Resultats de la cerca
Es mostren 387 resultats
Felip Caimaris i Gacias
Literatura
Cristianisme
Escriptor, canonge, notari apostòlic i comissari del Sant Ofici.
Exercí d’examinador sinodal a Menorca i a Jaén Perseguit per reialista, fou tramès a Barcelona, on romangué empresonat setze mesos durant el Trienni Constitucional Redactà els articles geogràfics relatius a Menorca del Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal , de Miñano És autor de panegírics episcopals i dels manuscrits Noticias y documentos para escribir la historia eclesiástica de Menorca i Historia de los templos de Menorca
Nikolaj Mikhajlovič Prževal’skij
Geografia
Viatger i geògraf rus.
General major es dedicà a l’estudi de l’Àsia Central, fou professor de geografia en escoles militars i membre d’honor de l’Acadèmia de Ciències de Peterburg És conegut per les expedicions i els estudis geogràfics sobre l’Àsia Central Travessà diverses vegades Mongòlia Estudià el desert de Gobi, la localització del Tibet i altres característiques d’aquest territori La ciutat on morí en prengué el nom 1939, Prževal’sk
Heinrich Ferdinand Karl Brugsch
Arqueologia
Egiptòleg alemany.
Professor a Göttingen 1868 i director de l’Escola d’Egiptologia del Caire 1870-79, fou nomenat bei i després paixà pel kediv Fundà 1863 la revista “Zeitschrift für ägyptische Sprache und Altertumskunde”, degana de les egiptològiques La seva obra, molt vasta, s’orientà preferentment cap els estudis demòtics Grammaire démotique , 1855 Dictionnaire hiéroglyphique et démotique 1867-82 i geogràfics Geographische Inschriften altägyptischer Denkmäler , 1857-60 Dictionnaire géographique de l’ancienne Egypte , 1879
Primer Congrés d’Història del País Valencià
Història
Reunió científica organitzada al País Valencià per la Universitat de València i celebrada en aquesta ciutat, a Castelló de la Plana i a Alacant del 14 al 18 d’abril de 1971.
Hi participaren prop de 700 congressistes, que tractaren, sovint en català, diferents aspectes històrics, geogràfics i historiogràfics del País Valencià en un conjunt de prop de 400 comunicacions El congrés, coordinat per l’historiador Emili Giralt i Raventós com a secretari general, fou ocasió d’interessants actes culturals la representació escènica de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, un concert de música valenciana dels segles XV-XVIII i una representació extraordinària del Misteri d’Elx, a Elx mateix
Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia
Història
Obra d’Antoni Josep Cabanilles, publicada a Madrid en dos volums (1795-97), primera i única de les ordenades per Carles IV (1791) per a estudiar els vegetals als seus regnes.
Té 588 pàgines, illustrades amb mapes i panorames, sobre esbossos de l’autor, gravats per TLEnguídanos Producte d’un minuciós viatge pel País Valencià, ofereixen una notable quantitat de dades de tota mena, fixades des de la Illustració, d’un alt valor per als estudis botànics, demogràfics, geogràfics, etc Conté un índex de plantes amb equivalències llatines, castellanes, catalanes i franceses Esdevinguda un clàssic dels estudiosos del País Valencià, l’obra ha estat reeditada el 1958, a cura de JMCasas i Torres, i, en facsímil, el 1972
llengües pano
Lingüística i sociolingüística
Família lingüística de l’Amèrica meridional, pertanyent a la gran agrupació macropano-tacanana, que inclou molts dels pobles de la conca amazònica.
Comprèn tres grups geogràfics principals el primer ocupa la conca de la riba meridional de l’Amazones i les dues ribes de l’Ucayali, i és parlat per tribus del grup chama conibo, setebo, shipibo el segon, situat a la conca del riu Inambari, a la rodalia de Cusco, és parlat pels arasa, els atsahuaca o els yamiaca , que conviuen amb cultures quítxua o aimara El tercer grup ocupa les ribes dels rius Mamoré, Beni i Madre de Dios i és parlat per tribus capuibo, chacobo i caripuna
Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana
Portada del Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana de l’edició de 1929-37, segons les Normes ortogràfiques de l’IEC
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Obra publicada per l’Editorial Salvat el 1910 sota el títol de Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana (3 volums).
Prenent com a punt de partida el diccionari de Pere Labèrnia i Esteller 1839, dedicà especial importància al lèxic i a l’aspecte enciclopèdic Inclogué les biografies de personalitats dels Països Catalans Sembla que fou dirigit per Cels Gomis i Mestres Reeditat en 1929-37 4 volums, ja com a diccionari enciclopèdic, hom l’adaptà a les normes de l’Institut i hi afegí la descripció de les poblacions i els accidents geogràfics dels Països Catalans Finalment, el 1938, hom en feu una darrera edició abreujada, en un volum
Ferdinand von Richthofen
Geografia
Geògraf alemany.
Fou professor a Bonn, Leipzig i Berlín Organitzà una associació de geografia i fundà un institut oceanogràfic Realitzà molts viatges d’estudis geològics i geogràfics per Europa Alps, Carpats i als EUA, on treballà com a geòleg a Califòrnia Del 1868 al 1874 estudià la geologia i la geografia de la Xina És considerat com un dels creadors de la geomorfologia Entre moltes altres obres hom pot citar China, Ergebnisse eigener Reisen ‘Xina, resultats dels propis viatges’, 1877 i Geomorphologische Studien aus Ostasien ‘Estudis geomorfològics de l’Àsia de l’Est’, 1903
Maximilien Sorre
Geografia
Geògraf francès.
Professor a les universitats de Clarmont d’Alvèrnia, Ais-Marsella, Montpeller i a la Sorbona París A la Géographie Universelle de Vidal de la Blache escriví sobre la Mediterrània i les penínsules mediterrànies en collaboració amb JSion i YChataigneau, on fa prova, especialment quan tracta de la península Ibèrica, d’una visió sovint encertada dels fets geogràfics Entre altres obres hom pot esmentar la seva tesi Les Pyrénées méditerranéennes 1913, Les Migrations des peuples 1955 i la seva obra capital, Les fondements de la géographie humaine 1943-52
Matteo Ricci
Cristianisme
Missioner i sinòleg italià.
Jesuïta 1571, fou enviat a Goa, on fou ordenat de sacerdot 1578, i més tard 1582 a Macau Amb Ruggeri estudià el xinès i penetrà fins a Pequín 1601 Amb hàbit de bonze, es presentà com a savi i introduí a la Xina, al costat de la cultura científica occidental matemàtiques, atles geogràfics, astronomia, etc, llibres de filosofia i de teologia, inaugurant una forma de cristianisme adaptat a la cultura xinesa qüestió dels ritus xinesos i malabars Les seves obres —veritable monografia sobre la Xina del segle XVI—, amb el títol Fonti Ricciane , han estat aplegades