Resultats de la cerca

Estudià la flora del massís del Canigó i en general del Conflent i també del Vallespir, el Rosselló i el Capcir Collaborà amb Henri Gaussen a la Carte des productions végétales des Pyrénées , i fou president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals Al costat d’obres científiques, com Florula de Sorède et Lavaill Pyrénées Orientales 1904, Observations sur la flore des Pyrénées Orientales 1932 o Les zones de vegetació al Canigó 1926, és autor de dos reculls de noms populars de plantes catalanes

Format a Perpinyà amb el pintor Paulí Macià, i a París, on estudià a l’Escola de les Belles Arts 1951 i s’establí Hi feu la primera exposició individual l’any 1958 La seva obra evolucionà del cézannisme a un expressionisme intens que s’apropà a l'abstracció Temàticament, tracta el paisatge, la natura morta, el nu femení i el retrat Durant els fets de Maig del 1968 desenvolupà una intensa activitat de muralista Des d’aquest any abandonà la feina de conductor d’autobús per dedicar-se exclusivament a la pintura Des dels primers anys vuitanta, que caigué greument malalt, entrà en una progressiva…

Treballà en la construcció de la primera línia fèrria del país, entre Barcelona i Mataró 1848, i en la seva prolongació fins a Girona i posteriorment fins a Cervera de la Marenda Construí el ferrocarril de cremallera de Monistrol a Montserrat i el funicular del Tibidabo

Baró de Pau, senyor d’Avinyonet, de les Abelles, Espolla, Vilanova de l’Aguda i Cervera de la Marenda, fill i hereu de Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera i de Boixadors Publicà un Epítome histórico compendiosísimo, en diez romances 1625 i una Genealogia de la casa de Rocabertí 1628

Els primers membres coneguts són un Guillem Ramon de Pau , que apareix esmentat del 1128 al 1138, i un Berenguer de Pau , que vivia el 1073 i que hom suposava quadravi de Guillem de Pau mort vers el 1285, que el 1270 comprà les senyories de les Abelles i de Cervera de la Marenda al comte Hug I d’Empúries El 1329 el seu net, Guillem de Pau i d’Oms mort vers el 1338, era lloctinent general del rei de Mallorca a les parts cismarines del seu regne Rosselló, Cerdanya i Vallespir Sembla que fou de dos fills del seu fill Bernat de Pau mort en 1361/72, senyor de la baronia de Pau i de…

Hi han estat construïts un far, un radiofar i un semàfor Més a l’interior, a 211 m d’altitud, fou construït en 1879-84 el fort de Biarra, actualment lloc de radioguiatge per a l’aviació

A la plana alluvial de vora el riu pla de Campdorà , on passa la carretera de Girona a la Bisbal i el ferrocarril de Barcelona a Cervera de la Marenda del qual té estació, hi ha una part important del poblament L’església parroquial Sant Jaume, en part romànica segle XII, depengué, fins al començament del segle XIX, de Santa Eulàlia de Sacosta, de Girona Fou agregat a Girona el 1974

Fill d’un ceramista Fou autodidacte a París Basà la seva reputació en nombrosos busts de marbre o de bronze i féu diversos monuments Hom considera les seves obres mestres l’estàtua de l' Abbé Deguerry 1867, a la Madelaine de París, i la Immaculada Concepció 1887, de l’església de Banyuls de la Marenda Té obres a institucions i museus, entre els quals l’antic de Luxemburg a París, els de Versalles, Besiers, Lió, Narbona i Perpinyà

Nebot d’Aristides Maillol, residí durant la joventut a Banyuls de la Marenda S'installà a París, el 1889, i féu la seva primera exposició el 1904 Pintava balladores i paisatges sobris i decoratius, i féu gravats per a diverses revistes parisenques Amb el seu oncle, a Marly-le-Roy, volia retrobar el secret dels antics fabricants de paper per a gravat, i acabà posant, a Le Mans, una fàbrica de paper de Montval Era societari del Salon d’Automne

Lluís XVI de França el nomenà intendent del Rosselló 1778, càrrec que exercí amb moderació es preocupà de la higiene pública i de l’ensenyament millorà l’enllumenat de Perpinyà i s’oposà al projecte del mariscal de Mailly, que volia destruir Banyuls de la Marenda perquè els seus habitants es resistien a pagar la gabella En esclatar la revolució del 1789 fugí precipitadament més tard intentà de justificar-se en el Compte rendu que publicà a París el 1790