Resultats de la cerca

Començà en el món de l’espectacle a la dècada del 1970, com a guionista de sèries de televisió Starsky & Hutch També en el mitjà televisiu obtingué un gran èxit a la meitat dels anys vuitanta amb la sèrie Miami Vice , de la qual escriví i dirigí una versió pel cinema l’any 2006 Parallelament, començà la seva carrera cinematogràfica amb pellícules sovint protagonitzades per personatges solitaris i rebels Thief 1981, The Keep 1983, Manhunter 1986, The Last of the Mohicans 1992, Heat 1995, The Insider 1999, Ali 2001, Collateral 2004 i Public Enemies 2009

També exercí d’actor teatral, activitat en la qual debutà al Centre Nacionalista Republicà Després s’integrà a la companyia del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans A partir del 1939 actuà en nombroses pellícules i els darrers anys de la seva vida es dedicà al teatre radiofònic i al doblatge de films És autor d’ El crit de la terra 1961, comèdia ambientada en el món del teatre, i de l’adaptació del vodevil de Henry de Gorsse i Maurice de Marsan, Esposa de circumstàncies , estrenada el 1968

Estudià a Barcelona, on assolí les màximes qualificacions en els estudis de violoncel El 1898 fou nomenat primer violoncel de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu A partir del 1909 residí uns quants anys a Milà Formà grups de cambra al costat d’E Granados, J Malats i M Crickboom i alternà la música de cambra amb la simfònica Fou concertino de violoncel de l’Orquestra Pau Casals entre el 1920 i el 1936 Actuà sovint com a membre integrant d’orquestres de cambra en cinemes on es projectaven pellícules mudes

Format a les escoles Eina i Elisava, de les quals fou també professor a la primera meitat dels anys setanta, s’inicià en el disseny industrial i la publicitat L’any 1969 fundà l’estudi i la botiga GRIS associat amb Carles Riart, amb el qual presentà dissenys a Barcelona i Londres, i aconseguí diversos premis de disseny, entre els quals destaca un premi Delta d’Or 1970 Féu també diverses exposicions de pintura, art que conreà al llarg de la seva vida en etapes diverses A la meitat dels anys setanta passà al cinema, on debutà amb Tatuaje 1976, un film d’encàrrec Posteriorment rodà diversos…

Assolí una gran acceptació a partir del 1957 fins al començament del decenni dels setanta i es revifà a partir de la dècada dels vuitanta Inclou una àmplia temàtica, en algun cas amb antecedents literaris, com el vampirisme, des del clàssic Nosferatu 1922, de FWMurnau versió del 1978, de WHerzog fins a Dracula 1931, de TBrowning i 1958 de TFischer, entre altres, amb infinitat de títols i variants No hi manquen tampoc els fantasmes, l’home llop, la bruixeria, els exorcismes i el canibalisme Lycanthropus , 1962, de PHeuschs The Exorcist 1973, de WFriedkin The Night of the Living Dead , 1968,…

Cinema nord-americà Fotograma de la pellícula The Shape of Water , guanyadora de l’Oscar al millor llargmetratge © The Shape of Watercom Aquest any, les cerimònies d’entrega dels Oscar i dels Globus d’Or –en què pràcticament va haver-hi consens a l’hora d’utilitzar el color negre– van tenir, a través dels discursos dels premiats i de les intervencions dels presentadors i de les persones encarregades d’entregar els guardons, una notable càrrega reivindicativa D’una banda, es va denunciar l’assetjament sexual present en la indústria de Hollywood –denúncia aglutinada en el moviment #MeToo–, que…

Aprengué el violí i el piano de manera autodidàctica, i treballà acompanyant pellícules mudes El 1934 formà amb Django Reinhardt el Quintette du Hot Club de France, amb el qual es donà a conèixer Durant la Segona Guerra Mundial treballà a Londres amb George Shearing Els anys seixanta la seva carrera experimentà un rellançament i actuà en importants festivals dels Estats Units Durant els setanta enregistrà tres discos amb Yehudi Menuhin S Grappelli fou un dels pioners de la utilització del violí en el jazz Amalgamà equilibradament la tradició clàssica del violí, el sentit rítmic del swing i…

S’inicià en el cabaret, el music-hall i la comèdia musical Els seus discos de compositors contemporanis nord-americans foren grans èxits de vendes i li proporcionaren una popularitat que li obrí les portes del cinema Actuà en nombroses pellícules musicals i els seus dots artístics el convertiren en un estimable actor dramàtic En la seva filmografia destaquen Holiday Inn Mark Sandrich 1942, que incloïa el tema White Christmas , guanyador de l’Oscar a la millor cançó d’aquell any, i Going my way , de Leo McCarey, per la qual el 1944 obtingué l’Oscar a la millor interpretació

Des del 1926 dirigí la Deutsche Grammophon-Gesellschaft, i entre el 1946 i el 1949 fou director del departament de música culta de l’emissora radiofònica Rot-Weiß-Rot A partir del 1950 publicà escrits polèmics contra la música contemporània, la qual cosa li causà greus perjudicis Compongué obres per a cor i orquestra i música de pellícules Entre els seus escrits cal esmentar Die unteilbare Musik 'La música indivisible', 1952, Uberwindung des Modernismus 'La superació del modernisme', 1954, Musik in der Zwangsjacke 'La música dins la camisa de força', 1958 i Schönberg und die Folgen 'Schönberg…

Juan José Moreno Cuenca, més conegut com “El Vaquilla”, no compareix a la presó de Quatre Camins la Roca del Vallès, d’on havia sortit amb permís per a anar a classe per treure’s el carnet de conduir Després de cometre diversos atracaments, “El Vaquilla” és detingut el dia 27 mentre anava en un cotxe robat Cèlebre per les seves repetides condemnes i fugues, “El Vaquilla” fins i tot ha protagonitzat pellícules inspirades en la seva vida, però mai no ha estat condemnat per delictes de sang i havia de sortir de la presó al febrer del 2001