Resultats de la cerca
Es mostren 316 resultats
magistrat | magistrada
Història
A l’antiguitat clàssica, persona que ostentava un càrrec públic.
A les ciutats gregues, aquests càrrecs eren propis dels ciutadans lliures, i llur distribució era efectuada per mitjà d’elecció o de sorteig A Roma, en un principi, només els patricis pogueren ostentar magistratures, però posteriorment les assoliren altres ciutadans plebeus Hi havia els magistrats ordinaris, elegits anualment o per un període determinat, i extraordinaris, nomenats únicament en determinades circumstàncies Hom distingia també entre magistrats majors cònsols, dictadors, pretors, magistri equitum , que tenien dret als feixos feix, i magistrats menors edils curuls,…
Agostino Casaroli
Cristianisme
Eclesiàstic italià.
Ordenat de sacerdot el 1937, collaborà en organismes de la cúria vaticana Durant el pontificat de Joan XXIII dugué a terme missions diplomàtiques als antics països socialistes de l’Europa de l’Est, tasca en la qual se situà al capdavant en ésser nomenat per Pau VI secretari d’Afers Extraordinaris 1967, amb l’objectiu de millorar la situació de l’Església Catòlica sota règims comunistes El 1979 Joan Pau II el féu cardenal i secretari d’estat del Vaticà, càrrec que detingué fins el 1990 El 1984 fou nomenat prefecte del Consell per als Afers Públics de l’Església
Xuanzong
Història
Nom imperial amb què és conegut Li Long-ji, sisè emperador xinès de la dinastia tang (712-756).
Conegut també com a Minghuang ‘emperador illuminat’, era net de l’emperadriu Wuhou Com a reacció contra els privilegis extraordinaris que fins llavors tenia el budisme, prestà suport al confucianisme i s’inclinà cap al taoisme i el misticisme Reprengué la política d’expansió a través de l’Àsia central, i conquerí Mongòlia, el Sinkiang i el Tibet L’aliança entre turcs i àrabs 751 significà, això no obstant, la derrota de l’exèrcit xinès i la decadència de la dinastia tang La rebellió d’An Lushan 755 el feu abdicar en un dels seus fills i provocà l’emigració dels intellectuals…
religió hitita
Religió
Religió pròpia dels hitites.
De naturalesa politeista, s’assembla poc a la d’altres pobles indoeuropeus antics El seu panteó comprenia divinitats hatti , pròpies del vell fons anatòlic els déus Taru, de les tempestes, i Sulinkatti o Wurunkatti, de la guerra, la deessa Wurusemu, de la ciutat d’Arinna, etc i hurrites, bastant nombroses a causa de la influència de la religió hurrita sobre la hitita Teššub, Hebat, Kumarbi, Šaušga, etc Hi havia molts centres de culte Samuha, Arinna, Uda i l’arqueologia ha posat al descobert nombrosos temples com el santuari rupestre de Yazilikaya Estan també documentats els sacrificis d’…
senatconsult
Història
Dret romà
A l’antiga Roma, decisió senatorial, en resposta a la moció o la consulta d’un magistrat.
El seu text era transcrit al diari oficial i dipositat a l' aerarium Saturni Al principi, d’acord amb les atribucions del senat, que mancava de poder legislatiu, reservat fins al final del s I dC als comicis comitia , era un simple dictamen o parer del qual podien no fer cap cas els magistrats Només tingué força executiva, de llei, sota l’Imperi De tota manera, un magistrat competent, sempre un tribú, podia fer ús, sota la República, del seu dret d' intercessió o de vet contra un senatconsult Hom anomenava senatus consultum ultimum una mesura excepcional mitjançant la qual el senat conferia…
doxa
Bíblia
Terme bíblic que en la versió dels Setanta (δόξα) expressa la glòria de Déu i la seva manifestació a l’home.
Correspon al mot hebreu, Kābōd, que implicava en un principi la idea de solidesa i de valor i, en l’Antic Testament, era sinònim de riquesa i èxit La doxa designa el contingut de la revelació divina i es manifesta en moments determinats en la història de la salvació, enmig de prodigis extraordinaris o en ocasió de càstigs divins El seu doble aspecte, l’humà i el majestuós, es correspon amb la doble concepció jahvista d’un Déu transcendent o omnipotent, per un cantó i, per l’altre, d’un Déu humil, humà i proper als homes En el Nou Testament la doxa té el sentit d’honor, poder i…
Ramon Nonat Comas i Pitxot
Literatura catalana
Historiador i periodista.
Afeccionat a la història, s’especialitzà en l’estudi erudit i curiós de monuments, institucions, llegendes i personatges catalans Fou redactor del setmanari La Veu de Catalunya i collaborà en moltes publicacions culturals de l’època Revista de Catalunya , “Joventut” i “Catalunya Artística”, entre d’altres Publicà nombrosos treballs sobre la seva ciutat, entre els quals hi ha Des del terrat de l’església del Pi 1913 i Estudi dels esgrafiats de Barcelona 1913 Guanyà dos premis extraordinaris, també per estudis històrics, als Jocs Florals de Barcelona, i el 1888 presentà a concurs, en el marc…
Santiago Alba Bonifaz
Política
Polític castellà.
Fou secretari general de la Unión Nacional i ingressà després al Partido Liberal de Moret Ministre de finances del govern Romanones 1916, presentà a les corts un projecte financer que trobà l’oposició de la burgesia industrial catalana per tal com exigia una tributació especial per beneficis extraordinaris de guerra El 1918 fundà la Izquierda Liberal monàrquica i s’enfrontà amb Cambó dins el govern Maura Exiliat a París durant la Dictadura 1923-30, tornà i rebutjà l’oferiment d’Alfons XIII de substituir el general Berenguer Proclamada la República, s’afilià al Partit Republicà…
La Nostra Terra
Publicacions periòdiques
Publicació mensual en català de literatura, d’art i de ciències, apareguda a Palma del gener del 1928 fins al juny del 1936, dirigida per Antoni Salvà i Ripoll.
Fou, de fet, a partir del 1930, l’òrgan de premsa de l’Associació per la Cultura de Mallorca Volgudament allunyada de qüestions polítiques, defensà, tanmateix, un clar autonomisme nacionalista D’una gran serietat intellectual i culturalment molt al dia, incloïa poemes i literatura de creació juntament amb articles d’investigació, a més d’unes estimables seccions crítiques de literatura i d’arts Publicà diversos números extraordinaris, dels quals hom pot remarcar el dedicat al centenari de la Renaixença Hi collaboraren, entre molts d’altres, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès,…
resiliència
Educació
Psicologia
Resistència a les adversitats que manifesten algunes persones, infants i joves, que evolucionen favorablement malgrat haver estat sotmeses de manera continuada a estímuls negatius.
En situacions de guerra, abandonament familiar, maltractaments, abusos infantils o altres en què l’equilibri emocional i la salut mental es troben amenaçats, aquestes persones desenvolupen recursos extraordinaris d’adaptació que els permeten suportar-les i superar-les Tot i haver estat considerada com una reacció patològica, actualment es veu com un mecanisme de protecció enfront de l’estrès Psiquiatres europeus com Boris Cyrulnik i Stefan Vanistendael han explicat i difós el concepte A partir del 1970, als Estats Units aparegué la denominació personalitat resistent hardiness…