Resultats de la cerca

Començà a practicar l’espeleologia el 1969 Ingressà a la Secció d’Espeleologia de l’Orfeó Gracienc i fou fundador del Grup Geogràfic de Gràcia 1974 i de l’Espeleo Club de Gràcia 1979, del qual fou primer president Realitzà exploracions i estudis sobre els relleus càrstics a Catalunya i a les serralades pirinenques d’Arañonera i Escuain, a Aragó És autor de les monografies Les mines de Can Palomeres 1988, Grans Cavitats de Catalunya , en dos volums 1989-90, La aventura de Arañonera 1992 i Sota la sal de Cardona 2002

Començà a jugar a l’Orfeó de Sants, passà al Club d’Escacs Barcelona i al Club d’Escacs Mataró i fitxà pel Ruy López-Paluzie Fou dues vegades campió de Catalunya 1965, 1966 i quatre vegades subcampió d’Espanya 1948, 1960, 1963, 1968 Disputà torneigs internacionals, com el de Torremolinos 1961, el Torneig Internacional de Màlaga 1966 i el Torneig Zonal de Praia da Rocha de Portimão 1969 Formà part de l’equip d’Espanya al Campionat d’Europa 1961 i a l’Olimpíada 1964 com a tercer tauler

Era fill del també actor Manuel Giménez i Iroz Barcelona 1840 — 1925 Fou primerament escultor, però des del 1894 treballà en teatre català, on assolí una gran anomenada com a intèrpret de traduccions catalanes de clàssics, com la d' Espectres , d’Ibsen 1896, la de J Maragall de la Ifigènia a Tàurida de Goethe 1898, d’obres d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Molière, Goldoni, G Hauptmann, Bjørnson, Gor'kij, etc Actuà als teatres barcelonins Novetats 1894-97, 1900-01 i 1935, Romea 1899, 1909 i 1918-23, Principal, Orfeó Gracienc, etc

Actuà amb el nom de Tino Folgar Debutà a l’Orfeó Gracienc amb La Bohème 1922, i actuà sovint a Itàlia i a Holanda, on en 1925-26 assolí un èxit notable El 1929 enregistrà un Rigoletto sencer, però des d’aleshores interpretà sobretot sarsuela i comèdies musicals a l’Estat espanyol i a l’Amèrica del Sud Assolí una gran popularitat amb La canción del día 1932, un dels primers films sonors del cinema espanyol Establert els anys cinquanta a Buenos Aires, hi fundà i dirigí una acadèmia de cant

Es titulà a Madrid 1866, ingressà a l’armada i, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals Fou cap de les drassanes de Ferrol, on construí el dic de la Campana 1873, que li donà un prestigi internacional Projectà un túnel per sota l’estret de Gibraltar Publicà Curso práctico de construcción naval 1868 Seguí amb afecte el moviment catalanista i collaborà a “La Renaixença” a Ferrol fundà l’orfeó Aires da Minha Terra i presidí l’ateneu Era també llicenciat en farmàcia 1873

Estudià al conservatori de Barcelona i tingué com a mestres Lluís Millet i Joan Lamote de Grignon El 1909 fundà l’Orfeó del Noya, que dirigí fins el 1931, i l’acadèmia de música del seu nom, a Igualada Del 1921 al 1936 dirigí l’Orquestra Ceciliana d’aquesta població Escriví una Rapsòdia igualadina per a orquestra, Fulles d’àlbum , per a piano, Maig i Cireretes d’arboç , per a cor a quatre veus mixtes, una sarsuela, etc Juntament amb JM Vázquez escriví un Prontuario moderno de música 1902

Conegut musicalment per la seva tasca com a director de l’Orfeó Vilanoví entre els anys 1910 i 1912, compongué algunes obres líriques com A cal pintor 1900,  La filla del marxant 1906 i  Agar 1907, sobre texts d’Ambrosi Carrion, La nit 1910,  La fada del llac 1911, Alina 1913, Alma española 1917, Pablo, el pescador 1922, El estudiante 1922, entre d’altres Creador també d’algunes sardanes Rosalia , 1922, etc que encara formen part del repertori habitual de les cobles i el poema simfònic Nit de llengeda 1911

Inicià els estudis musicals a Granollers, i més tard els amplià a l’Acadèmia Granados Fou deixeble d’Enric Morera a Barcelona i de Vincent d’Indy a París Director de la Banda Municipal i del Conservatori de Música de Vic, dirigí també l’Orfeó Vigatà El 1922 es traslladà a Madrid per dedicar-se a la direcció d’orquestres de teatre En el catàleg de la seva obra es poden trobar diferents sarsueles, com El cant del pirata 1912 i La emboscada , estrenada al Teatro Avenida de Buenos Aires el 1929

Estudià a Barcelona al Conservatori del Liceu i a Milà Debutà al Gran Teatre del Liceu el 1960 el 1963 hi obtingué un èxit assenyalat amb Orfeo ed Euridice , de Gluck El 1964 guanyà la Medalla d’Or del Circolo della Stampa, de Milà, i el concurs de cant Achille Peri, de Reggio de l’Emília L’any següent tornà al Liceu, on interpretà el paper titular d’ Aïda i el de Nedda d’ I Pagliacci Actuà arreu d’Europa en teatres d’òpera i sales de concerts

El 1900 entrà com a cornetí a l’Orquestra Unió Berguedana, posteriorment convertida en la cobla La Principal del Berguedà, que ell mateix dirigí durant prop de seixanta anys Es dedicà també a la composició de sardanes, entre les quals es destaquen Amàlia , Petita Ester i Anem a xauxa Cal esmentar, així mateix, la seva tasca pedagògica, també en el camp de la sardana Dugué a terme recitals de piano i fou director de l’Orfeó Berguedà 1924-27 Fou també un gran animador de la Patum de Berga