Resultats de la cerca

Sintetitzà i estudià diversos composts orgànics quinina, colesterol, cortisona, aminoàcids, estricnina, reserpina, oleandomicina, etc, i sobretot la clorofilla i l’estructura dels antibiòtics Per tots aquests treballs rebé el premi Nobel de química el 1965 Amb RHoffmann, formulà les regles de Woodward i Hoffmann , contribució fonamental a la química actual

En química orgànica, els processos solvolítics més comuns són els que ocorren en aigua, alcohols, amines i àcids, mentre que en química inorgànica, especialment pel que fa als composts de coordinació, fins i tot els solvents apròtics capaços d’actuar com a lligands èters, derivats halogenats, nitrils, etc poden efectuar solvòlisis

Fou professor a Sydney, Londres, Liverpool, Manchester i Oxford Les seves investigacions sobre els colorants, els alcaloides, diversos pigments, hormones amb JW Cornforth, la penicillina i el petroli, i també la seva teoria sobre electrònica en química orgànica, li valgueren el premi Nobel de química, que li fou atorgat el 1947

Estudià química a Glasgow i a París i medicina a Edimburg Exercí la medicina a Belfast i des del 1845 fins al 1879 fou professor de química al Queen's College Treballà en la liqüefacció dels gasos i en definí els conceptes de temperatura i pressió crítiques, i també en termoquímica

Químic francès, fou professor de química del Jardin du Roi durant vint-i-cinc anys, cònsol 1801 i ministre d’instrucció pública 1802-08 Tingué molta influència en el desenvolupament de l’ensenyament, i amb Lavoisier, Morveau i Berthollet formà la comissió que creà una nomenclatura racional per a la química

Fou deixeble d’August Kekulé a la Universitat de Bonn Professor de química a Kiel i a Berlín, els seus treballs de recerca en el camp de la química orgànica abastaren la síntesi d’èsters cetònics aromàtics, de β-dicetones i la condensació i la transposició que porten el seu nom

Treballà als departaments de química i bioquímica de la Universitat de Califòrnia El 1987 li fou concedit, juntament amb JMLehn i Charles J Pedersen, el premi Nobel de química pels seus treballs sobre síntesi de macromolècules cícliques d’estructura semblant a les zones actives dels polímers biològics Formulà la regla de Cram

Investigà la constitució i l’origen químic de la bilis El 1927 establí, juntament amb Black, la relació de la vitamina D amb el raquitisme i la radiació ultraviolada Aclarí la constitució química d’algunes vitamines del grup D Rebé, per aquests treballs, el premi Nobel de química de l’any 1928

Professor de química industrial a Torí i a Milà, s’especialitzà en l’estudi de les macromolècules i descobrí la polimerització estereospecífica i la fórmula de fabricació de diverses fibres tèxtils i gomes sintètiques de variades aplicacions pràctiques Rebé el premi Nobel de química l’any 1963, juntament amb l’alemany Ziegler

Aquesta interpretació, que s’acordava amb el corrent científic d’aleshores, identificava l’afinitat química amb la polaritat elèctrica En desenvolupar-se la química orgànica, aquesta teoria fou insuficient per a explicar l’existència de molts composts orgànics fou, doncs, bandejada, i la investigació se centrà en l’estudi de l’enllaç químic