Resultats de la cerca

S'inicià en la pintura, però aviat es dedicà a l’arquitectura, inspirant-se en Vitruvi, Palladio i els edificis de la Roma clàssica Treballà a Urbino esglésies de San Francesco i San Domenico, Ancona moll i palau Feretti, Roma intervingué en la basílica de Sant Pere i féu el convent de Sant'Agostino i Nàpols església de L’Annunziata La seva obra principal és el Palazzo Reale de Caserta 1752-73, que li encarregà Carles III, per al forniment d’aigua del qual construí un impressionant aqüeducte de més de 40 km Reformà també el Palazzo Reale de Milà

Constructor de vaixells de vapor, creà les línies marítimes de Nova York a San Francisco i de Nova York a Le Havre, entre d’altres Després es dedicà a la construcció de vies fèrries, fins al punt que fou anomenat el rei dels ferrocarrils Fundà la Universitat de Nashville Tennessee, que duu el seu nom

Vida i obra De formació autodidàctica, els seus inicis literaris són en castellà — Sol y nervio , 1936 Guirnaldillas del nacimiento , 1941—, tot i que aviat es decantà pel català Membre de l’anomenada generació poètica valenciana dels anys cinquanta juntament amb Andrés i Estellés, Fuster i d’altres, publicà els reculls de poemes La cançó de Mariola 1947, L’home pot ésser àngel 1952, Presoner de l’ombra 1955, Grumet a soles 1958, L’íntim miratge 1959,  Cant indígena 1959,  Tast d’eternitat 1960, Toia d’ofrena 1960, Paradís en blanc 1964, premi Ciutat de Barcelona, Les roses marginals 1965,…

Es formà a l’Accademia Cinematografica de Roma i al Centro Sperimentale di Cinematografia, i el seu primer paper protagonista fou Manon Lescaut , de C Gallone 1940, amb el qual obtingué un guardó a Venècia Destacà també a Piccolo mondo antico , de M Sodati 1941 i a Noi vivi , de G Alessandrini 1942 Després, es negà a participar en més pellícules perquè creia que el cinema italià estava instrumentalitzat pel règim feixista El 1944 es casà amb l’artista Oscar de Mejo, matrimoni que acabà el 1954 amb un escàndol de drogues i assassinat Després de la Segona Guerra Mundial, reprengué…

Format a Llotja, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i a l’École des Beaux-Arts, de París 1950 Conreà especialment el muralisme, a Sant Pere de les Puelles, al cinema Diagonal de Barcelona, a l’església parroquial de Tona, etc Exposà a Palma i París

Emigrat als EUA 1913, encarnà en el cinema el mite de l’apassionat amant llatí, bé que com a actor no passà de discret Alguns dels seus films més famosos foren The four Horsemen of the Apocalypse 1921, Camille 1921, The Sheik 1921, Blood and Sand 1922, Cobra 1925 i The Son of the Sheik 1926

Vida i obra Filla de l’humanista Eduard Valentí i Fiol Estudià romàniques a la Universitat de Barcelona i es doctorà, a Cambridge, amb una tesi sobre els germans Machado Des del 1962 fins al 1974 visqué a Anglaterra i exercí la docència a les universitats de Durham i Cambridge La seva obra narrativa, una reflexió sobre la condició de la dona, sovint situada en un marge de revolta, comprèn el llibre de narracions L’amor adult 1977, i les novelles La solitud d’Anna 1981 i La dona errant 1986, i, pòstumament, D’esquena al mar 1991, que tancava un cicle narratiu anunciat per la mateixa autora…

Campió d’Espanya de pesos pesants 1925 i d’Europa, perdé el títol enfront de Primo Carnera 1933 Excellí per les seves qualitats de fortalesa, coratge i combativitat

Delegat a la Societat de Nacions 1930-33, ministre d’educació 1939-41, secretari de la presidència del govern 1941-43 i ministre de finances 1943 i de l’interior 1945, professà la docència universitària al seu país i a Nova York Membre destacat d’un grup literari de caràcter impressionista i renovador, de la seva obra cal destacar Barrabás y otros relatos 1928, Las lanzas coloradas 1931, Red 1936, El camino de El Dorado 1947, Letras y hombres de Venezuela 1948, Estación de máscaras 1969 i Oficio de difuntos 1976, l’assaig Medio milenio de Venezuela 1986 i les narracions Cuentos de la realidad…

Iniciada en la història pel seu pare, Jenny 1911 constitueix la seva primera obra significativa, continuada amb De kloge jomfruer ‘Les verges assenyades’, 1918 Coneguda sobretot per la trilogia Kristin Lavransdatter 1920-22 i Olav Adunssön 1925-27, per les quals rebé el premi Nobel de literatura 1928, el vigor de la seva producció en fa un dels cims de la literatura noruega La seva temàtica aborda la meditació sobre les relacions home-dona i sobre el paper d’aquesta en la vida