Resultats de la cerca
Es mostren 64 resultats
Jaume Bachs i Roses
Música
Cantant d’òpera, conegut artísticament com Angelo Angioletti.
Amb una veu magnífica segons les referències contemporànies, a divuit anys debutà com a baríton al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb l’òpera Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti Després d’alguns anys cantant com a baríton, el director Joan Goula li indicà que per la gran extensió de la seva veu podia emprar des de la tessitura de tenor a la de baix Amplià la seva formació a París i, amb el pseudònim d’ Angelo Angioletti , tingué molts d’èxits als teatres d’òpera europeus i americans debutà al Teatro alla Scala el 1904 amb Tannhäuser Compongué una òpera en un acte,…
Beverly Sills
© The Metropolitan Opera Archives
Música
Pseudònim de la soprano nord-americana Belle Silverman.
Debutà a l’Òpera de Filadèlfia el 1947 en el paper de Frasquita Carmen i, després d’uns anys a San Francisco, passà a la New York City Opera el 1955, amb la qual es destacà en els principals papers de compositors de l’últim bel canto , com Gaetano Donizetti o Vincenzo Bellini Els anys seixanta es distingí i aconseguí fama en papers rossinians al servei dels quals emprà una coloratura impecable, i també en les grans òperes donizettianes Cantà principalment als Estats Units, però obtingué també èxits als principals teatres d’òpera europeus, com al de Viena 1967, Milà Teatro alla…
,
bel canto
Música
Locució que designa l’estil de cant propi, principalment, de l’òpera italiana del segle XVII i que subsistí fins ben entrat el XIX.
Antigament fou anomenat buon canto les designacions actuals daten probablement del començament del segle XIX El bel canto va unit a l’escola napolitana d’òpera, que valorà especialment les peculiaritats de la veu humana en el sentit de la virtuositat Nicola Porpora orientà decisivament el cant per aquest camí l’evolució posterior, cap a la fi del segle XVIII, imposà l’estil florit, que arribava a anullar l’obra del compositor sota les improvisacions de sopranistes i sopranos famosos Gioacchino Rossini fixà la virtuositat vocal a la partitura, limitant els abusos dels intèrprets el resultat…
Salvatore Cammarano
Música
Llibretista italià.
Vida Membre d’una reconeguda família d’artistes napolitans, el 1835 obtingué el càrrec de productor i poeta oficial del Teatro San Carlo de Nàpols i inicià una fèrtil collaboració amb Gaetano Donizetti - Lucia di Lammermoor , L’assedio di Calais , Pia de Tolomei , Poliuto , entre altres títols-, que li reportà un gran prestigi De la cinquantena dels seus llibrets sobresurten els realitzats per a Giovanni Pacini - Saffo -, Saverio Mercadante - Elena da Feltre , La Vestale , Orazi e Curiazi - i Giuseppe Verdi, per al qual escriví els textos de les òperes Alzira , La battaglia di…
Enzo Dara
Música
Baix italià
Acabats els estudis musicals a Màntua, debutà a Fano Pesaro el 1960 en el paper del filòsof Colline de La bohème de Giacomo Puccini Però l’impuls a la seva carrera com un dels grans baixos còmics de la seva generació s’inicià a Reggio de l’Emília, quan el 1967 interpretà el Dulcamara de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, i el Bartolo d’ El barber de Sevilla , de Gioacchino Rossini, que interpretà al Gran Teatre del Liceu els anys 1969, 1981 i 1987 El 1970 debutà a la Scala de Milà amb el mateix personatge, que poc després interpretà, també, a Salzburg i als principals…
,
Domenico Natale Sarro
Música
Compositor italià.
Estudià al Conservatorio di San Onofrio, a Nàpols La seva primera obra coneguda és una òpera sacra titulada L’opera d’amore 1702 El 1703 optà a la plaça de mestre de capella de la cort napolitana, tot competint públicament amb Gaetano Veneziano, Cristoforo Caresana i Francesco Mancini Veneziano obtingué el càrrec, però Sarro fou nomenat vicemestre de capella un any més tard, el 1704 El 1737 fou designat mestre de capella de la cort en substitució de Mancini, que ocupava el lloc des del 1725 Sarro fou un prolífic compositor d’òperes, oratoris i serenates, que, majoritàriament, s’…
Caffarelli
Música
Cantant castrat italià.
El seu nom autèntic era Gaetano Majorano tanmateix, com feien molts cantants italians de l’època, adoptà el nom del seu protector, i potser també mestre, probablement un tal Domenico Cafarelli Després d’haver estudiat a Nàpols amb Nicola Porpora durant sis anys, el 1726 debutà a Roma en un paper femení de l’òpera Il Valdemaro , de DN Sarro, i durant els anys següents actuà per tot Itàlia amb gran èxit El 1730 fou nomenat virtuoso da camera del duc de Toscana i el 1734 ingressà a la capella reial de Nàpols, tasques que alternà amb actuacions a diverses ciutats italianes El 1738…
Augustin Eugène Scribe
Música
Llibretista i dramaturg francès.
Inicialment orientat cap a l’advocacia, els primers anys del segle XIX començà a escriure drames i comèdies, i el 1819 obtingué un cert èxit amb el melodrama Les frères invisibles Fins els anys vint escriví sobretot vodevils El 1827 s’estrenà La muette de Portici , escrita en collaboració amb Germain Delavigne i amb música de Daniel Auber, obra cabdal de la tradició operística per les seves connotacions patriòtiques i socials Scribe es convertí des d’aleshores en el llibretista francès més sollicitat del segle XIX Sobresortí per l’escrupolositat en la composició dels textos, i per la seva…
Guadagnini
Música
Família italiana de constructors d’instruments de corda.
Lorenzo Guadagnini Piacenza 1695-Milà 1760 fou el primer lutier de l’escola milanesa i el primer d’aquesta família, de la qual hi ha comptabilitzats quinze membres dedicats a la fabricació d’instruments Lorenzo visqué molts anys a Cremona, ciutat on aprengué l’ofici al taller d’Antonio Stradivari, i així ho feia constar en les seves etiquetes Establert a Milà el 1730, construí instruments amb un art depurat seguint el model après a Cremona i aconseguí obres d’alta qualitat i molt apreciades Però fou sens dubte Giovanni Battista ~1711-1786, fill de Lorenzo, el més important d’entre tots i el…
Carlo Bergonzi
Música
Tenor italià.
Estudià al Conservatori Arrigo Boito de Parma i debutà com a baríton el 1948 a Lecce Canvià de corda el 1951 i, després de debutar com a tenor a Bari el 1952 amb Andrea Chénier , es convertí en poc temps en un dels lírics més apreciats del segle XX i en el principal intèrpret del repertori verdià de la seva generació Debutà a Londres el 1953, a la Scala de Milà, amb Mas’Aniello, de Jacopo Napoli, el mateix any, i a Nova York el 1956, amb Aïda, on cantà durant trenta temporades A Barcelona debutà el 1958 Aïda , hi actuà sovint fins el 1982 i hi reaparegué amb L’elisir d’amore Retirat a 70…
,