Resultats de la cerca

Començà estudis de cant amb el mestre Vidal i Nunell, el 1912 El 1915 debutà al Teatre del Bosc de Barcelona, amb La favorita , de Donizetti El mateix any cantà La Gioconda al Liceu barceloní Passà a Itàlia ~1917, on cantà amb èxit a Bolonya, Gènova i Roma Actuà més tard a Buenos Aires, a São Paulo i tornà a Itàlia, on debutà al Teatro alla Scala de Milà el 1929 amb La forza del destino Després de la guerra civil de 1936-39 actuà novament a Barcelona

El 1918 fundà la revista Navegación A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme s’especialitzà en temes marítims Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim El 1955 fundà el periòdic barceloní El Vigía A més de nombrosos articles, ha escrit Naves de antaño 1947, Historia del puerto de Barcelona 1956, Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo 1956, Mascarones de proa y ex-votos marineros , etc Ultra totes aquestes activitats, Amich fou també conegut com a constructor de vaixells en miniatura

S’inicià al FC Internacional barceloní i la temporada 1913-14 fitxà pel Futbol Club Barcelona Hi romangué quinze temporades, fins la 1927-28 Amb 475 partits, fou el jugador barcelonista amb més partits disputats fins els anys seixanta Jugava de mig ala i marcà 16 gols Guanyà cinc Copes 1920, 1922, 1925, 1926, 1928 i deu Campionats de Catalunya 1916, 1919-22, 1924-28 Fou el primer jugador barcelonista que rebé un homenatge 1917, i quan es retirà li’n feren un altre 1928 Jugà diverses vegades amb la selecció catalana

Vida i obra Pertanyia a una de les famílies més importants del patriciat barceloní Inicialment identificat amb un conseller en cap de Barcelona, cal identificar-lo amb Romeu Llull i Tàrrega, que formà part del Consell de Cent barceloní el 1483 i el 1484, després de passar una llarga temporada a Nàpols 1450-79 També fou protector de l’Escola Lulliana de Barcelona Pel que fa a la seva obra literària, cal deslligar-lo de la tradició barcelonina i situar-lo en l’encreuament cultural de les tradicions italiana, castellana i catalana Escriví en català, castellà i italià En la seva obra poètica,…

El tennista mallorquí Carles Moyà guanya en la final del torneig de Roland Garros davant el barceloní Àlex Corretja per 6-3, 7-5 i 6-3 Per a Moyà és el primer títol del Grand Slam, després d’haver disputat la final de l’Open d’Austràlia el 1997 La victòria de Moyà, que per a accedir a la final va haver de superar en semifinals Fèlix Mantilla, completa la victòria de la catalana Arantxa Sánchez Vicario, que ahir va conquerir el seu tercer títol de Roland Garros davant la nord-americana Monica Seles 7-6, 0-6 i 6-2

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o…

Fill d’un corredor de canvis barceloní ingressà a la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a fi d’organitzar la xarxa de factories a diversos països americans El 1757 s’establí a Puerto Rico, on exercí, juntament amb Pau Puig-uriguer, com a ajudant o segon factor, sota l’autoritat de Martí Campderrós El 1769 tornà a Catalunya i s’establí a Barcelona Arran de la seva gran experiència empresarial a Amèrica, fou nomenat primer factor de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona, càrrec en el qual es mantingué fins el 1789, moment en el qual quedà desmantellada aquesta entitat

Dirigí espectacles al Berliner Ensemble, en collaboració amb M Karge Posteriorment dirigí en alguns dels teatres més famosos d’Europa És un dels directors més controvertits de la seva generació A Barcelona presentà una versió de La senyoreta Júlia de Strindberg el 1989, i el 1991 presentà Èdip, tirà de Sòfocles-Heiner Müller El 1991 deixà la direcció del Théâtre Vidy Lausanne i collaborà amb el Berliner Ensemble, el Théâtre National de Bretagne-Rennes, el de la Ville de París, el Théâtre des Amandiers-Nanterre i La Fonderie Mans, amb la qual presentà al Grec'96 barceloní un…

Senyor de Queralt Bernat I de Queralt , Gurb, Sallent i Oló Fill i successor de Guillem de Gurb-Queralt i d’Ermessenda, fou un dels primers cavallers del comte barceloní Ramon Berenguer II Cap d’Estopes , que el 1080 li donà el castell de Font-rubí Després de l’assassinat del Cap d’Estopes 1082, fou un dels caps de l’oposició contra el comte Berenguer Ramon II i un dels darrers a sotmetre's al conveni del 1086 que reconeixia els fets consumats Fou conseller del jove comte Ramon Berenguer III tingué també el Castell Nou de Barcelona

Escriví obres inspirades en fets històrics del seu temps, la majoria inèdites, de clara intencionalitat política i de defensa aferrissada del republicanisme, fins al punt que en més d’una obra posa Déu clarament al seu costat, alhora que s’esplaia en un anticlericalisme primari Destaquen Viva el poble soberà , estrenada el 1868 al Liceu barceloní, La ronda d’en Tarrés 1871, L’hèroe de Martorell, o El Noi de les Barraquetes 1872, que té una segona part del mateix any, Qui trenca, paga 1872 i Canvi d’estat 1880 Hom li atribueix, també, la peça dramàtica Los hèroes de Puigcerdà 1873