra seva no pot ésser fixada amb seguretat Entre les que li són atribuïdes cal assenyalar els retrats de Carles VIII i d' Anna de Bretanya ~1495, Bibliothèque Nationale, París i el de l’escriptor Pierre Sala 1500-05, British Museum, Londres

Fou professor de filosofia a Siena, canonge de Sogorb, degà de València i bisbe de Viesti, Itàlia 1586-94 i d’Oriola 1594-97 En morir era arquebisbe electe de Tarragona Consagrà la catedral d’Oriola 1600, publicà el sínode del 1600 1602 i procurà la conversió dels moriscs de la diòcesi Dedicà a Sixt V el tractat De potestate coactiva quam Romanus Pontifex exercet in negotia saecularia Roma, 1586, i és autor, entre altres tractats, d’una Paranaesis 1590 als catòlics francesos sobre Enric de Borbó Deixà inèdit un Lexicon ecclesiasticum vocum, phrasum ac rituum veteris ecclesiae…

Fill de Lluís de Borbó, rei d’Etrúria, i de Maria Lluïsa, filla de Carles IV d’Espanya S'exilià a França en 1807-15 i tornà després a Itàlia, al ducat de Lucca, el qual heretà de la seva mare 1824 El 1844, pel tractat secret de Florència, cedí els seus drets al ducat de Guastalla al duc de Mòdena i féu cessió anticipada del de Lucca al gran duc de Toscana, a canvi d’una part de la Lumigiana La revolució del 1848 l’obligà a abdicar el ducat de Parma en el seu fill

Es casà 1704 amb Maria Tecla Cevit o Civit Durant la guerra de Successió s’establí a Valls Alt Camp, on es mostrà partidari de Felip V Elegit batlle, combaté els guerrillers que el 1718 s’alçaren novament contra els Borbó Per aquest motiu organitzà una esquadra que el 1719 rebutjà l’assalt a Valls de Pere Joan Barceló el Carrasclet El prestigi assolit li valgué el manteniment d’aquesta esquadra com a cos armat permanent mosso d'esquadra , a les seves ordres El comandament passà, a la seva mort, al seu fill, Pere Màrtir Veciana i Civit

De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles de Borbó Formà grup amb Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil Es caracteritza, com a poeta, per la malenconia i la ironia Autor dels reculls Les jours passés 1920, Tendre Paris 1921, Eaux vives 1922, Bucoliques et almanach 1927 i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos 1920, de la novella fantasiosa i satírica La veuve de minuit 1926 i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes 1937 Collaborador de publicacions com La Tramontane , Le Roussillon  i Le Coq Catalan