Resultats de la cerca

Fill i successor del vescomte Bernat Ató III i de Ramgarda de Rasès El 1061 era ja casat amb Ermengarda, que des de la primeria del 1067 fou comtessa de Carcassona i de Rasès i era ja vescomtessa de Besiers i d’Agde Convingué amb ella la venda dels comtats de Carcassona i de Rasès al comte Ramon Berenguer I de Barcelona el 1068, però el mateix dia reberen aquests en feu

Fou protector de Lavaix i de Gerri de la Sal Es casà amb Estefania i fou succeït pel seu fill Bernat I

El lloc d’Erasús és conegut des del segle X, però no és fins el 1050 que és documentada la torre d’Erasús Ermengarda, filla del vescomte Isarn de Pallars, l’havia deixat al seu marit Arnau Dacó, identificat com a senyor de Montferrer Com que Erasús era inclosa dins el terme de Castellciutat, és possible que al principi del segle XII, quan aquest passà al vescomtat de Castellbò, la vila d’Erasús també s’hi integrés

Fill del ric home castellà Manrique de Lara, senyor de Molina i Mesa, i d’Ermessenda I de Narbona Heretà el vescomtat de la seva tia Ermengarda I de Narbona malgrat una certa oposició del comte de Tolosa i gràcies a la protecció d’Alfons I de Catalunya-Aragó Es casà amb Sança, germana del rei Sanç VI de Narbona i vídua del vescomte Gastó V de Bearn En morir, la seva tia deixà el vescomtat al seu fill Eimeric III Fou germà d' Elvira de Lara , comtessa d’Urgell

Aquesta torre es trobava situada dins el terme del castell de Montmell Al principi, fou de domini de la seu de Barcelona L’any 1078 el bisbe de Barcelona, Umbert de Cervelló, va infeudar-la als Banyeres, que en aquells moments ja eren els feudataris del bisbe al castell de Montmell Segons l’esmentat document, la torre de Codony, amb la seva quadra, estava deshabitada i abandonada per culpa dels sarraïns Els Banyeres van reconstruir-la i deu anys més tard, el 1088, van cedir-la a Guifré Isern i a la seva muller Ermengarda

Fou senyor de Montagut, Querol, Pinyana i Pontils i li fou confirmada per Ramon Berenguer I la donació del castell de Vilademàger, feta al seu rebesavi Sendred pel comte Ramon Borrell Sembla que assistí a la sessió on fou decidida la redacció dels Usatges de Barcelona El comte, al seu testament, el féu marmessor i li encomanà la seva filla Sança per tal que li procurés un bon matrimoni 1076 Alguns autors han interpretat que li donà Sança per muller Però el 1078 vivia encara la seva muller Ermengarda

El 1107 prestà homenatge al seu germà uterí Ramon Berenguer III pels castells de Fenollet i de Perapertusa El 1112 suprimí el dret de naufragi i arribà a un acord amb l’arquebisbe de Narbona, que perdurà fins el 1119 El 1124 entrà en conflicte armat, juntament amb el comte de Barcelona, contra Bernat Ató, vescomte de Besiers i de Carcassona Fou executor testamentari de Ramon Berenguer III 1131 La seva filla Ermengarda el succeí en el vescomtat, i una altra filla, Ermessenda, es casà amb el castellà Manrique de Lara

No hi ha notícia personal de cap vescomte fins al segle XI, però mentre els comtes de Tolosa regien la zona n’hi mantingueren un És insegur, per la presència simultània de diversos germans, que els comtes independents se’n servissin Amb la divisió del comtat 1010 en Jussà i Sobirà, ja apareixen documentats Generalment al costat dels comtes de Pallars Jussà, el veïnatge dels vescomtes d’Àger al sud els restà relleu El primer vescomte conegut és Ató 1015-22, probablement bastard del comte Sunyer I tenia béns a Enviny, Cardós i Morreres i figura a la dotació de la germana del comte Guillem II,…

Del llinatge dels Besora, posseïa els castells de Besora i els pròxims de Curull i Torelló, el de Montbui del Vallès, el de Port de Barcelona, el de Paladalmalla a Montornès, el d’Eramprunyà, el de Cubelles i molts altres béns al Vallès i a la Cerdanya Es casà amb Guisla i amb Aurícia, la qual li sobrevisqué Deixà tres filles Guisla, l’hereva, es casà ~1032 amb Mir Geribert d’Olèrdola Ermengarda, amb Albert i Ermessenda Una bona part dels seus béns passaren al seu gendre Mir Geribert i al seu net Gombau de Besora

L’advocació de santa Margarida, del terme del castell de Salàs, és esmentada l’any 1200, en la cessió d’un lexivum i de l’alou de Santa Margarida, feta per la comtessa Guillema a favor d’Arnau Pere i Ermengarda El 1239, en la donació d’un alou a Arnau Pere i Ermessenda, s’esmenta el preceptor de Santa Margarida de Salàs En la visita pastoral del 1758 a la parròquia de Salàs, s’indicà que la capella de Santa Margarida estava “ indecente ” Possiblement un progressiu abandonament de l’edifici ha estat la causa de la seva desaparició