Resultats de la cerca

Desenvolupament enciclopèdic És difícil trobar la font del Leandre i Hero corellà, perquè, en tractar-se d’una llegenda popular que no formava part de la genealogia dels déus pagans, no ha gaudit de gaires recreacions literàries d’una certa extensió En textos previs a Corella, hom la troba, per primera vegada, en sis versos de les Geòrgiques de Virgili III, 258-263 i en les Heroides d’Ovidi XVIII-XIX La història d’aquests dos enamorats es llegeix a través de l’allegoria amorosa del mar en tempesta, àmpliament difosa per Ausiàs ↑ Marc Joan Roís glossa la història a través d’algunes sentències…

Es formà musicalment a Barcelona Com a director coral estigué al capdavant de diverses societats claverianes, com Pau i Justícia Poblenou, Lídia Martinenca Sant Martí de Provençals o Rosa Badalonina Badalona, entre d’altres Ocasionalment dirigí diverses representacions líriques, especialment amb la companyia del baríton valencià Marcos Redondo, amb qui interpretà diverses sarsueles Com a compositor, fou autor de sardanes per a cobla, com ara Amants de la dansa 1946, una de les més notables, i de peces corals destinades a les agrupacions que dirigí, com l’himne Pau i Justícia ,…

Des del segle XV existí una literatura de transmissió oral sobre termes heroicopopulars, nascuts de les emigracions de l’època, dins la qual destaquen les balades dels herois Nōdbandag i Mīr Čākar i la balada epicolírica dels amants Dõstē i ŠSimrē En la segona meitat del segle XVII destacà en poesia Ğā Darrak, però fou la narració, sobretot de tema religiós, el gènere que adquirí més importància destaca el relat mi'rāǧ, sobre l’ascensió de Mahoma al cel Actualment hom continua conreant la literatura balutxi, sobretot amb poemes didacticoreligiosos, imitats generalment de la…

Alumne de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera, fou considerat una de les joves promeses del panorama musical del període modernista Compongué alguna obra lírica, com L’eterna lluita , que s’havia d’estrenar el 1901 al Teatre Tívoli dins la temporada del Teatre Líric Català d’Enric Morera, els quadres escènics Las bodas de Camacho i La cegueta , l’òpera Les amants de Palerme i l’opereta Barnum També compongué algunes obres simfòniques, com ara Le soir , estrenada a Madrid, Andante i El silfo , i feu arranjaments de cançons populars catalanes El 1914 estrenà al Théatre…

El 1989, Amèlia Boluda assumí completament la direcció artística Han estrenat els següents muntatges Elegía , Silenci , Andrómaca Temporal 1977 Opció d’una diferència , Dos dintre d’un 1978 Batucada , La dona en sa vella casa , L’hivern , Els amants , Història d’un soldat , Preludi 1979 Gelosia , Coloms de fil i cotó , Viatge amb mosaic , Muda imatge de la mort 1980 Zebra , Valeri cor de lleó 1982 Sis al cub , Evidència , Plexiglàs , Metamorfosi , Fases , Dos dies i mig 1983 Blau i blanc , Saxo de hielo , Calligrama 1986 Olímpia 87 , Perfectament pedra 1987 Quomix 1989 Fetitxe ,…

Vinculat a la política catalana, pertanyé a la Unió Catalanista Conreà la literatura infantil, amb aportacions sovint destinades a l’ensenyament primari El 1936 publicà l’apòleg El casament del noi Saladrigues i L’espasa trencada , un conte inspirat en les cròniques catalanes L’any següent sortiren, plegades, les narracions El tresor de les dones d’aigua i El lluitador d’Eivissa També aquell any publicà les traduccions d’ El diari d’un pobre home , d’Henri Duvernois, i d’ Els amants singulars , d’Henri de Regnier Fins molt més tard no escriví la novella curta  Quan l’amor va de baixa 1955,…

Estudià dret i, malgrat un inicial acostament a la dreta de Maurras, després de ser internat en un camp de concentració 1940 ingressà al partit comunista 1943, del qual fou expulsat 1958 per haver-se declarat contrari a la invasió soviètica d’Hongria Conreà diversos gèneres, des de la poesia Le bestiaire des amants , 1945 Le poète mineur , 1949 Un seul poème , 1954 Sais-tu si nous sommes encore loin de la mer , 1979, la novella La nuit est le manteau des pauvres , 1948 Le malheur d’aimer , 1958 La traversée du port des Arts , 1979, l’assaig Aragon , 1945 L’amour de la peinture…

Es donà a conèixer amb la novella d’anàlisi de tipus clàssic Une curieuse solitude 1959 L’any següent fou un dels fundadors de la revista Tel Quel  i es dedicà a la narrativa de l’experimentació més radical  Le parc 1961, Nombres 1968, Lois 1972, H 1973, Paradis 1981, Femmes 1983, Portrait du joueur 1985 i Le coeur absolu 1987 Publicà també les novelles Studio 1997, Passion gixe 2000 i L’étoile des amants 2002 Conreà l’assaig Éloge de l’Infini , 2001 Liberté du XVIIIème , 2002 i recollí les seves converses amb David Hayman en el llibre Vision à New York 1981 Entre d’altres fou…

Professor de literatura anglesa, ha publicat diversos assaigs com Entre la ploma i el fusell premi Carles Rahola 1980, Mil nou-cents vuitanta-quatre Radiografia d’un malson 1984, La setmana tràgica de 1937 1987, John Langdon-Davies 1897-1971 Una biografia anglocatalana premi Fundació Congrés de Cultura Catalana 1991, “Mites i felicitat dels catalans” de Langdon-Davis 1997 i el recull d’articles periodístics Amants i altres estranys 1999 Posteriorment ha publicat, entre d’altres,  Centelles les vides d’un fotògraf, 1909-1985  2006,  No fer res i altres ocupacions  2007,  Històries…

Vida Durant els seus anys de joventut formà part de la Cobla La Lira, i el 1902 fou admès com a fiscorn a la Cobla Els Montgrins El 1909 assumí la direcció d’aquesta formació i deixà de tocar el fiscorn per dedicar-se al flabiol i el tamborí fins el 1936 Fou a partir del 1909 que començà a compondre les primeres sardanes, de gran acceptació gràcies a la seva melodia fàcil i encomanadissa, algunes de les quals són referents del repertori sardanístic, com per exemple Cants de maig , L’anell de prometatge , Llevantina , Record de Calella , El saltiró de la cardina , Angelina ,…