Resultats de la cerca
Es mostren 44 resultats
sil·labació
Fonètica i fonologia
Divisió de significants en síl·labes segons els límits que es produeixen dins cada seqüència fònica.
Cal tenir compte, sobretot en la poesia, de les modificacions de ritme i metre que produeixen en la sillabació fenòmens tals com la sinalefa, la sinèresi, la dièresi i l’hiat
fase
Fonètica i fonologia
Cadascun dels tres moments articulatoris característics de qualsevol emissió fònica de parla: intensiu, tensiu i distensiu.
A vegades poden arribar a coincidir parcialment la fase distensiva d’una articulació amb la fase intensiva de la següent
d
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quarta lletra de l’alfabet català, anomenada de [pl des].
La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…
llenguatge visible
Fonètica i fonologia
Tècnica d’anàlisi fònica mitjançant filtres acústics disposats en sèrie segons la gamma de freqüències que admeten.
Els trets fonètics així tractats són convertits en impulsos elèctrics que s’inscriuen sobre una emulsió especial i es fan aptes a la interpretació visual És anomenat també llenguatge espectrogràfic o espectrograma espectrògraf
f
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Sisena lletra de l’alfabet català, anomenada efa [pl efes].
La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…
homonimització
Lingüística i sociolingüística
Etimologia popular en què la semblança fònica entre dos mots provoca un canvi formal en un d’ells.
orística
Lingüística i sociolingüística
Terme encunyat pel cercle lingüístic de Praga per tal de denominar l’estudi de la funció fònica delimitativa.
proclisi
Lingüística i sociolingüística
Unió d’un element lingüístic àton amb el mot següent amb el qual forma una unitat fònica, com en el cas de s’estimen
.
atac
Fonètica i fonologia
Manera de posar-se en moviment vibratori les cordes vocals en pronunciar un fonema vocàlic en posició inicial de mot o d’emissió fònica.
N'hi ha de dues menes atac dur , quan el moviment vibratori s’inicia a plena freqüència tret característic i fonològicament demarcatiu en alemany, i atac suau si les vibracions s’acceleren a partir d’un començament a baixa freqüència, com es dóna en les llengües romàniques