Resultats de la cerca

Es doctorà a la Universitat d’Erlangen i fou cap del departament de bioquímica de l’institut Lister i professor de bioquímica a la Universitat de Londres Demostrà que la zimasa es compon de dues fraccions, una de termolàbil, la proteïna, i una altrs de termoestable, el coenzim Conjuntament amb Euler-Chelpin, el 1929 li fou atorgat el premi Nobel de química pels seus estudis sobre la fermentació alcohòlica

Estudià medicina a la Universitat de Lund Es doctorà en bioquímica mèdica per l’Institut Karolinska d’Estocolm 1961, i amplià estudis al departament de Química de la Universitat de Harvard 1962 Professor de química mèdica 1963-67 i de química fisiològica des del 1973 de l’Institut Karolinska, també fou professor de química mèdica del Reial Collegi de Veterinària 1967-73 Fou degà de la facultat de medicina 1978-83 de l'Universitat d'Estocolm i rector 1983-95 de l’Institut Karolinska Deixeble de Sune Bergström, estudià amb ell la bioquímica dels àcids biliars i les…

Doctor en medicina per la Universitat de Madrid, s’especialitzà en bioquímica, disciplina en la qual adquirí renom internacional Exercí de professor a la facultat de medicina de Barcelona 1946-50 i investigà a la University of Washington Medical School 1951-53 i al CSIC 1954-75 Fou professor i catedràtic 1976 de bioquímica de la facultat de medicina de Madrid Guardonat amb nombroses distincions acadèmiques, és autor d’un centenar de treballs, especialment sobre enzimologia

Professor a la Universitat de Barcelona 1969-77, a la Universitat de les Illes Balears 1977-82, a la Washington University de Saint Louis 1973-74 i a la Universitat de Tarragona 1982-86 Nomenat el 1981 catedràtic de bioquímica i biologia molecular, actualment és director del departament de bioquímica i fisiologia de la Universitat de Barcelona El 1994 guanyà el premi Novella Científica, patrocinat per la Fundació Catalana per a la Recerca, amb l’obra El virus de la glòria

Graduat en medicina a la Universitat de Pennsilvània 1964, s’especialitzà en investigació bioquímica Des del 1972 desenvolupa la seva carrera a la Universitat de Califòrnia on és catedràtic de neurologia 1984 i bioquímica 1988 Les seves recerques en malalties degeneratives del sistema nerviós el portaren a proposar, el 1982, l’existència d’un nou agent infecciós, el prió , confirmada per investigacions posteriors malgrat l’escepticisme inicial, i que li valgué la concessió del premi Nobel de medicina el 1997

Estudià a la universitat alemanya de Praga on conegué el qui fou el seu marit Carl Ferdinand Cori amb qui dugué a terme les investigacions científiques Entre els seus treballs cal destacar l’estudi de les reaccions enzimàtiques que acompanyen la conversió del glicogen muscular en glucosa, àcid pirúvic i àcid làctic cicle de Cori, el dels efectes de les hormones en l’activitat enzimàtica, l’aïllament per primera vegada de l’α-D-glucosa-1-fosfat, anomenada també èster de Cori, etc El 1947 compartí el premi Nobel de medicina amb el seu marit Carl Ferdinand Cori i amb Bernardo A Houssay pels…

Hom la considera fundadora de la cinètica enzimàtica Amb el seu assistent, LMMenten, ideà 1913 l’anomenada equació de Michaelis-Menten

Sòlid cristallí que es fon a 229°C Soluble en aigua, sobretot calenta, pràcticament insoluble en alcohol L’adenosina és un nucleòsid que resulta de la combinació d’una molècula de β—D—ribosa i d’una molècula d’adenina El nucleòtid corresponent és l’àcid adenílic L’adenosina exerceix un gran paper en bioquímica, ja que és el constituent de substàncies d’importància fonamental AMP, ADP, ATP, ARN, ADN, etc Per hidròlisi dóna adenina i la D-ribosa En el catabolisme es desamina per acció de l’adenosina-desaminasa i dóna inosina És preparada per hidròlisi de l’àcid nucleic del llevat,…

Doctorat en ciències a Barcelona, amplià estudis a Oxford on es doctorà el 1929 amb FD Chataway, a Munic amb H Wieland i a Edimburg amb G Barger Fou catedràtic de química orgànica a la Universitat de Santiago de Compostella des del 1930 fins al 1936, que es traslladà a Estocolm, on H von Euler-Chelpin l’inicià en la investigació bioquímica, que continuà a la Universitat de Nova York Introduí, amb caràcter independent, els estudis de bioquímica a la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona 1947-50 i en creà la càtedra 1962, de la qual fou titular Publicà…

Estudià física a la Universitat de Yale i posteriorment es doctorà en bioquímica a la de Harvard Inicià la seva carrera professional a la Universitat de Stanford 1978, d'on passà a la Princeton 1988 i, posteriorment, al departament de bioquímica cellular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center 1991 Des del 2003 és professor de fisiologia a la Universitat de Columbia Nova York, on també presideix el Centre de Biologia Química Ha estudiat els mecanismes de transmissió de les vesícules cellulars, que regulen un gran nombre de funcions fisiològiques Per aquesta…