Resultats de la cerca

Publicà un Inventaire sommaire des archives communales antérieures à 1790 Ville de Thuir 1896 i treballs com L’enseignement élémentaire en Roussillon 1895 en collaboració amb P Torreilles, Recherches sur la dette et les emprunts de la ville de Perpignan 1891, Les infâmes dans l’ancien droit roussillonnais 1893

Treballà sobretot a França, de la qual féu una de les primeres síntesis, La France préhistorique 1879 també treballà en altres indrets d’Europa i del nord d’Àfrica, entre els quals la península Ibèrica, de la qual féu també una de les primeres grans síntesis, Les âges préhistoriques de l’Espagne et de Portugal 1890 Fou contrari a admetre l’autenticitat de les pintures d’Altamira en una famosa polèmica sobre l’art rupestre del Paleolític, però l’acceptà el 1902 Publicà Les monuments des îles Baléares 1892, i des del 1869 dirigí la primera revista de prehistòria Matériaux pour l’histoire…

Cofundador del grup La Jeune Belgique, la seva poesia palesa una evolució des d’un realisme cap a un simbolisme, i reflecteix en certs moments un esperit turmentat i delirant, fruit d’una greu crisi de la seva salut De la seva producció cal destacar Les débâcles 1888, Les villages illusoires 1895, Les rythmes souverains 1910, Les heures claires 1896, d’un to més intimista, i Toute la Flandre 1910, exaltació dels homes i les terres del seu país Ha conreat també el teatre, la narració i la crítica literària i d’art

És autor dels llibres Musiques d’aujourd’hui 1923, La musique dans le ballet moderne 1943, La Symphonie 1949, Histoire de la musique 1950, Claude Debussy 1957 i Gabriel Fauré 1960 Ha collaborat en nombroses publicacions musicals, especialment a Mercure Musical i Revue Musicale

És autor de nombrosos treballs florístics sobre les terres mediterrànies, dels quals cal destacar Notes sur un voyage botanique dans les îles Baléares et dans la province de Valence 1882, on recull moltes dades d’interès de la flora de Mallorca i del País Valencià, i el començament de la Flore des Alpes Maritimes 1892, que continuà després John Isaac Briquet

Fou un destacat estudiós dels Pirineus i collaborà en la relació de nombroses excursions, de les quals redactà les parts topogràfica i geològica És particularment interessant la seva obra Le Capcir 1887, ja que es tracta del primer estudi naturalístic d’aquesta comarca pirinenca

Fou defensor d’una postura iconogràfica estricta, que acaba fent de l’obra d’art un document secundari i de la idea o el personatge sant que representa el veritable subjecte d’estudi Conreà especialment l’anàlisi del moment medieval, sobretot el gòtic Obres L’art religieux du XIIIe siècle en France 1899, L’art religieux de la fin du Moyen Âge en France 1908, L’art religieux au XIIe siècle en France 1923, Arts et artistes du Moyen Âge 1927, Notre-Dame de Chartres 1948 i La cathédrale d’Albi 1950 Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans 1928

Exercí poc la carrera de medicina, que abandonà, i es lliurà a l’erudició Traduí les obres d’Hipòcrates 1839-61 i fou continuador de l’obra filosòfica d’Auguste Comte Fundà la “Revue de Philosophie Positive” 1867 i aplicà el mètode positivista a la lingüística, en el seu Dictionnaire de la langue française 1863-73 i també en la Histoire de la langue française 1862 Influí sobre Pompeu Gener i prologà el seu llibre La mort et le diable 1880

Collaborà en l’obra científica del seu mestre Pasteur des de l’any 1876 treballs sobre el carboncle i la ràbia, la qual obra continuà en diverses direccions descobriment de la toxina diftèrica, introducció de la seroteràpia, etc Des del 1904 fins a la jubilació fou director de l’Institut Pasteur

Afiliat al Parti Ouvrier Belge 1886, aviat n'esdevingué el principal dirigent 1890, i fou president de la Segona Internacional 1900 Elegit diputat 1894, defensà el sufragi universal Durant la Primera Guerra Mundial formà part dels governs d’unió nacional 1914-17 Fou ministre de justícia 1919-21 —des del qual càrrec reformà el règim penitenciari belga— i d’afers estrangers 1925-27 —com a tal participà d’una manera destacada a la conferència de Locarno— Com a dirigent socialista impulsà una política reformista i contrària a les tesis dels bolxevics