Resultats de la cerca

S’inicià al FC Internacional barceloní i la temporada 1913-14 fitxà pel Futbol Club Barcelona Hi romangué quinze temporades, fins la 1927-28 Amb 475 partits, fou el jugador barcelonista amb més partits disputats fins els anys seixanta Jugava de mig ala i marcà 16 gols Guanyà cinc Copes 1920, 1922, 1925, 1926, 1928 i deu Campionats de Catalunya 1916, 1919-22, 1924-28 Fou el primer jugador barcelonista que rebé un homenatge 1917, i quan es retirà li’n feren un altre 1928 Jugà diverses vegades amb la selecció catalana

Mestre en arts a París 1534, on fou professor fins el 1538, que fou elegit professor de filosofia moral de la Universitat de Barcelona Publicà 1540 les seves lliçons de dos cursos 1538-40 De dialectica sive rationali philosophiae , que dedicà al vicecanceller Miquel Miquel, de qui elogia, en vers, la biblioteca, en un interessant pròleg, on es fa ressò dels professors hispànics de l’escola terminista de París, del cercle cortesà de l’emperador que conegué a Barcelona i de l’ambient cultural barceloní de l’època

Deixeble de Joan Lamote de Grignon i Joaquim Canals a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, el 1908 obtingué el premi de l’Associació Musical de Barcelona Gràcies a una beca de l’ajuntament barceloní, anà al Conservatori de Brusselles a ampliar els seus estudis amb el pianista Arthur de Greef De retorn a la Ciutat Comtal, alternà la interpretació i la tasca de professor de piano i rítmica coreogràfica En la seva obra predominen les peces per a piano, i també escriví ballets, cançons, un scherzo , per a dos pianos, etc

Vida i obra Pertanyia a una de les famílies més importants del patriciat barceloní Inicialment identificat amb un conseller en cap de Barcelona, cal identificar-lo amb Romeu Llull i Tàrrega, que formà part del Consell de Cent barceloní el 1483 i el 1484, després de passar una llarga temporada a Nàpols 1450-79 També fou protector de l’Escola Lulliana de Barcelona Pel que fa a la seva obra literària, cal deslligar-lo de la tradició barcelonina i situar-lo en l’encreuament cultural de les tradicions italiana, castellana i catalana Escriví en català, castellà i italià En…

Casimir Casarramona, 1838-1913 “El Mercurio”, 1913 Optà pel vapor i pel pla de Barcelona Casimir Casarramona i Puigcercós va néixer a Vic el 4 d’octubre de 1838 i morí a Barcelona el 18 de maig de 1913 El seu germà gran, Joan, fou el que li marcà el camí, ja que havia muntat a Barcelona, el 1862, una fàbrica de teixits de cotó especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles, que tenia el suport d’una altra fabriqueta a Monistrol de Calders Joan Casarramona presentà els seus productes a l’Exposició de Barcelona del 1860 El cotó era el producte principal, però també treballà la llana i la…

El tennista mallorquí Carles Moyà guanya en la final del torneig de Roland Garros davant el barceloní Àlex Corretja per 6-3, 7-5 i 6-3 Per a Moyà és el primer títol del Grand Slam, després d’haver disputat la final de l’Open d’Austràlia el 1997 La victòria de Moyà, que per a accedir a la final va haver de superar en semifinals Fèlix Mantilla, completa la victòria de la catalana Arantxa Sánchez Vicario, que ahir va conquerir el seu tercer títol de Roland Garros davant la nord-americana Monica Seles 7-6, 0-6 i 6-2

Inicià la seva trajectòria professional al diari El Matí abans de la Guerra Civil Treballà a El Correo Catalán 1952-69, del qual fou subdirector els dos darrers anys Collaborà a Barça i la Revista Barcelonista , on incorporà una columna d’opinió També fou subdirector de La Vanguardia 1976-79 i director de Tele-exprés 1968-76 Publicà Kubala, un barceloní de Budapest 1962 i alguns dels seus articles foren aplegats a Parlem del Barça de Samitier a Cruyff 1991 Rebé la Creu de Sant Jordi 1983 i el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme 1996

Començà a competir amb l’Ignis de Montcada el 1965 Es mantingué actiu fins els 27 anys i guanyà les voltes a Girona i Toledo, el Trofeu Mossèn Borràs i el Campionat de Catalunya Posteriorment entrà com a director esportiu dels equips de l’Esport Ciclista Barcelona, i participà en l’organització de curses de l’entitat com la Setmana Catalana i l’Escalada a Montjuïc Treballà per al club barceloní fins el 1986, que entrà com a director de l’equip professional Colchón CR, on treballà amb ciclistes com José Luis Laguía i Álvaro Pino

Jugà a la Unió Esportiva de Sants fins que la temporada 1926-27 fitxà pel València sense permís del club barceloní i utilitzà el pseudònim d’ Olegario per camuflar-se En descobrir-se l’engany, hi hagué cas federatiu Jugà, no obstant això, quatre temporades en el València 1926-30 i després tornà a Barcelona, on al cap de poc contragué una malaltia greu El 10 d’agost de 1931 se celebrà, al camp del Sants, un partit en benefici seu Fou suplent de Zamora a la selecció estatal, però no arribà a debutar-hi Amb Catalunya disputà 4 partits

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o…