Resultats de la cerca

Membre del partit conservador, ocupà diversos ministeris 1959-65 Cap del partit 1965 i cap del govern 1970, intentà una fèrria política socioeconòmica per restaurar les finances britàniques, però l’hostilitat dels sindicats li féu perdre les eleccions 1974 i el lideratge del partit 1975, que passà a mans de MThatcher Crític envers la gestió d’aquesta, del 1977 al 1979 fou membre de la Independent Commission on International Development Issues

Fill del pintor acadèmic André Devambez 1867-1944, estudià a les escoles franceses d’arqueologia d’Atenes i de Constantinoble Interessat per l’arqueologia grega, dirigí importants excavacions a Thassos Del 1937 al 1973 fou conservador de les antiguitats gregues i romanes del Musée du Louvre i, parallelament desenvolupà una prolífica tasca docent Dirigí un quant temps la publicació “Corpus vasorum antiquorum” Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans

Es graduà en història moderna a la universitat d’Oxford, i després de treballar un temps al Servei Nacional de Salut, el 1994 s’incorporà al departament de recerca del Partit Conservador En 1995-97 fou assessor especial del ministeri d’agricultura, alimentació i pesca En passar els conservadors a l’oposició fou secretari polític del líder conservador William Hague 1997-2001 i ocupà també càrrecs de confiança dels successors d’aquest Michael Howard i David Cameron Elegit diputat el 2001, revalidà el càrrec el 2005 i el 2010, i des del 2004 fou primer secretari del…

De fet, la llengua d’Aragó fou considerada la continuadora de la vella llengua d’Espanya i sovint mantingué aquest nom a més, la batllia de gran conservador o draper de l’orde, tradicionalment vinculada a cavallers de la llengua d’Espanya, fou conservada pels de la nova llengua d’Aragó Malgrat la separació, els cavallers de les dues llengües continuaren reunint-se a Rodes al mateix alberg, l’antic alberg d’Espanya

El Partit Popular Austríac ÖVP és el guanyador de les eleccions anticipades a Àustria amb 62 escons dels 183 existents El segueixen, gairebé empatats, el Partit Socialista SPÖ i l’ultradretà Partit de la Llibertat FPÖ, amb 52 i 51 escons, respectivament, resultats que mostren un fort decantament cap a la dreta La setmana següent el líder conservador Sebastian Kurz obre negociacions amb el FPÖ per a formar una coalició de govern

Fou preparador anatòmic de la Universitat de Barcelona i catedràtic substitut de l’Escola de Botànica i Agricultura de la Junta de Comerç Autor d’obres de tema mèdic, com Compendio de higiene 1831 i una història del còlera de 1854 històric, com Acontecimientos políticos e históricos de Barcelona 1843, en què descriu l’alçament contra Espartero novelles, com El nigromántico mejicano 1838, i obres de moral per a infants, de caire conservador

De tendència integrista, milità en el partit conservador, però evolucionà cap a un pensament socialcristià Fou ministre de gràcia i justícia el 1915 i el 1917, i ministre de governació el 1919 S'oposà a l’actuació dels elements extremistes de la Federació Patronal i del Sindicat Lliure de Barcelona, i més tard, a la dictadura del general Primo de Rivera Publicà El problema social y la democracia cristiana 1914 i Páginas históricas 1944

Considerat el precursor de l’escola històrica Destacà la configuració de la nació i la coherència amb la seva història com a base de l’organització de l’economia, des d’un punt de vista conservador Contrari a l’escola clàssica, negà l’existència de lleis econòmiques generals Obres principals Die Elemente der Staatskunst ‘Els elements de la política’, 1809 i Versuch einer neuen Theorie des Geldes ‘Assaig sobre una nova teoria del diner’, 1816

Fill de Lluís de Requesens i de Cardona, succeí vers el 1528 el seu germà Joan Fou capità de justícia i pretor de Palerm, estrateg de Messina, gran canceller, diputat i conservador del regne de Sicília, governador de Castellammare, capità de guerra de Trapani i Mazzara i comandant general de l’estol de l’emperador Carles V Es casà amb Giulia Ventimiglia, que li aportà la baronia de Buscemi i la senyoria de Barchino

Diputat, fou membre del partit conservador A partir del 1902 ocupà diversos ministeris El 1920 fou nomenat ministre de la governació per Eduardo Dato, per tal que dugués a terme una política de repressió contra els sindicalistes catalans nomenà Martínez Anido governador civil de Barcelona i permeté el pistolerisme dels Sindicats Lliures i l’aplicació de la “llei de fugues” Fou ministre d’economia en el govern de Juan Bautista Aznar 1931