Resultats de la cerca
Es mostren 989 resultats
Romà Casanova i Casanova

Romà Casanova i Casanova
© Conferencia Episcopal Española
Cristianisme
Eclesiàstic.
Ingressà al seminari diocesà de l’Assumpció per iniciar la formació sacerdotal El 1981 fou ordenat prevere per Ricard M Carles i Gordó, aleshores bisbe de Tortosa Fou director espiritual del Seminari Diocesà i delegat diocesà de la Pastoral Vocacional abans d’accedir al ministeri episcopalment El juny del 2003 fou nomenat bisbe de Vic pel papa Joan Pau II L’agost del 2021, amb la renúncia al càrrec del bisbe Xavier Novell, fou designat administrador apostòlic de la diòcesi de Solsona
patriarcat de Constantinoble
Església
Dignitat i territori jurisdiccional del cap espiritual de l’Església ortodoxa, amb seu a Constantinoble.
L’antiga Bizanci fou evangelitzada molt aviat, bé que l’atribució tradicional a l’apòstol sant Andreu sigui llegendària segle VI Quan, el 330, es convertí en capital de l’Imperi i rebé el nom de l’emperador Constantí, el seu bisbe fou sostret a la jurisdicció del metropolità d’Heraclea de Tràcia, del qual depenia El concili I de Constantinoble 381 li reconegué cànon 3 el primer lloc després de la seu romana, en tant que “nova Roma” El concili de Calcedònia 451 li atribuí cànon 28 la jurisdicció damunt Tràcia, Àsia i el Pont i li reconegué també cànons 9 i 17 el dret…
via
Cristianisme
Cadascuna de les etapes o graus de la vida espiritual que recorren normalment els místics.
Hom pot distingir la via purgativa, pròpia dels principiants, caracteritzada pel treball de purificació de l’ànima i de mortificació de les tendències pecaminoses la via illuminativa, caracteritzada per la imitació de Crist, per la pràctica de les virtuts i l’exercici assidu de l’oració i la via unitiva, pròpia dels perfectes, que no aspiren ja sinó a la unió amb Déu i hi viuen habitualment A cadascuna d’aquestes vies corresponen diversos graus de l'oració
Haifa

Haifa, des del santuari del Báb, al mont Carmel
Capital del maḥoz de Haifa, Israel.
Situada al S de la badia d’Acre i al peu del vessant nord del Carmel, és el port més important del país És un gran centre cultural i un nucli industrial, amb moderns barris residencials i comercials Un oleoducte uneix el seu port amb el d’Elat Té refineries de petroli i indústries del metall, d’automòbils, material ferroviari, ciment, teixits i alimentàries Té escola tècnica superior i universitat, creada el 1963 S’hi troba el centre mundial del bahaisme, centre administratiu i espiritual del bahaisme
mil·lenarisme
Cristianisme
Creença, coneguda també com a quiliasme, difosa entre els cristians dels primers segles i fundada en la interpretació d’un passatge de l’Apocalipsi (20, 1-3), en un regne de pau d’una durada de mil anys (dada que li dóna nom) que Crist haurà de portar sobre la terra abans del judici final.
Durant la Reforma i després de la Reforma el millenarisme tingué i té seguidors entre algunes sectes reformades pietistes, adventistes, mormons L’antropologia ha estudiat la presència de creences millenaristes en diferents cultures i religions com una reacció a l’ordre colonial i postcolonial, i a l’expansió dels processos de modernització La destrucció de les formes de vida tradicionals ha estat en molts casos una font de desestabilització espiritual, i en determinades comunitats i individus ha conduït a l’aparició o l’enfortiment de creences millenaristes
Léon Brunschvicg
Filosofia
Filòsof francès d’origen jueu, professor a l’École Normale Supérieure de París, d’on fou destituït pels nazis el 1941.
Entre les seves obres destaquen Les étapes de la philosophie mathématique 1913, L’expérience humaine et la causalité physique 1922, Le progrès de la conscience dans la philosophie occidentale 1927 i De la connaissance de soi 1931 Manifestà un intellectualisme criticista i matemàtic, ampliat, però, per una anàlisi de les condicions de l’esperit, que el portà a definir la realitat espiritual com a realitat creadora, en un intent de superació de les implicacions que comporten tant l’espiritualisme acrític com l’empirisme o el positivisme
Guerau Mutgé i Saurí
Literatura catalana
Poeta i assagista.
Publicà llibres de versos —que entronquen la tradició dels jocs florals amb la influència del noucentisme—, entre els quals destaquen Jovença 1948, Camins Poemes 1930-1940 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, integrat per trenta-cinc sonets, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, La jove malalta 1971, Serenors 1972 i Rams de claror 1974, un càntic espiritual amb evocacions maragallianes És autor de la biografia Llorenç Brunet L’home i l’artista 1973
plaer
Psicologia
Viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu.
Estat afectiu contrari al desplaer, comporta un impuls dirigit al manteniment de la situació que el provoca Motivat originàriament per un estímul físic, el plaer pot ésser també provocat, mitjançant el condicionament, per una representació o un concepte, en el qual cas hom parla sovint de plaer espiritual o de plaer estètic Les bases fisiològiques del plaer són només parcialment conegudes entre elles se'n destaquen dues el sistema nerviós autònom, relacionat amb activitats plaents fam, set, sexe, etc, i els centres cerebrals del plaer, situats en el sistema límbic
ṭarīqa
Islamisme
Confraria o associació d’adeptes de la doctrina del mateix nom.
Al davant de cadascuna hi havia un cap, anomenat šayh o pīr , que vetllava pel contingut espiritual de la doctrina i tenia cura de l’administració dels béns de la comunitat procedents, sobretot, de donacions i de quotes Els seus adeptes reben diversos noms ihwān germans, faqīr faquir o dar-wīš dervix, segons els països Si per un costat les ṭarīqa constituïren un fons notable d’expansió religiosa rābiṭa, zāwiya, també han estat un dels cossos més reaccionaris del món islàmic Les principals han estat la baktasitta Bektaşi, l'ahmadia i la sanusiyya sanussi
Artal d’Alagó
Història
Noble aragonès; tercer comte de Sástago i gran camarlenc de Carles V i de Felip II; fou virrei d’Aragó entre el 1575 i el 1588.
Durant l’exercici del càrrec s’accentuà l’antagonisme entre la població pirinenca i els moriscos que conreaven les fèrtils planes de la vora de l’Ebre els moriscos de Pina, vassalls del virrei, foren exterminats per gent armada d’origen aragonès pirinenc i també català Sostingué una dura política contra els bandolers del regne És autor d’alguns escrits de tema espiritual, Concordia de las leyes divinas y humanas y desengaño de la inicua ley de venganza 1593, i és conegut amb el nom d' El Santo
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 13
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina