Resultats de la cerca

Ordenat l’any 1980, inicià el sacerdoci a la seva regió natal Ingressà a la diplomàcia de la Santa Seu el 1986 com a membre de la representació papal a Nigèria, i el 1989 passà a Mèxic, on romangué fins el 1992, que retornà al Vaticà Els disset anys següents ocupà diferents càrrecs en la Secretaria d’Estat a les ordres d’Angelo Sodano i, des del 2006, de Tarcisio Bertone L’any 2009 Benet XVI el nomenà nunci apostòlic de Veneçuela i arquebisbe de la diòcesi d’Aquipendium Itàlia, càrrecs que exercí fins el 2013 L’agost d’aquest any el papa Francesc el designà secretari d’estat del Vaticà en…

És autor del poema heroicocòmic L’asino 1652, en el qual descriu les antigues lluites entre els habitants de Pàdua i de Vicenza, i de la tragèdia Aristodemo 1675, que imita la tragèdia clàssica

Aquest orde fou fundat 1233 pel dominic Bartomeu de Vicenza per propugnar la pau interna d’Itàlia, fou posat sota la regla de sant Agustí —amb els vots de castedat conjugal, obediència i protecció de vídues i orfes— i fou aprovat per Urbà IV 1261 Les riques comendes feren degenerar la vida espiritual dels cavallers, els quals acabaren essent dits fratres gaudentes L’orde persistí, precàriament, fins al segle XVIII

Deixeble, a Vicenza, de Bartolomeo Montagna, passà a Venècia 1492, on fou influït per Giovanni Bellini Els fons de les seves composicions, en un principi arquitectònics a la manera d’Antonello da Messina Sant Sebastià , Musée des Beaux-Arts, Estrasburg, es desenvolupen cap al paisatge, que embolcalla els personatges amb una atmosfera lluminosa, on el color dóna una visió unitària al conjunt Verge amb dos sants , 1513, Louvre

Es formà dins la tradició bizantina i fou a Venècia un dels principals representants d’aquesta tendència davant la influència de l’obra de Giotto a Pàdua És autor de la Coronació de la Mare de Déu la versió del 1324 a la National Gallery de Washington i la del 1538 a la collecció Frick de Nova York, de la Dormició de la Mare de Déu Museo Civico, Vicenza

Assolí el govern de la ciutat cap al 1260, quan Leonardo Della Scala, dit Mastino I assassinat el 1277, esdevingué podestà del popolo Ell i els seus successors — Alberto I Della Scala mort el 1301, germà seu, Bartolomeo I Della Scala mort el 1304 i Alboino I Della Scala mort el 1311, fills d’Alberto I— foren els forjadors de la senyoria veronesa, erigida en defensora de la menestralia enfront dels atacs de la noblesa foragitada de la ciutat Una nova etapa en la trajectòria dels Della Scala, caracteritzada per la temptativa de fer de llur senyoria l’estat hegemònic del nord d’Itàlia, s’obrí…

Començà la seva carrera al Teatro Stabile de Bolzano, on muntà des de teatre polític popular fins a Shakespeare Fou nomenat director de la Biennal de Venècia i posteriorment del Teatro di Roma 1983-90, on posà en escena Caligula de Camus 1983, Don Chisciotte 1983 i Il fu Mattia Pascal 1986 de Pirandello, entre altres obres, amb els més moderns mitjans tecnològics Posteriorment fou comissari extraordinari de l’Ente Teatrale Italiano ETI, director de l’Olímpic de Vicenza i del Teatro Eliseo de Roma 1997-2001 Fou docent d’història del teatre a la Università Telematica Internazionale…

Estudià a Roma i debutà al Teatro alla Scala de Milà amb L' elisir d’amore 1942, però no fou fins el 1952 que obtingué un gran renom per la seva actuació a Don Giovanni Considerat un dels millors cantants i actors del seu temps, menà una intensa activitat internacional Es dedicà també a l’ensenyament a Europa i als EUA i actuà en uns quants films, com O sole mio 1946, Giuseppe Verdi 1953, Casa Ricordi 1954, etc

Estudià amb A Pessina i el 1919 debutà a Vicenza com a Rodolfo La sonnambula El 1924 es presentà amb èxit al Teatro Costanzi de Roma i al Teatro Colón de Buenos Aires, on fou contractat en temporades successives, fins el 1930 El 1926 debutà al Teatro alla Scala de Milà com a Felip II Don Carlo i hi cantà regularment fins el 1952 Entre el 1929 i el 1933 actuà al Metropolitan de Nova York També es presentà al Covent Garden de Londres 1931, amb La forza del destino , i a l’Òpera de París 1935 Es retirà el 1953, després d’una reeixida carrera al llarg de la qual interpretà els…